Sant Jordi
Miquel Àngel Vidal
23 d’abril. Sant Jordi. Desperta un dia clar i lluminós. Antelm el contempla gojós mentre s’endiumenja per a la important ocasió. Ha publicat un llibre de poemes i avui és el gran dia: està convidat a firmar llibres a uns grans magatzems. Desdejuna esplèndidament i s’infla com un gall d’indi quan llegeix el seu nom a la premsa. Agafa la seva “Montblanc” i la col·loca a la butxaca interior de l’americana. Llavors, surt de casa i fa una volta tranquil·la pel centre. La gent ha pres els carrers. Pertot arreu hi ha dones amb roses vermelles, homes amb bosses de llibres, estols d’estudiants... Un ambient tan agradable com el dia. Pel camí saluda alguns coneguts i els recorda que s’encamina als grans magatzems per firmar exemplars del seu llibre de poemes. Tothom li desitja molta sort i que es disloqui el canell de tant de posar firmes. Ell riu satisfet.
Arriba als grans magatzems vint minuts abans de l’hora. Fa voltes tot esperant que algú de l’organització el reconegui. Quan ja és l’hora, es dirigeix a una de les hostesses i li explica que ell és un autor i ve a firmar llibres. Ella el condueix a un racó on hi ha una taula amb quatre cadires i quatre munts de llibres. El de l’extrem dret és el seu. El mira amb tendresa com un pare mira al seu fill en el bressol.
Li presenten els altres escriptors que han de compartir l’honor. Un, el més veterà, fa comentaris escèptics sobre aquests actes, però ell ni l’escolta. S’asseu, compta mentalment el munt de llibres que hi ha sobre la taula i treu la “Montblanc” disposat a aprofitar tant com pugui l’hora que té per davant. Sent per la megafonia el seu nom i s’imagina que en pocs minuts tendrà una cua de gent ansiosa perquè posi unes paraules en els seus exemplars. Ho ha rumiat força i ha decidit que farà unes dedicatòries personalitzades però no molt extenses ni pretensioses.
Sobrevé, però, l’inesperat: han passat deu minuts i no s’ha acostat ni una persona. Tampoc als altres escriptors, però això no li serveix de consol. La gent passa per davant sense entendre molt bé que fan aquells quatre homes parapetats rere una taula amb quatre munts de llibres i sol·licitant amb la mirada que algú els reconegui, s’acosti i els pregui que li firmin un exemplar. Però res. Riuades de persones passen de llarg dirigint-se cap a la secció de novetats.
Quan ja ha transcorregut pràcticament l’hora i els companys de taula han firmat mitja dotzena d’exemplars, a la fi una senyora de mitja edat s’acosta a ell. Com a mínim hi ha una lectora fidel.
-Perdoni, què tenen la darrera novel·la de Stieg Larsson?
Desencisat, torna a casa. No s’adona com abans de les roses vermelles, les bosses de llibres i del sarau de la festa. Pel camí es troba un amic que, amb entusiasme inusitat, li demana:
-Què? Has firmat molts de llibres?
Miquel Àngel Vidal
23 d’abril. Sant Jordi. Desperta un dia clar i lluminós. Antelm el contempla gojós mentre s’endiumenja per a la important ocasió. Ha publicat un llibre de poemes i avui és el gran dia: està convidat a firmar llibres a uns grans magatzems. Desdejuna esplèndidament i s’infla com un gall d’indi quan llegeix el seu nom a la premsa. Agafa la seva “Montblanc” i la col·loca a la butxaca interior de l’americana. Llavors, surt de casa i fa una volta tranquil·la pel centre. La gent ha pres els carrers. Pertot arreu hi ha dones amb roses vermelles, homes amb bosses de llibres, estols d’estudiants... Un ambient tan agradable com el dia. Pel camí saluda alguns coneguts i els recorda que s’encamina als grans magatzems per firmar exemplars del seu llibre de poemes. Tothom li desitja molta sort i que es disloqui el canell de tant de posar firmes. Ell riu satisfet.
Arriba als grans magatzems vint minuts abans de l’hora. Fa voltes tot esperant que algú de l’organització el reconegui. Quan ja és l’hora, es dirigeix a una de les hostesses i li explica que ell és un autor i ve a firmar llibres. Ella el condueix a un racó on hi ha una taula amb quatre cadires i quatre munts de llibres. El de l’extrem dret és el seu. El mira amb tendresa com un pare mira al seu fill en el bressol.
Li presenten els altres escriptors que han de compartir l’honor. Un, el més veterà, fa comentaris escèptics sobre aquests actes, però ell ni l’escolta. S’asseu, compta mentalment el munt de llibres que hi ha sobre la taula i treu la “Montblanc” disposat a aprofitar tant com pugui l’hora que té per davant. Sent per la megafonia el seu nom i s’imagina que en pocs minuts tendrà una cua de gent ansiosa perquè posi unes paraules en els seus exemplars. Ho ha rumiat força i ha decidit que farà unes dedicatòries personalitzades però no molt extenses ni pretensioses.
Sobrevé, però, l’inesperat: han passat deu minuts i no s’ha acostat ni una persona. Tampoc als altres escriptors, però això no li serveix de consol. La gent passa per davant sense entendre molt bé que fan aquells quatre homes parapetats rere una taula amb quatre munts de llibres i sol·licitant amb la mirada que algú els reconegui, s’acosti i els pregui que li firmin un exemplar. Però res. Riuades de persones passen de llarg dirigint-se cap a la secció de novetats.
Quan ja ha transcorregut pràcticament l’hora i els companys de taula han firmat mitja dotzena d’exemplars, a la fi una senyora de mitja edat s’acosta a ell. Com a mínim hi ha una lectora fidel.
-Perdoni, què tenen la darrera novel·la de Stieg Larsson?
Desencisat, torna a casa. No s’adona com abans de les roses vermelles, les bosses de llibres i del sarau de la festa. Pel camí es troba un amic que, amb entusiasme inusitat, li demana:
-Què? Has firmat molts de llibres?
