jueves, 26 de marzo de 2009

CASANOVA

Miquel Àngel Vidal





Tenc un amic que és un vertader Casanova. No deixa res per verd. Dona que es posa a tret, dona que aconsegueix. O d’això braveja. I jo ho tenc per cert. Cal reconèixer que gaudeix d’unes qualitats que l’ajuden: és ben plantat, té duros i en fa ostentació i, sobretot, exhibeix una eloqüència que astora. Fa uns dies, abans de Cap d’any, es posà a fer balanç del 2007: vuit divorciades, quatre fadrines, tres casades i una vídua; total, setze. I jo, que no he sumat setze conquestes no amb un any sinó tota la meva vida, escoltava el recompte i feia denteta.
Llavors començà a fer plans per enguany. Sembla que el 2008 li serà encara més propici. Els afers de femellut en perspectiva són òptims. En té tres o quatre a punt de caramel. I, segons diu, des que usa la xarxa de contactes a internet les opcions se li han multiplicat. Jo pos cara d’orella i procur seguir al peu de la lletra els seus consells de seductor.
-A les dones els escrius quatre coses tendres i ja són al sac.
I jo faig capades com si entengués del que em parla per experiència pròpia, però ni d’enfora: a mi, per internet, les femelles no em fan ni cas. Bé, ni per internet ni en viu i en directe.
-També és fàcil conquerir-les per insistència.
I jo apunt: “Insistència”. I no dubt que a ell li funcioni, però a mi a la tercera o quarta vegada que insistesc em diuen que som un pesat i m’envien a rodar.
-I si una no cau, en cerques una altra.
I jo apunt: “una altra”. Però després d’una altra en ve una altra i una altra, i així indefinidament. I cap no cau. Li deman que sigui una mica més explícit.
-Mira, te’n vas a una disco. Demanes un malta, com faria Lázaro, poses cara de poeta turmentat i pegues un cop d’ull al personal femení. A la que vegis que et torna la mirada durant uns segons, l’ataques. I si entre les cinc primeres frases et diu que ha vengut amb unes amigues, mulles segur.
I jo em veig negre perquè després d’uns centenars de mirades alguna em torni un esguard gairebé d’indiferència. I si atac, mai no arriba la frase famosa de les amigues.
-I si no, prova amb el mercat estranger. No saps parlar idiomes?
-No.
-Idò com la majoria d’escriptors pedants. Molt de fer citacions en llengües de les quals no en sabeu ni gota, com si així poguéssiu passar per autèntics poliglotes, però a l’hora de la veritat, ni per encetar una conversa.
M’he apuntat a classes d’anglès, de francès i d’italià. Però estic una mica desanimat. No sabria dir per què, però m’ensum que la cosa no funcionarà.


Publicat a Ultima Hora (7-1-08) i al llibre Res no és el que sembla (Can Sifre, 2008)

martes, 24 de marzo de 2009

Corrupció política

L’honestedat dels polítics

Miquel Àngel Vidal


La setmana passada, altres dos presumptes casos de corrupció. Un degoteig inacabable. Així com la crisi ha posat en evidència el nostre model econòmic, els casos de corrupció estan posant en qüestió una manera de fer política. Fa anys que patim la perversió del concepte de dedicació a la política. En lloc de la professionalització, s’ha fomentat l’oportunisme. Això ha provocat que molts dels qui s’han ficat dins un partit proper al poder no ho hagin fet amb vocació de servir al bé públic o amb la idea de millorar el país, sinó amb un objectiu més prosaic: grimpar i obtenir beneficis. No hi hagut cap gota d’altruisme en la seva actuació. Han identificat participació en la res publica amb guanys. Tot seguint aquestes premisses, individus sense gaire escrúpols hi han trobat recer: la política s’ha convertit en una manera eficaç de prosperar i treure profit. I ara patim les conseqüències d’aquesta distorsió moral.
Els escàndols es multipliquen i els implicats s’escapoleixen: parlen de judicalització de la política, d’atacs i persecucions, de connivència entre Fiscalia i Govern. Tot val llevat d’acceptar les culpes. És la tàctica d’eludir responsabilitats. Una part més de l’enquistament del sistema. Perquè la corrupció no és una novetat. Si ara arriben més casos als jutjats no es perquè abans no n’hi hagués, sinó perquè funcionaven millor els mecanismes de control i no es permetia que sortissin a la llum. Quedaven amagats com l’altra cara de la lluna. Cert és que aquesta impunitat anterior, segurament ha fomentat l’augment de malversació dels doblers públics en els darrers anys. I ara que ha esclatat, ho ha fet amb més virulència.
Vist així és fàcil caure en l’escepticisme més absolut i pensar que la política és un nieró de corruptes. Pitjor encara, uniformar i creure que tots els polítics són iguals. Tanmateix, no és cert. No tots els polítics són uns corruptes ni tots els partits tenen la mateixa propensió al clientelisme i a omplir-se les butxaques. Però si es vol que l’opinió pública tengui fe en el sistema i que no fiqui a tots els polítics dins el mateix sac, s’ha de canviar la manera de fer les coses. S’ha d’esmicolar aquesta concepció de lucre que tenen molts dels que es dediquen a administrar. Els polítics han de ser professionals preparats pels càrrecs que ocupen. Gent que no senti la temptació d’apropiar-se dels cabdals públics i enterrar-los a l’hort dins capses de Cola-Cao.
Per cert, tant la generosa aproximació dels populars a Unió Mallorquina compartint el victimisme de la “persecució política”, com la conciliació d’interessos en el macroprojecte de Son Baco, no ajuden gens a fortificar la creença en l’honestedat dels polítics.

Publicat a Ultima Hora (23-3-09)

lunes, 2 de marzo de 2009

L'AELC vulnera els drets d'autor

Permissivitat amb el plagi


Miquel Àngel Vidal




El tema del plagi és gairebé tan vell com el de la literatura. Entre autors que s’han inspirat en obres alienes o que directament n’han copiat fragments faríem una nòmina ben extensa. A més en determinades èpoques, com el Renaixement, es considerava imprescindible seguir de prop els models que servien d’inspiració. Però des que el Romanticisme va fer dogma de l’originalitat, cada cop ens hem tornat més escrupolosos amb aquest concepte, fins al punt que, en l’actualitat, el plagi es considera èticament menyspreable i legalment punible.
Alguns escàndols de plagis han estat sonats. Un dels més curiosos fou el d’Ana Rosa Quintana i la seva novel·la Sabor a hiel: el “negre” que li va escriure l’obra hi va introduir paràgrafs sencers de novel·les de Danielle Steel i d’Angeles Mastretta. També ho fou el presumpte plagi de La cruz de San Andrés de Camilo José Cela que va denunciar Carmen Formoso. Altres, en canvi, per les repercussions, han quedat més ocults, com el de Bryce Echenique que a La tierra prometida va afusellar un conte de José Maria Pérez Alvarez. I alguns ni tan sols surten a la llum perquè tant els autors que plagien com els que són plagiats no tenen cap pes específic ni socialment ni literàriament. Aquest, em pens, és el meu cas.
Anem al gra. Fa unes setmanes navegant per Internet vaig entrar a la pàgina web de Llorenç Moyà Gilabert feta per l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) i em vaig quedar de pedra en comprovar que gran part dels continguts estan copiats del meu estudi introductori de les Memòries literàries d’aquest autor publicades el 2004, i que la meva edició ni tan sols constava a la bibliografia. Després de comprovar que la pàgina estava realitzada l’any 2006, com a soci vaig trucar-los per denunciar el fet. Com que la directiva de l’AELC va acceptar que els continguts de la pàgina web no havien estat “prou elaborats”, l’autor del text va cobrar tot aprofitant-se de la meva feina i durant més de dos anys la pàgina havia circulat per la xarxa sense fer cap referència a qui pertocava, vaig proposar-los una senzilla compensació. Pensava que l’AELC, que és l’entitat que més s’ha de preocupar per vetllar pels drets d’autor dels seus afiliats, seria sensible al malbé que havien fet als meus i que estarien predisposats a esmenar el seu “error”. Però l’errat vaig ser jo. Malgrat acceptar que s’havia produït plagi, la directiva es negà a fer-me una pàgina web de 180 euros –que és el que jo vaig demanar com a compensació- i preferí que em donàs de baixa de l’associació. Única porta que em deixaren oberta un cop comprovat que els que haurien de protegir els meus drets els trepitjaven sense donar-los cap valor ni importància. És de suposar que, quan no són ells qui infringeixen els drets d’autor, estan més predisposats a defensar-los.

Publicat a Ultima Hora, 2-3-09