sábado, 28 de febrero de 2009

Articles

Els 902


Miquel Àngel Vidal




Les companyies que més guanyen mai no en tenen prou i sempre estan cercant fórmules per sucar-nos encara més del que ja ens suquen. Les empreses telefòniques són un bon exemple de voracitat i obcecació en escurar les butxaques dels clients. El darrer gran invent per treure tallada dels soferts usuaris són les línies 902. Ara que gairebé tots els operadors proporcionen el paquet d’ADSL i de trucades locals i nacionals gratuïtes, han ideat una manera de seguir munyint-nos: fomentar que les empreses posin una nova línia especial de pagament, els famosos 902.
A les propagandes en què s’ofereix la instal·lació d’aquests números es deixa ben clar qui és el beneficiat i qui és la víctima: especifiquen que cada trucada rebuda genera ingressos a l’empresa i que el cost de les trucades l’assumeix íntegrament el client. És a dir, beneficis per a les telefòniques i les empreses que contracten la línia, i perjudicis únicament pels clients.
Bancs, asseguradores, companyies aèries i moltes altres que ja obtenen grans beneficis tenen aquest número d’atenció al client. I el pitjor és que també l’utilitzen empreses que donen un servei com clíniques, companyies elèctriques o, fins i tot, les ITV. Aquest darrer cas és d’una barra considerable: la llei obliga a passar una revisió dels vehicles i l’empresa concessionària, no satisfeta amb els importants guanys que aconsegueix, obliga a trucar un 902 per donar una cita.
A més dels doblers que et rapinyen, també emprenya el temps que et fan perdre. Allò que es podria solucionar en un màxim de dos minuts, s’eternitza incomprensiblement en trucar un 902. La cosa va, poc més o menys, així: et contesta una veu gravada que et demana que et mantenguis a l’espera. Després d’uns segons o uns minuts, si no has penjat abans, un individu que et dóna el seu nom, et fa la pregunta clau: “en què el puc atendre?” En realitat diu el contrari del que vol dir. Primer passa per una llarguíssima comprovació de dades personals i després, quan ja has explicat fil per randa quin és el problema, et desvia a un altre departament i has de tornar a contar-li tot, des del principi, a un altre individu. Sigui el primer, el segon o el tercer qui t’atén, en un moment del procés l’individu diu que ha de verificar alguna dada i et té minuts i minuts al telèfon sense entendre quins insondables i lentíssims procediments utilitzen per verificar l’adreça o el DNI. Si no has penjat, després de minuts d’estar penjat al telèfon, la veu et rescata del limb i t’ofereix miraculosament una solució. O no.
Per tot això em pensava que les associacions de consumidors estarien cansades de rebre denúncies sobre el maleït número i he entrat a internet per comprovar-ho. Me n’he duit un brou: a moltes comunitats el telèfon d’atenció d’aquestes associacions és un 902!

Publicat a Ultima Hora, 10-11-08

viernes, 27 de febrero de 2009

Articles

Déu i la publicitat


Miquel Àngel Vidal



Ningú no dubta dels efectes persuasius de la publicitat. A fil d’aquesta premissa, record una magnífica anècdota que es contà a una de les “Nits de la Comunicació”: Un publicista i un empresari passejaven per Central Park a Nova York. Acabaven de firmar un contracte de milions de dòlars, un gran negoci per a la companyia publicitària. Passaren per davant un cec que demanava almoina i cap dels dos no li donà res. Aleshores, l’empresari va dir al publicista que, després del beneficiós contracte que havien firmat, bé podia ser generós i ajudar al pobre cec. L’home tornà enrere. Quan l’empresari li demanà què li havia donat, l’altre contestà: “la meva professió”. En tornar a passar per davant, el cec tenia el capell ple de doblers. Al costat hi havia un cartell que deia: “És primavera, però jo no puc veure-la”.
S’entén perfectament, doncs, que empreses, negocis i fins i tot particulars utilitzin la propaganda per aconseguir els seus fins comercials. Però el que ja no és tan fàcil d’entendre és l’absurda campanya publicitària que s’ha desfermat, en plena crisi econòmica, sobre l’existència o no de Déu.
Tot va començar quan l’escriptora Ariane Sherine, després de llegir en una pàgina web religiosa que els no cristians passarien l’eternitat a l’infern cremant a un llac de foc, se li va ocórrer la idea de sol·licitar des de la seva columna al “The Guardian” cinc lliures esterlines a ateus i agnòstics per posar publicitat als autobusos de Londres en contra de la religió. Va aconseguir recaptar prop de 100.000 euros. Així que actualment alguns autobusos transiten per la capital anglesa amb el lema: “Probablement Déu no existeix. Ara deixa de preocupar-te i gaudeix de la teva vida”. La cosa no deixaria de ser simple anècdota si no fos pels seus efectes.
D’una banda, els ateus no han quedat gaire satisfets de la campanya per l’adverbi “probablement”. Creuen que la paraula ha llevat contundència al missatge. Pensen que l’eslògan hauria de ser: “Déu no existeix”. Supòs que debades Sherine, amb l’argument que la legislació britànica en matèria de publicitat és molt estricta, ha justificat que igual que no es pot afirmar l’existència de Déu, tampoc no es pot afirmar la seva inexistència. D’altra banda, la idea ha encetat una guerra publicitària: a Barcelona s’ha anunciat, a través del transport públic, la sentència dels ateus; i a Madrid, per acabar d’embullar la troca, una església evangèlica ha contraatacat i ha fet proclamar des dels autobusos de la capital: “Dios sí existe, disfruta de la vida en Cristo”. I sembla que la campanya de detractors i defensors s’està estenent a altres ciutats europees. No importa ser molt intel·ligent per saber qui guanyarà la insensata pugna: la publicitat.

Publicat a Ultima Hora, 12-1-09.
Traduït a l’alemany per Alexander Spasgosarian al Mallorca Magazin, 21-1-09

jueves, 26 de febrero de 2009

Eluana

Eluana

Miquel Àngel Vidal




«Senyor, teniu pietat» m’ensenyaren a cantar a missa. «Perquè els homes no en tenen», haurien d’haver afegit. Possiblement Jesús, com els metges de la “Quiete d’Udine”, hauria retirat l’alimentació assistida a Eluana Englaro i l’hauria deixada morir en pau. Si no per raó o per fe, sí per compassió. El Papa, els cardenals i el Vaticà en ple, en canvi, haurien prolongat la seva agonia. Desset anys més si hagués fet falta. Qualsevol cosa per a major glòria del seu Déu i també d’ells mateixos que són els únics depositaris de la seva voluntat. Però crec que Jesús, o almenys el Jesús que jo vaig aprendre a estimar de nin, no. De tota manera, ja veig que l’Església va retallant els trets i les idees del Messies segons la seva conveniència, i jo començ a tenir una imatge tan boirosa que no sé distingir quin és el vertader. Però vull creure que no és el venjatiu i cruel que durant segles ha utilitzat l’Església per legitimar els crims de la Inquisició o per justificar els carnatges amb l’únic propòsit d’imposar els seus dogmes; vull creure que no és l’inhumà que, després de desset anys d’una vida que no era vida i del sofriment d’una família, pretenia que la tortura continuàs endavant per satisfer la seva inclemència.
Però el cas d’Eluana no sols ens ha colpejat per la postura intransigent de l’Església, sinó també per la manipulació política que se n’ha fet. Berlusconi ha atemptat contra el poder judicial i el règim constitucional per demostrar, igual que el Vaticà, que sols hi pot haver una veritat absoluta i una manera de pensar única: la seva. I que està disposat a imposar-la amb els mecanismes que facin falta. Ara ja només li manca tornar a posar en marxa els camises negres. Perquè els adeptes, els té. Gaetano Quagliarello, quan va arribar al Parlament italià la notícia de la mort de la dona que havia viscut mitja vida en coma, va exclamar: «Eluana no ha mort, l’han matada!», i aleshores els diputats de dretes increparen els d’esquerra amb els crits d’«assassins, assassins!». Supòs que la descripció de l’escena és tan eloqüent que ni tan sols cal fer-ne una valoració. N’hi ha prou en dir que, per contra, el pare d’Eluana, que havia qualificat de tortura inhumana la situació de la seva filla, va posar fi a desset anys de malson. Probablement tots els que defensen que se l’hauria d’haver obligada a seguir en estat vegetatiu, si haguessin hagut de patir els desset anys d’infern que ha suportat Beppino Englaro, no serien tan dogmàtics.
Sortosament, en haver-li desconnectat l’alimentació, Eluana va morir abans que l’obligassin a tornar a ser fermada a la misèria. Dec ser un sacríleg, però pens que fou voluntat de Déu.