El prestigi pòstum
Miquel Àngel Vidal
Tenim una propensió gairebé malaltissa per l’elegia. Una tendència a preferir l’obituari a l’elogi, el plant a l’aclamació, la necrològica a l’afalac. O al simple interès. I si això esdevé una norma per al comportament humà en general, en el cas de la literatura es converteix en axioma. L’homenatge pòstum té més crèdit que el reconeixement en vida. Sembla com si els escriptors un cop morts, un cop silenciats perpètuament, fossin més dignes de consideració i la seva obra més excelsa. Com si la mort els proveís d’un prestigi del qual no gaudien en vida. Cert és que no ens fan tanta nosa com quan eren vius, però això no hauria de justificar ─en molts de casos─ ni el silenci anterior ni l’excés de ditirambes quan es produeix el traspàs. És lògic que per pur convencionalisme o per una qüestió d’ordre pràctic, ningú s’atreveixi a injuriar un difunt, però tampoc és necessari, un cop Caront ja està remant, caure en enceses apologies, sobretot si no són gaire més que un artifici retòric. N’hi hauria d’haver prou en parlar bé de la gent en vida, mentre està realitzant la seva obra i no esperar a l’òbit per dedicar-li sentits poemes i enèrgics panegírics, o per omplir els diaris d’articles elogiosos.
Tota aquesta reflexió ve, evidentment, amb motiu de la mort de Xesca Ensenyat. No vull dir que no tenguin raó de ser, ara, les exhortacions, els records nostàlgics i els poemes sincers ─que no els de circumstàncies─, però hom es demana on eren moltes d’aquestes veus quan era viva? O és que ara, de sobte, té més mèrits perquè és morta? Vaig pensar una cosa pareguda quan va finir el bonhomiós i entranyable Gabriel Sabrafín. En vida ben poca gent es va ocupar de la seva obra, no ja d’adular-la sinó simplement de comentar-la, i llavors a la mort hi va haver un allau de lloances i d’adhesions incondicionals. També na Xesca vivia en un cert oblid ─fos intencionat o no─ i, malgrat que escrivia a diari en el seu blog i tenia algunes novel·les inèdites, no havia publicat cap obra en aquests darrers dotze anys. Llevat dels amics de veritat ─i jo no m’incloc entre ells perquè ni tan sols la coneixia─ ningú la va ajudar i més d’un editor li barrà les portes. Tot i això, ara assistirem a l’espectacle dels planys hiperbòlics i, fins i tot, pot ser que algun editor dels que la negaren, s’ofereixi a publicar les seves obres inèdites. Efectes del prestigi pòstum. Si na Xesca ho pogués veure, segur en faria un tip de riure i, possiblement, ironitzaria sobre el fet en una de les seves narracions.
Publicat a Ultima Hora, 18-5-09
lunes, 18 de mayo de 2009
El pit de Janet Jackson
El pit de la discòrdia
Miquel Àngel Vidal
Fa més de cinc anys Janet Jackson, la germana petita de Michael ─el rey del pop i de la cirurgia facial─, va tenir la feliç pensada de mostrar un pit a la seva actuació en directe a la final de la Superbowl. Es va posar una jaqueta de cuiro negre i, mentre cantava una cançó amb Justin Timberlake, aquest se li acostà i, amb poca traça, com aquell qui té pressa i va per feina, li pegà estirada a la part de dalt de la jaqueta i es quedà amb el tros de tela que custodiava el pit dret de la Jackson. La imatge del pit, amb una estrella de plata sobre el mugró, durà menys d’un segon. La CBS, que retransmetia l’esdeveniment, en adonar-se de l’escena, tot d’una canvià de pla. A pesar que gairebé ningú va ser a temps de veure res, tot el puritanisme nord-americà li va caure a sobre. La Comissió Federal de Comunicació va rebre 540.000 cartes de protesta per l’emissió de la fugaç imatge de la mama estelada. Les reaccions dels conservadors foren rabents i, escandalitzats perquè la cantant mostràs un pit durant poc més de mig segon, emprengueren una croada contra tan impúdica aberració. Com a conseqüència de tot l’aldarull la Comissió posà una multa de 410.000 euros a la CBS per violar les lleis de decència durant un espectacle públic. La Cort de Pennsylvania, fa prop d’un any, va retirar la multa a la televisió argüint que la cadena no podia fer-se responsable de les ganes que tenia la Jackson de mostrar la seva anatomia. Si la cosa hagués quedat així, es podria haver entès com una més de les extravagàncies d’aquest país que té un concepte tan intangible de la llibertat i tan restringit de la decència, però el Tribunal Suprem dels Estats Units no podia consentir que l’execrable falta quedàs impune, i ha exigit que es revisi aquesta sentència. És a dir, cinc anys després de no acabar de veure-li bé la mama a la cantant, el cas encara cueja i no hi ha perdó per a una ofensa tan descomunal.
La hipocresia és una de les actituds humanes que més em desconcerten. Em deman quants d’aquests 540.000 conservadors ─o dels membres del Tribunal Suprem─ han fet coses molt més immorals i pernicioses que mostrar un pit. Però si això no servís com argument, n’hi hauria d’haver prou en recordar que als EEUU ─com a qualsevol país occidental─ es permet a les televisions l’emissió de pel·lícules i documents que són una apologia de la violència, i fins i tot del sadisme més pur i dur. I si algú creu de veritat que veure el pit opulent d’una dona és més perjudicial que empassar-se en els telediaris les escenes de les tortures als soldats iraquians a Abu Ghraib convendria que s’ho fes mirar.
Publicat a Ultima Hora, 11-5-09.
Miquel Àngel Vidal
Fa més de cinc anys Janet Jackson, la germana petita de Michael ─el rey del pop i de la cirurgia facial─, va tenir la feliç pensada de mostrar un pit a la seva actuació en directe a la final de la Superbowl. Es va posar una jaqueta de cuiro negre i, mentre cantava una cançó amb Justin Timberlake, aquest se li acostà i, amb poca traça, com aquell qui té pressa i va per feina, li pegà estirada a la part de dalt de la jaqueta i es quedà amb el tros de tela que custodiava el pit dret de la Jackson. La imatge del pit, amb una estrella de plata sobre el mugró, durà menys d’un segon. La CBS, que retransmetia l’esdeveniment, en adonar-se de l’escena, tot d’una canvià de pla. A pesar que gairebé ningú va ser a temps de veure res, tot el puritanisme nord-americà li va caure a sobre. La Comissió Federal de Comunicació va rebre 540.000 cartes de protesta per l’emissió de la fugaç imatge de la mama estelada. Les reaccions dels conservadors foren rabents i, escandalitzats perquè la cantant mostràs un pit durant poc més de mig segon, emprengueren una croada contra tan impúdica aberració. Com a conseqüència de tot l’aldarull la Comissió posà una multa de 410.000 euros a la CBS per violar les lleis de decència durant un espectacle públic. La Cort de Pennsylvania, fa prop d’un any, va retirar la multa a la televisió argüint que la cadena no podia fer-se responsable de les ganes que tenia la Jackson de mostrar la seva anatomia. Si la cosa hagués quedat així, es podria haver entès com una més de les extravagàncies d’aquest país que té un concepte tan intangible de la llibertat i tan restringit de la decència, però el Tribunal Suprem dels Estats Units no podia consentir que l’execrable falta quedàs impune, i ha exigit que es revisi aquesta sentència. És a dir, cinc anys després de no acabar de veure-li bé la mama a la cantant, el cas encara cueja i no hi ha perdó per a una ofensa tan descomunal.
La hipocresia és una de les actituds humanes que més em desconcerten. Em deman quants d’aquests 540.000 conservadors ─o dels membres del Tribunal Suprem─ han fet coses molt més immorals i pernicioses que mostrar un pit. Però si això no servís com argument, n’hi hauria d’haver prou en recordar que als EEUU ─com a qualsevol país occidental─ es permet a les televisions l’emissió de pel·lícules i documents que són una apologia de la violència, i fins i tot del sadisme més pur i dur. I si algú creu de veritat que veure el pit opulent d’una dona és més perjudicial que empassar-se en els telediaris les escenes de les tortures als soldats iraquians a Abu Ghraib convendria que s’ho fes mirar.
Publicat a Ultima Hora, 11-5-09.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
