DUES ENTREVISTES A ANTONI VIDAL FERRANDO
En motiu de la publicació de L'illa dels dòlmens
ANTONI VIDAL FERRANDO (Santanyí, 1945), a pesar d’escriure
poesia des de ben jove, començà a publicar tardanament. El seu primer recull
poètic, El brell dels jorns, aparegué el 1986, avalat pel premi Ausiàs
March de poesia quan l’autor tenia quaranta anys. Això significa que ja des
d’aquesta obra ens trobam amb un poeta madur lluny de les vacil·lacions i
incerteses dels neòfits. Des d’aleshores ha publicat els reculls Racó de
n’Aulet (1986), A l’alba lila dels alocs (1988), Els colors i el
zodíac (1990), Cartes a Lady Hamilton (1990), Calvari (1992),
Bandera blanca (1994), El batec de les pedres (1996), Cap de
cantó (2004). En els darrers anys han aparegut diverses antologies de la
seva obra lírica, entre les quals destaquen El jardí de les delícies i A cops de ferro i àlgebra, totes dues
el 2005. I si com a poeta va ser tardà, la seva labor narrativa també ha estat
fruit de la maduresa: amb gairebé 50 anys s’inicià en el gènere amb Les
llunes i els calàpets (1994), continuà amb La mà del jardiner (1999),
premi Sant Joan de novel·la, i ara l’editorial Ensiola acaba de publicar la
seva darrera novel·la L’illa dels dòlmens.
Abans de parlar d’aquesta obra, voldria que m’aclarissis un punt. Vaig
llegir en una succinta biografia teva que el 1984, Antoni Vidal “va escriure un
poema que li canvià radicalment la vida”. Explica’ns com va anar la cosa.
Passa que l’any 84 jo acabava de llegir la meva tesina
sobre població i propietat de la terra. Hi havia fet cinc anys de feina. Des
que havia acabat la llicenciatura d’Història m’havia dedicat a la investigació
i a la divulgació d’aspectes relacionats amb aquesta disciplina social. Feia
temps que havia expulsat la literatura de la meva vida. Com que ja tenia
trenta-nou anys, ni si m’ho haguessin predicat m’hauria cregut que, algun dia,
acabaria essent escriptor. Però sempre he sentit dir que el primer amor no
s’oblida mai, i el meu primer amor havia estat la poesia. Aleshores el 84
havíem de celebrar la Nit de Cap d’Any
amb uns amics. Crec que ja ho dec haver contat alguna vegada. Per animar la
festa havíem decidit que jugaríem a “L’amic invisible”. A mi, em va tocar fer
un regal a la dona d’un gran amic meu d’infantesa. Després de més de quinze
anys de no haver-ne escrit cap, se’m va ocórrer regalar-li un poema. Allò va
ser com una il·luminació. No el tenia acabat, i ja vaig intuir que no sabria
prescindir mai més del verí de les paraules.
Has escrit nou llibres de poemes i tres novel·les. Creus que hi
ha una possible conciliació de gèneres o els veus com móns creatius
impermeables?
En teoria no crec en els gèneres. Amb això, vull dir que no
hi ha cap llei vàlida que digui com ha de ser un poema o com ha de ser una
novel·la. De fet Kant ja va escriure que un artista ha d’evitar sotmetre’s a
qualsevol tipus de regla; i és que l’art de debò comença sempre on acaba el
domini de les acadèmies i de les preceptives. Si no fos així, els grans escriptors serien els millors
especialistes en assumptes literaris, cosa que no sol passar. Ara bé,
personalment, hi ha temes que necessit explicar-los en vers i n’hi ha que
necessit explicar-los en prosa. En tot cas, aquesta peculiaritat meva de què et
parl, la consider més un defecte que no una virtut.
Tens, doncs, una actitud per a la poesia i una per a la narrativa...
En el meu cas he de dir que sí. Ni jo mateix ho acab
d’entendre del tot. Perquè això ve a ser una mena d’esquizofrènia, que ben bé
podria provenir de no haver sabut pair i reciclar prou bé tota la literatura
que he anat llegint. Al capdavall, es veu que cadascú fa el que pot. Jo, si en
sabia, no respectaria cap gènere.
Molts d’escriptors que, com tu,
varen començar fent poesia, s’han sentit temptats de provar la narrativa. Quina
és la motivació d’un poeta per escriure novel·la?
La curiositat intel·lectual, l’esperit d’aventura, la
necessitat de posar-te nous reptes, el desig d’arribar a una determinada casta
de lectors, una sana ambició literària, algun apetit de l’inconscient... Potser
també és un fenomen, fins a un cert punt, natural. Cada individu vendria a
repetir la història de l’espècie, que, literàriament, primer s’expressà en vers
i després en prosa. Hi ha una cosa que crida l’atenció, però que no sé si seria
capaç d’explicar: escriptors que només tenien una vintena d’anys han estat
capaços d’escriure grans poemes; en canvi, jo no record ningú que, tan jove,
hagi escrit una gran novel·la.
La novel·la és, per tant, el gènere de l’experiència?
Segurament sí. Potser, en el futur,
tal com he dit abans, ja no es parlarà de gèneres. Però fins ara han existit.
Aleshores, pens que, en general, en el cas de la poesia, la intensitat dels
sentiments, l’estat de gràcia espiritual o la intuïció són essències molt
importants. Així, doncs, fins a un cert punt, un poeta jove juga amb avantatge.
En canvi, per a la novel·la, d’alguna manera, es pot prescindir més de la
passió. Del que s’alimenta un bon text narratiu és de l’experiència i de la
saviesa. De totes maneres, el que han de
tenir tant un poeta com un novel·lista és el do de la paraula, que és innat i
molt mal de definir.
I ara que ja sabem alguna cosa més de la teva manera d’entendre la
literatura, anem a L’illa dels dòlmens. Primer,
crec que se’ns fa imprescindible inscriure-la dins el tot que és la teva
narrativa. Tu has parlat d’una trilogia. Quins són els trets característics de
les teves tres novel·les?
Amb aquestes tres novel·les he intentat fer una crònica de
la Mallorca del segle XX. Una crònica, és clar, literària; és a dir, lliure,
sincera, subjectiva. Digues-li, si vols, una crònica sentimental. Una de les primeres
coses que vaig tenir clares era que els principals protagonistes no havien de
ser personatges de renom sinó la gent del carrer. Aleshores vaig pensar que la
millor manera d’aconseguir-ho era plantejar els arguments de manera polièdrica,
a partir de moltes històries i de molts de personatges. Per altra part, no
volia que entre les tres novel·les hi hagués més relació que la de l’espai
físic i la de l’espai humà. Res de repetir trames ni protagonistes. De fet, Les
llunes i els calàpets és una obra coral, escrita en primera i en tercera
persona per un narrador que es manté quasi bé en l’anonimat. Cronològicament,
abasta des de finals del XIX fins a la guerra civil. La mà del jardiner
ve a ser un ecosistema de personatges ambientat a la postguerra. Però, en
aquest cas, el narrador, que parla en primera persona, ja no és un desconegut,
sinó algú que té una opinió del que conta i que, mentre intenta recrear la seva
infantesa, va teixint l’argument de la novel·la. A L’illa dels dòlmens,
que abasta els últims seixanta anys, hi ha dos narradors: un que és el
protagonista, parla en primera persona i, a moments, es mou dins els límits de
la novel·la psicològica. Després, n’hi ha un altre que parla en segona persona
i que enfoca les coses d’una manera que el protagonista no faria mai.
Podríem parlar també d’una unitat d’estil entre les tres obres?
No exactament. De fet he intentat crear un llenguatge
específic per a cada novel·la. Per a la primera, vaig utilitzar un llenguatge
exuberant, una mena de barreja de cultismes i dialectalismes. Per a la segona,
vaig seguir amb aquesta tònica, però vaig intentar baixar la intensitat, llimar
les puntes de tensió lingüística. A L’illa dels dòlmens he utilitzat un
llenguatge menys barroc, menys tens, més fluid, més amb consonància amb els
temps actuals. Particularment, pens que, així i tot, hi ha unes línies
estilístiques essencials que es mantenen a les tres novel·les.
Quant a L’illa dels dòlmens, estam davant
una novel·la amb majúscules: la complexa història d’un home derrotat, el fresc impressionant del poble que l’envolta i,
de rerefons, la crítica a la destrucció de Mallorca amb el turisme de masses.
Quines són les estratègies per fer funcionar a la perfecció aquest mecanisme
narratiu?
La creació no té fórmules màgiques perquè cada llibre és
únic i mai no es tornarà repetir. Però, generalment, és el resultat de dues
grans forces que convergeixen: per una part, una inesgotable capacitat de
treball, de planificació i d’autocrítica; i, per l’altre, una certa inspiració,
una certa energia espiritual indescriptible, que prové de l’inconscient i que
és la que, al final, donarà o no donarà al que hauràs escrit la categoria
d’obra literària.
Molts dels personatges i de les anècdotes semblen agafats del
natural...
Un no pot parlar del que no coneix. Quasi sempre parteixes
d’alguna realitat que has viscut o que t’han contat i, després, la vas
transformant a mesura que t’ho demana la mateixa narració. Al final, acabes que
deixes comandar els personatges i les paraules. A això jo li dic mitificar, és
a dir, convertir una cosa particular en quelcom accessible als homes de totes
les races i de totes les èpoques.
Fins a quin punt els espais mítics com Macondo o Comala t’han influït a
l’hora de crear Almandaia i fins a quin punt es tracta d’ un espai típic de la
realitat mallorquina des del creixement turístic?
Quan vaig publicar Les llunes i els calàpets,
Francesc Parcerisas ja va dir a “El País” que jo havia escrit un homenatge al
meu Macondo, o a la meva Mequinenza, particular. Tant García Márquez com Juan
Rulfo com Jesús Montcada formen part de la nòmina dels meus escriptors
predilectes. Però la darrera cosa que et proposes en escriure un llibre és
repetir el mateix que ja han fet els altres. Per altra part, l’Almandaia de L’illa
dels dòlmens és una recreació personal d’aquesta Mallorca dels últims
seixanta anys, presidida per la desorientació, la pobresa moral, el poder dels
diners i la pèrdua dels signes d’identitat.
Sí. De fet, l’obra és molt crítica amb el model de societat que hem creat
i amb la gent sense escrúpols que s’ha enriquit i s’ha fet amb el poder...
L’obra parla de gent drogada per l’ambició material, però
també de la indefensió humana. Al final, no hi ha bons ni dolents i tots són
uns perdedors. Personatges que no troben un sentit a la seva existència. Els
qui tenen algun ordre de valors no han pogut evitar de trair-lo en algun
moment. Aleshores cadascú intenta superar les frustracions a la seva manera:
sexe, diners, drogues, viatges, prestigi social, poder polític. Tanmateix la
vida no té pietat de ningú.
Pot ser per això la crítica en certs moments es converteix en sarcasme.
Sobretot amb les opinions del protagonista quant a l’art contemporani i el seu
món. Les opinions del protagonista són les de l’autor?
Això crec que no. Ara, és ver que jo sempre acab enamorat dels meus
personatges. Potser tots deuen tenir alguna part de mi i, per això, mai no els
neg el dret d’exterioritzar la seva cara més humana. A L’illa dels dòlmens
ningú no és intrínsecament pervers.
La novel·la té dos elements que avui en dia han usat alguns dels
nostres narradors més sòlids: la novel·la de personatge col·lectiu i l’anàlisi
del profund canvi de la societat mallorquina de la segona meitat del segle XX.
Per què aquestes coincidències?
Dit així és ver que aquestes coincidències hi són. I això,
si passa, deu ser per qualque cosa. Jo crec que els escriptors són d’alguna
manera la veu pública de tanta gent que no es resigna a romandre mans aplegades
davant la destrucció física i moral d’aquest país. Tot i que cada escriptor ho
fa a la seva manera. Si analitzes els resultats veuràs que els autors donen un
tractament molt distint als mateixos temes.
Creus que és necessari que l’escriptor es prengui posicions davant de
la realitat illenca de la corrupció i l’urbanisme desenfrenat?
Necessari no ho és. Però es veu que la provocació és tan grossa,
l’escàndol tan evident que, al cap i a la fi, no ho pots evitar.
Darrerament han aparegut algunes novel·les
molt ambicioses com la teva i que gairebé no han tengut repercussió. Creus que
és un problema del autors illencs en particular i de la literatura catalana en
general o de les directrius salvatges que imposa el mercat editorial?
No és una pregunta bona de contestar. S’ha arribat a un punt que moltes
editorials volen vendre versos o relats com si venguessin bosses de
plàstic o carn congelada. Això fa mal perquè els llibres poden considerar-se un
producte del mercat, però la literatura no ho és. Així i tot, el problema és
molt més complex i té molt a veure amb els temps que corren. Avui en dia hem
arribat a uns extrems en què la qualitat ja no és cap valor.
Per acabar, una curiositat: fins a quin punt els personatges de David
Ferragut i Don Víctor es poden identificar amb Blai Bonet i Bernat Vidal i
Tomàs?
A mesura que t’acostes al present corres el perill que la gent intenti
identificar els personatges. Dic el perill perquè, voluntàriament, no he volgut
fer cap retrat de ningú conegut, sinó parlar de fets, d’atmosferes i de
mentalitats. Tens raó que, en el cas de David Ferragut i de don Víctor, el que
es conta et pot dur a pensar en les persones que esmentes, per les quals, des
de nin, he sentit una gran fascinació.
En motiu de la publicació d'Amors i laberints
“M'interessen
més les obres literàries que trenquen les normes que no les que les segueixen”
Així s'expressa Antoni
Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) quan parla de la seva darrera obra, Amors i Laberints, publicada per l'Editorial
Ensiola. Després de nou reculls de poemes i tres novel·les, que l'han convertit
en un dels més destacats escriptors illencs d'avui en dia, ara ens sorprèn amb
aquesta obra de difícil filiació genèrica.
Comencem per aquí, pel
gènere d'Amors i laberints. Sembla
difícil de precisar. Dietari, prosa memorialista, impressions de lector i
creador... Què és segons l'autor aquesta obra?
Per a mi és un dietari. A un
dietari hi pots escriure el que vols: contar el que fas, contar el que veus,
contar el que penses, contar el que recordes, contar el que t’inventes en
aquell moment..., i així. Aleshores jo crec que, en aquest dietari meu, hi ha
un poc de tot: crònica, assaig, impressions, autobiografia, retrats literaris,
lírica i èpica. De la mateixa manera que hi ha molts d’estats d’ànim: tendresa,
indignació, escepticisme, desencís, entusiasme...Llavors, a tot plegat, ho pots
estructurar així com vulguis. Al capdavall, el que jo volia fer era literatura;
i, a mi, m’interessen més les obres literàries que trenquen les normes que no
les que les segueixen.
Per tant, fer literatura
era l’objectiu que et proposares en escriure aquest llibre?
Bé, dit així, s’ha
d’explicar. Com escriptor, sempre que faig un llibre vull fer literatura. Però,
és clar, la literatura la fas sobre algun tema. Jo, a “Amors i laberints” volia
parlar de vivències i records, de problemes i contingències del món actual i
del nostre país, de la visió que tenc de la literatura i de l’art en general;
volia parlar una mica de la meva obra literària i també d’escriptors que ja no
hi són i que jo vaig conèixer; parlar-ne, més que per res, per retre’ls un
homenatge. Finalment, hi ha una part important del dietari que són els poemes
en prosa. Cada tema que tract acaba amb un poema en prosa, amb el qual intent
anar més enllà dels dominis de la lògica i enriquir la perspectiva dels
lectors.
Com situaries Amors i laberints dins el conjunt de la teva
obra?
És una nova experiència.
Encara que, en el fons, sempre escrivim el mateix llibre. El que passa és que
m’agrada posar-me reptes i, un d’ells, és cercar maneres diferents de dir les
coses. També pens que aquest llibre és, en certa manera, un producte de l’edat.
Jo, al menys, no l’hauria pogut escriure mai quan era jove.
Parles d'escriptors
venerats i de lectures apassionades, en vas fer una tria prèvia? Com és el
procés d'escollir autors i citacions?
No hi ha res previ. El
dietari no és cap cànon ni cap inventari d’escriptors. Pensa que no parl en cap
moment de Ramon Llull ni de Shakespeare ni de Rimbaud ni de Kafka. Tampoc no
parl, per exemple, de llibres com Pedro Pàramo o Il gattopardo,
que per mi són una meravella. Per què tot això? En primer lloc, perquè no tenc
una memòria enciclopèdica i només he pogut escriure d’allò que ja havia pres
nota prèviament; en segon lloc, perquè, a vegades, no trobava la relació per
unir uns determinats autors amb els temes que volia tractar; i, en tercer lloc,
perquè la idea d’anar escrivint un dietari feia que donàs prioritat a alguns
aspectes temporals: els dos-cents anys del naixement de Poe, el centenari de la
publicació de “Cap al tard”, el 85è aniversari de Tàpies...
Per què has volgut parlar
de la teva obra?
Per aportar dades que
contribueixin al seu coneixement i a la seva comprensió. Per aclarir-me jo
mateix. Potser, d’alguna manera, per justificar-la. Tot i que sé que l’única
visió que val de les obres literàries és la que en tenen els lectors.
Ara que dius això: no
creus que els poemes en prosa, en comptes d’ajudar el lectors a comprendre els
temes del dietari, els poden provocar confusió?
De principi, podria ser que
sí. Però, a la llarga, no. Els lectors són molt intel·ligents i saben que la
poesia sempre ajuda a conèixer, sempre il·lumina els angles morts. El que passa
és que, més que instruir o alliçonar, el que fa la poesia és obrir camins, a fi
que cadascú trobi les seves pròpies respostes.
Fas un retrat excepcional
dels teus dos grans mestres, Bernat Vidal i Tomàs i Blai Bonet, la visió que
n'ha fet la posteritat és justa?
Primer et diré que jo ho voldria
ser, just. A tots dos, els tenc molt que agrair. Després, en general, aquest
país sol pecar d’ingratitud. I quan dic aquest país em referesc a tot l’àmbit
lingüístic català. Bernat Vidal va ser una figura excepcional, un dels que més
va contribuir a la represa de la cultura catalana illenca, després de la
guerra; les enciclopèdies el presenten com a mestre de la Generació dels 50, i
em tem que hi ha gent jove que ni el coneix. Blai Bonet és un dels més grans de
la literatura catalana de tots els temps i, ja ho veus, tretze anys després de
la seva mort encara no s’ha començat a publicar la seva obra completa.
Malgrat l'escepticisme
religiós i polític, sembles tenir una optimista confiança en l'ésser humà, en
l'art i en les teves creences...
El món seria inhabitable
sense una bona dosi d’esperança, de tendresa, de bona voluntat i no sé si dir
d’ingenuïtat. Aleshores, encara que vegem tantes d’injustícies, tant de dolor,
tants de crims reals i metafòrics; a pesar de tantes realitats calamitoses:
guerres, fam, amenaça nuclear, exterminis físics, culturals i de tota mena,
fanatisme polític i religiós, hem de fer tot el possible per seguir creient en
la vida i per no claudicar ni davant la història ni davant nosaltres mateixos.
Amors i laberints s'està
convertint en un èxit de vendes entre els llibres de “no ficció”, et sorprèn?
Jo ja ho voldria que ho fos,
un èxit. No per vanitat, perquè, quan ja tens una certa edat, la vanitat és com
una grolleria. Però hi ha allò de la satisfacció davant la feina ben feta. Això
sí que és un sentiment digne. El que passa és que tu no arribes a saber mai si
te n’has sortit prou bé o no, i has d’esperar que ho diguin els altres.
