Imposicions lingüístiques
Miquel Àngel Vidal
Llibertat és una paraula molt bella que ha servit de justificació de moltes atrocitats. De fet, és tant abstracta que va encapçalar el lema de la Revolució francesa, però també la va usar el franquisme (amb allò d’una, grande y libre) o l’han usada els Estats Units com a excusa per a la guerra d’Iraq. Per tant, quan sent pronunciar la paraula llibertat en segons quines boques m’esmussa perquè es pot convertir en una coartada magnífica per a qualsevol disbarat. Bon exemple en són Carlos Delgado o Jorge Campos. Quan parlen de llibertat lingüística, què volen dir? Perquè no conec ningú a qui usant la llibertat de parlar castellà no se l’entengui a les nostres illes, i en canvi jo (i milers de mallorquins com jo) m’he trobat en moltes situacions ─gairebé m’atreviria a dir que a diari─ en les quals no tenc la llibertat d’usar la meva llengua perquè no m’entenen o no em volen entendre. ¿O hi ha algun mallorquí que pugui fer ostentació que mai no li han contestat amb el tòpic “Hábleme en castellano que no le entiendo” (amb tots els matisos que vulgueu: des de la grosseria més absoluta fins al prec més educat)? No conec, en canvi, cap cas del contrari.
Per tant, de quina llibertat parlen? De la llibertat a no saber gens de català per part dels funcionaris de sanitat i de l’Administració? De la llibertat que els al·lots no aprenguin català a les escoles? De la llibertat d’atendre el públic en castellà i sols tolerar que es faci en mallorquí quan emissor i receptor són catalanoparlants? De la llibertat, en definitiva, a fer un gueto lingüístic amb els mallorquins i només permetre’ls usar la seva llengua endogàmicament? És hora de deixar de banda la hipocresia del bilingüisme i que els defensors de la llibertat s’apuntin obertament a la imposició lingüística. Malgrat ser el que en teoria critiquen, és allò que en realitat exigeixen: poder viure en una societat monolingüe castellana. Això sí, condescendent amb els que vulguin parlar entre ells en català. Per alguna cosa són els defensors a ultrança de la llibertat.
L’excusa de la llibertat és, doncs, una estratègia molt adient per confondre i mentir. Voler fer creure que el català s’ha imposat a casa nostra i que el castellà viu en una situació de submissió permanent i absoluta és una tàctica que només es poden empassar els que són incapaços de reflexionar sobre quina és la vertadera realitat que ens envolta. A mi quan escolt aquestes estUPiDeses em semblen com un conte de ciència-ficció. De quina societat parlam? De la balear? La realitat, a les Illes Balears, és que Carlos Delgado pot viure ─i viu, sens dubte─ només parlant castellà, i jo no puc viure ─i no visc─ només parlant mallorquí. Vaja una merda d’imposició!
Publicat a Ultima Hora, 8-6-09
domingo, 14 de junio de 2009
Primer llibre de poemes d'Antònia Vicens
LOVELY: L’INTENS AROMA DELS RECORDS
Miquel Àngel Vidal
El risc és un dels components de tota obra literària de calat. El risc d’Antònia Vicens en escriure Lovely, el seu primer recull de poemes, ha estat doble: aventurar-se en un gènere que mai no havia conreat, la lírica, i autoconfessar-se sense el recer de la ficció narrativa. I se n’ha sortit prou bé. Vicens, escriptora amb una sòlida trajectòria narrativa, mai, ni tan sols a l’adolescència ─època tan propícia a deixar-se seduir per les veleïtats dels sentiments i dels versos─, no havia sentit la necessitat de fer poesia i, durant més de quaranta anys, sols ha escrit i publicat contes i novel·les. Enguany, de sobte, ens ha sorprès amb aquest poemari. Val a dir, però, que no ens trobam davant les primeres passes vacil·lants i els trontolls inevitables d’un neòfit, sinó amb el caminar segur i ferm d’una escriptora que té la maduresa i les armes necessàries per enfrontar-se a un repte nou en el conjunt de la seva obra.
En saber que Antònia Vicens havia escrit un recull de poesia, vaig pensar, per òbvies concomitàncies, en Arrels de llum de Mercè Rodoreda, però un cop llegit Lovely, el lector s’adona que aquesta poesia autobiogràfica, sincera, de versos trencats, és molt diferent de la lírica formalista i densa escrita sota els auspicis de Carner i Obiols per l’autora de La plaça del diamant. No és ─si hi ha algú que ho pugui pensar─ el llibre del narrador que es posa a fer versos per exercici o provatura, sinó un aplec íntim, sincer i vital.
El llibre s’enceta i es tanca amb uns versos de Joan Salvat-Papasseit del poema “Quina grua el meu estel”. Té una estructura treballada: un “Pòrtic” a l’inici i un “Epíleg” al final, que funcionen metafòricament com una presentació dels records que poblaran el llibre («Però no et perfumaràs. L’aroma de Lovely / no és compatible amb la pell dels teus records») i un desenllaç subjectiu («i / de puntetes / per no desvetllar la soledat adormida / com un infant sadoll del pit de la mare / parteixo / a la recerca del corall»). El llibre es divideix en quatre parts intitulades amb quatre substantius elementals (Absències, Olors, Colors, Camins) en les quals es van alternant un poema de certa extensió i un poema breu, epigramàtic. Dins aquest equilibri arquitectònic, els versos són clars i diàfans, les imatges senzilles i enginyoses, el llenguatge elaborat però fàcilment intel·ligible: un discurs unitari i corprenedor.
Els poemes breus no duen títol. Són sintètics, suggerents, fets d’imatges fugaces però intenses. Els llargs, intuïtius, amb paral·lelismes formals i temàtics, són els que duen el pes de la història personal, dels records. Perquè de records està fet el llibre: records del pare, de la mare, de la infància. El passat. Però no hi ha una mirada idíl·lica, de paradís perdut, sinó una evocació sincera, realista ─a cops fins i tot crua─, lluny del parany idealitzador al qual és tan propensa la nostra memòria. El dolor de l’aprenentatge, la fam, la religió i la hipocresia moral i social són els temes que va esgrellant l’autora a mesura que fixa els seus records.
A pesar que la poesia és clara i reveladora, que no s’extravia en versos críptics i hermètics, els símbols del mar, de l’aigua i dels peixos són una constant al llarg del recull. Els tres apareixen, explícitament o implícita, en un dels millors poemes del llibre, “Aigua”, en el qual es produeix l’únic diàleg en estil directe de tot el recull: «Va dir me’n vaig / el pare. / A on? Vaig demanar jo. / No ho sé però me’n vaig / va dir el pare. / Què vols que et prepari? Vaig demanar jo. / Aigua / va dir el pare. / Una llesca de pa? Vaig demanar jo / Aigua / va repetir el pare. / T’hi poso qualque peix? Vaig demanar jo. / Ja vindran tots sols els peixos / només vull aigua.» També “Decència” i “Oblit” són poemes trasbalsadors per la sinceritat i cruesa, i el darrer dels breus, molt crític i duríssim, diu així: «(Buidada, fragmentada / castrada: / cotorreta cul cosit. // Volien convertir el camí de les dones / de sol a sol / en una vagina // en una flor / muda.)»
Un darrer aspecte a destacar a Lovely és el joc d’equilibris: l’equilibri entre la intuïció i l’elaboració, entre el sentiment i la raó, entre el tema i la forma. Uns equilibris que proveeixen de solidesa a l’obra. En definitiva, de calat.
Publicat a Diari de Balears, 30-5-09
Miquel Àngel Vidal
El risc és un dels components de tota obra literària de calat. El risc d’Antònia Vicens en escriure Lovely, el seu primer recull de poemes, ha estat doble: aventurar-se en un gènere que mai no havia conreat, la lírica, i autoconfessar-se sense el recer de la ficció narrativa. I se n’ha sortit prou bé. Vicens, escriptora amb una sòlida trajectòria narrativa, mai, ni tan sols a l’adolescència ─època tan propícia a deixar-se seduir per les veleïtats dels sentiments i dels versos─, no havia sentit la necessitat de fer poesia i, durant més de quaranta anys, sols ha escrit i publicat contes i novel·les. Enguany, de sobte, ens ha sorprès amb aquest poemari. Val a dir, però, que no ens trobam davant les primeres passes vacil·lants i els trontolls inevitables d’un neòfit, sinó amb el caminar segur i ferm d’una escriptora que té la maduresa i les armes necessàries per enfrontar-se a un repte nou en el conjunt de la seva obra.
En saber que Antònia Vicens havia escrit un recull de poesia, vaig pensar, per òbvies concomitàncies, en Arrels de llum de Mercè Rodoreda, però un cop llegit Lovely, el lector s’adona que aquesta poesia autobiogràfica, sincera, de versos trencats, és molt diferent de la lírica formalista i densa escrita sota els auspicis de Carner i Obiols per l’autora de La plaça del diamant. No és ─si hi ha algú que ho pugui pensar─ el llibre del narrador que es posa a fer versos per exercici o provatura, sinó un aplec íntim, sincer i vital.
El llibre s’enceta i es tanca amb uns versos de Joan Salvat-Papasseit del poema “Quina grua el meu estel”. Té una estructura treballada: un “Pòrtic” a l’inici i un “Epíleg” al final, que funcionen metafòricament com una presentació dels records que poblaran el llibre («Però no et perfumaràs. L’aroma de Lovely / no és compatible amb la pell dels teus records») i un desenllaç subjectiu («i / de puntetes / per no desvetllar la soledat adormida / com un infant sadoll del pit de la mare / parteixo / a la recerca del corall»). El llibre es divideix en quatre parts intitulades amb quatre substantius elementals (Absències, Olors, Colors, Camins) en les quals es van alternant un poema de certa extensió i un poema breu, epigramàtic. Dins aquest equilibri arquitectònic, els versos són clars i diàfans, les imatges senzilles i enginyoses, el llenguatge elaborat però fàcilment intel·ligible: un discurs unitari i corprenedor.
Els poemes breus no duen títol. Són sintètics, suggerents, fets d’imatges fugaces però intenses. Els llargs, intuïtius, amb paral·lelismes formals i temàtics, són els que duen el pes de la història personal, dels records. Perquè de records està fet el llibre: records del pare, de la mare, de la infància. El passat. Però no hi ha una mirada idíl·lica, de paradís perdut, sinó una evocació sincera, realista ─a cops fins i tot crua─, lluny del parany idealitzador al qual és tan propensa la nostra memòria. El dolor de l’aprenentatge, la fam, la religió i la hipocresia moral i social són els temes que va esgrellant l’autora a mesura que fixa els seus records.
A pesar que la poesia és clara i reveladora, que no s’extravia en versos críptics i hermètics, els símbols del mar, de l’aigua i dels peixos són una constant al llarg del recull. Els tres apareixen, explícitament o implícita, en un dels millors poemes del llibre, “Aigua”, en el qual es produeix l’únic diàleg en estil directe de tot el recull: «Va dir me’n vaig / el pare. / A on? Vaig demanar jo. / No ho sé però me’n vaig / va dir el pare. / Què vols que et prepari? Vaig demanar jo. / Aigua / va dir el pare. / Una llesca de pa? Vaig demanar jo / Aigua / va repetir el pare. / T’hi poso qualque peix? Vaig demanar jo. / Ja vindran tots sols els peixos / només vull aigua.» També “Decència” i “Oblit” són poemes trasbalsadors per la sinceritat i cruesa, i el darrer dels breus, molt crític i duríssim, diu així: «(Buidada, fragmentada / castrada: / cotorreta cul cosit. // Volien convertir el camí de les dones / de sol a sol / en una vagina // en una flor / muda.)»
Un darrer aspecte a destacar a Lovely és el joc d’equilibris: l’equilibri entre la intuïció i l’elaboració, entre el sentiment i la raó, entre el tema i la forma. Uns equilibris que proveeixen de solidesa a l’obra. En definitiva, de calat.
Publicat a Diari de Balears, 30-5-09
martes, 2 de junio de 2009
Conjunció excelsa: corrupció política i plagi
FAIG INFORMES A 12.000 €
Miquel Àngel Vidal
Segurament el cas Carreteres o el de Son Oms són molt més sorollosos i greus que el de la comanda i plagi d’un informe sobre el valor del sòl a Mallorca, però aquest em sembla tan il·lustratiu de com funciona l’amiguisme a nivell polític que, per mor de la seva exemplaritat ─que no didactisme─, n’he fet una faula.
Imaginem un comptable que té la sort de tenir un amic que és conseller. Imaginem que el conseller té una empresa d’estructures metàl·liques i naus industrials que es diu “Lubumba”. Com que l’empresa genera molts de doblers negres, el conseller demana a l’amic que li doni un cop de mà per fer una mica de fressa. El comptable, que és un home abnegat, dels que sempre ajuden els amics ─sobretot si són consellers─, li troba una immobiliària i una constructora disposades, a canvi de compensacions pecuniàries o de favor, a emetre factures falses. Aleshores, el conseller, agraït per la gestió del seu amic, li encarrega una feina perquè ell també pugui fer un raconet. Tant és una cosa com l’altra, però com que ja s’han encomanat i pagat -amb doblers públics, és clar- informes sobre un hipotètic Museu de l’Esport o sobre el voluntariat medioambiental, li proposa que faci un estudi sobre la reproducció del voltor negre en temps de tardor, tema delicadíssim i de prioritat absoluta per al Consell. El comptable li diu que no en sap un borrall del tema. El conseller, condescendent, li replica que no passi ànsia, que Internet està ple de pàgines on pot fer un elegantíssim “tallar i aferrar”. Això sí, li explica que ha de ser en llengua vernacla. El comptable que, malgrat ser membre del mateix partit nacionalista que aixopluga el conseller, no domina la llengua pròpia, li demana:
-I no podríem fer que ens ho traduïssin els nostres amics del partit que han muntat l’empresa “Bocamoll Translations”?
-No. Enguany ja els hem pagat un bon feix de doblers per traduir tot allò que podria haver fet qualsevol dels assessors lingüístics de la Conselleria i no convé que els engreixem massa. Però tu no et preocupis, a Internet trobaràs pàgines per traduir-ho.
-I què cobraré per tota aquesta feinada?
-Uns dotze mil euros.
El comptable calcula mentalment: dues hores per cercar informació i copiar-la, uns minuts per fer la traducció, una horeta per fer un cop d’ull i altra mitja per dissenyar unes cobertes. I si de cas, afegir una altra hora per a la factura i algun imprevist que pugui sorgir. Pensa que la cosa ret i accepta l’encàrrec.
En acabar, li presenta al conseller una factura de 12.020 euros.
-I els vint?
-Per les fotocòpies de l’informe.
-I no podries haver-les fetes a la Conselleria?
-Sí, però com que tenim un amic del partit que ha posat una fotocopisteria...
Publicat a Ultima Hora, 1-6-09
Miquel Àngel Vidal
Segurament el cas Carreteres o el de Son Oms són molt més sorollosos i greus que el de la comanda i plagi d’un informe sobre el valor del sòl a Mallorca, però aquest em sembla tan il·lustratiu de com funciona l’amiguisme a nivell polític que, per mor de la seva exemplaritat ─que no didactisme─, n’he fet una faula.
Imaginem un comptable que té la sort de tenir un amic que és conseller. Imaginem que el conseller té una empresa d’estructures metàl·liques i naus industrials que es diu “Lubumba”. Com que l’empresa genera molts de doblers negres, el conseller demana a l’amic que li doni un cop de mà per fer una mica de fressa. El comptable, que és un home abnegat, dels que sempre ajuden els amics ─sobretot si són consellers─, li troba una immobiliària i una constructora disposades, a canvi de compensacions pecuniàries o de favor, a emetre factures falses. Aleshores, el conseller, agraït per la gestió del seu amic, li encarrega una feina perquè ell també pugui fer un raconet. Tant és una cosa com l’altra, però com que ja s’han encomanat i pagat -amb doblers públics, és clar- informes sobre un hipotètic Museu de l’Esport o sobre el voluntariat medioambiental, li proposa que faci un estudi sobre la reproducció del voltor negre en temps de tardor, tema delicadíssim i de prioritat absoluta per al Consell. El comptable li diu que no en sap un borrall del tema. El conseller, condescendent, li replica que no passi ànsia, que Internet està ple de pàgines on pot fer un elegantíssim “tallar i aferrar”. Això sí, li explica que ha de ser en llengua vernacla. El comptable que, malgrat ser membre del mateix partit nacionalista que aixopluga el conseller, no domina la llengua pròpia, li demana:
-I no podríem fer que ens ho traduïssin els nostres amics del partit que han muntat l’empresa “Bocamoll Translations”?
-No. Enguany ja els hem pagat un bon feix de doblers per traduir tot allò que podria haver fet qualsevol dels assessors lingüístics de la Conselleria i no convé que els engreixem massa. Però tu no et preocupis, a Internet trobaràs pàgines per traduir-ho.
-I què cobraré per tota aquesta feinada?
-Uns dotze mil euros.
El comptable calcula mentalment: dues hores per cercar informació i copiar-la, uns minuts per fer la traducció, una horeta per fer un cop d’ull i altra mitja per dissenyar unes cobertes. I si de cas, afegir una altra hora per a la factura i algun imprevist que pugui sorgir. Pensa que la cosa ret i accepta l’encàrrec.
En acabar, li presenta al conseller una factura de 12.020 euros.
-I els vint?
-Per les fotocòpies de l’informe.
-I no podries haver-les fetes a la Conselleria?
-Sí, però com que tenim un amic del partit que ha posat una fotocopisteria...
Publicat a Ultima Hora, 1-6-09
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
