DUES ENTREVISTES A ANTONI VIDAL FERRANDO

En motiu de la publicació de L'illa dels dòlmens

ANTONI VIDAL FERRANDO (Santanyí, 1945), a pesar d’escriure poesia des de ben jove, començà a publicar tardanament. El seu primer recull poètic, El brell dels jorns, aparegué el 1986, avalat pel premi Ausiàs March de poesia quan l’autor tenia quaranta anys. Això significa que ja des d’aquesta obra ens trobam amb un poeta madur lluny de les vacil·lacions i incerteses dels neòfits. Des d’aleshores ha publicat els reculls Racó de n’Aulet (1986), A l’alba lila dels alocs (1988), Els colors i el zodíac (1990), Cartes a Lady Hamilton (1990), Calvari (1992), Bandera blanca (1994), El batec de les pedres (1996), Cap de cantó (2004). En els darrers anys han aparegut diverses antologies de la seva obra lírica, entre les quals destaquen El jardí de les delícies i  A cops de ferro i àlgebra, totes dues el 2005. I si com a poeta va ser tardà, la seva labor narrativa també ha estat fruit de la maduresa: amb gairebé 50 anys s’inicià en el gènere amb Les llunes i els calàpets (1994), continuà amb La mà del jardiner (1999), premi Sant Joan de novel·la, i ara l’editorial Ensiola acaba de publicar la seva darrera novel·la L’illa dels dòlmens.

Abans de parlar d’aquesta obra, voldria que m’aclarissis un punt. Vaig llegir en una succinta biografia teva que el 1984, Antoni Vidal “va escriure un poema que li canvià radicalment la vida”. Explica’ns com va anar la cosa.

Passa que l’any 84 jo acabava de llegir la meva tesina sobre població i propietat de la terra. Hi havia fet cinc anys de feina. Des que havia acabat la llicenciatura d’Història m’havia dedicat a la investigació i a la divulgació d’aspectes relacionats amb aquesta disciplina social. Feia temps que havia expulsat la literatura de la meva vida. Com que ja tenia trenta-nou anys, ni si m’ho haguessin predicat m’hauria cregut que, algun dia, acabaria essent escriptor. Però sempre he sentit dir que el primer amor no s’oblida mai, i el meu primer amor havia estat la poesia. Aleshores el 84 havíem de  celebrar la Nit de Cap d’Any amb uns amics. Crec que ja ho dec haver contat alguna vegada. Per animar la festa havíem decidit que jugaríem a “L’amic invisible”. A mi, em va tocar fer un regal a la dona d’un gran amic meu d’infantesa. Després de més de quinze anys de no haver-ne escrit cap, se’m va ocórrer regalar-li un poema. Allò va ser com una il·luminació. No el tenia acabat, i ja vaig intuir que no sabria prescindir mai més del verí de les paraules.

           

Has escrit nou llibres de poemes i tres novel·les. Creus que hi ha una possible conciliació de gèneres o els veus com móns creatius impermeables?

En teoria no crec en els gèneres. Amb això, vull dir que no hi ha cap llei vàlida que digui com ha de ser un poema o com ha de ser una novel·la. De fet Kant ja va escriure que un artista ha d’evitar sotmetre’s a qualsevol tipus de regla; i és que l’art de debò comença sempre on acaba el domini de les acadèmies i de les preceptives. Si no fos així,  els grans escriptors serien els millors especialistes en assumptes literaris, cosa que no sol passar. Ara bé, personalment, hi ha temes que necessit explicar-los en vers i n’hi ha que necessit explicar-los en prosa. En tot cas, aquesta peculiaritat meva de què et parl, la consider més un defecte que no una virtut.

Tens, doncs, una actitud per a la poesia i una per a la narrativa...

En el meu cas he de dir que sí. Ni jo mateix ho acab d’entendre del tot. Perquè això ve a ser una mena d’esquizofrènia, que ben bé podria provenir de no haver sabut pair i reciclar prou bé tota la literatura que he anat llegint. Al capdavall, es veu que cadascú fa el que pot. Jo, si en sabia, no respectaria cap gènere.

             

Molts d’escriptors  que, com tu, varen començar fent poesia, s’han sentit temptats de provar la narrativa. Quina és la motivació d’un poeta per escriure novel·la?

La curiositat intel·lectual, l’esperit d’aventura, la necessitat de posar-te nous reptes, el desig d’arribar a una determinada casta de lectors, una sana ambició literària, algun apetit de l’inconscient... Potser també és un fenomen, fins a un cert punt, natural. Cada individu vendria a repetir la història de l’espècie, que, literàriament, primer s’expressà en vers i després en prosa. Hi ha una cosa que crida l’atenció, però que no sé si seria capaç d’explicar: escriptors que només tenien una vintena d’anys han estat capaços d’escriure grans poemes; en canvi, jo no record ningú que, tan jove, hagi escrit una gran novel·la.

La novel·la és, per tant, el gènere de l’experiència?

Segurament sí. Potser, en el futur, tal com he dit abans, ja no es parlarà de gèneres. Però fins ara han existit. Aleshores, pens que, en general, en el cas de la poesia, la intensitat dels sentiments, l’estat de gràcia espiritual o la intuïció són essències molt importants. Així, doncs, fins a un cert punt, un poeta jove juga amb avantatge. En canvi, per a la novel·la, d’alguna manera, es pot prescindir més de la passió. Del que s’alimenta un bon text narratiu és de l’experiència i de la saviesa.  De totes maneres, el que han de tenir tant un poeta com un novel·lista és el do de la paraula, que és innat i molt mal de definir.

I ara que ja sabem alguna cosa més de la teva manera d’entendre la literatura, anem a L’illa dels dòlmens. Primer, crec que se’ns fa imprescindible inscriure-la dins el tot que és la teva narrativa. Tu has parlat d’una trilogia. Quins són els trets característics de les teves tres novel·les?

Amb aquestes tres novel·les he intentat fer una crònica de la Mallorca del segle XX. Una crònica, és clar, literària; és a dir, lliure, sincera, subjectiva. Digues-li, si vols, una crònica sentimental. Una de les primeres coses que vaig tenir clares era que els principals protagonistes no havien de ser personatges de renom sinó la gent del carrer. Aleshores vaig pensar que la millor manera d’aconseguir-ho era plantejar els arguments de manera polièdrica, a partir de moltes històries i de molts de personatges. Per altra part, no volia que entre les tres novel·les hi hagués més relació que la de l’espai físic i la de l’espai humà. Res de repetir trames ni protagonistes. De fet, Les llunes i els calàpets és una obra coral, escrita en primera i en tercera persona per un narrador que es manté quasi bé en l’anonimat. Cronològicament, abasta des de finals del XIX fins a la guerra civil. La mà del jardiner ve a ser un ecosistema de personatges ambientat a la postguerra. Però, en aquest cas, el narrador, que parla en primera persona, ja no és un desconegut, sinó algú que té una opinió del que conta i que, mentre intenta recrear la seva infantesa, va teixint l’argument de la novel·la. A L’illa dels dòlmens, que abasta els últims seixanta anys, hi ha dos narradors: un que és el protagonista, parla en primera persona i, a moments, es mou dins els límits de la novel·la psicològica. Després, n’hi ha un altre que parla en segona persona i que enfoca les coses d’una manera que el protagonista no faria mai.

Podríem parlar també d’una unitat d’estil entre les tres obres?

No exactament. De fet he intentat crear un llenguatge específic per a cada novel·la. Per a la primera, vaig utilitzar un llenguatge exuberant, una mena de barreja de cultismes i dialectalismes. Per a la segona, vaig seguir amb aquesta tònica, però vaig intentar baixar la intensitat, llimar les puntes de tensió lingüística. A L’illa dels dòlmens he utilitzat un llenguatge menys barroc, menys tens, més fluid, més amb consonància amb els temps actuals. Particularment, pens que, així i tot, hi ha unes línies estilístiques essencials que es mantenen a les tres novel·les.

Quant a L’illa dels dòlmens, estam davant una novel·la amb majúscules: la complexa història d’un home derrotat, el  fresc impressionant del poble que l’envolta i, de rerefons, la crítica a la destrucció de Mallorca amb el turisme de masses. Quines són les estratègies per fer funcionar a la perfecció aquest mecanisme narratiu?

La creació no té fórmules màgiques perquè cada llibre és únic i mai no es tornarà repetir. Però, generalment, és el resultat de dues grans forces que convergeixen: per una part, una inesgotable capacitat de treball, de planificació i d’autocrítica; i, per l’altre, una certa inspiració, una certa energia espiritual indescriptible, que prové de l’inconscient i que és la que, al final, donarà o no donarà al que hauràs escrit la categoria d’obra literària.

Molts dels personatges i de les anècdotes semblen agafats del natural...

Un no pot parlar del que no coneix. Quasi sempre parteixes d’alguna realitat que has viscut o que t’han contat i, després, la vas transformant a mesura que t’ho demana la mateixa narració. Al final, acabes que deixes comandar els personatges i les paraules. A això jo li dic mitificar, és a dir, convertir una cosa particular en quelcom accessible als homes de totes les races i de totes les èpoques.

Fins a quin punt els espais mítics com Macondo o Comala t’han influït a l’hora de crear Almandaia i fins a quin punt es tracta d’ un espai típic de la realitat mallorquina des del creixement turístic?

Quan vaig publicar Les llunes i els calàpets, Francesc Parcerisas ja va dir a “El País” que jo havia escrit un homenatge al meu Macondo, o a la meva Mequinenza, particular. Tant García Márquez com Juan Rulfo com Jesús Montcada formen part de la nòmina dels meus escriptors predilectes. Però la darrera cosa que et proposes en escriure un llibre és repetir el mateix que ja han fet els altres. Per altra part, l’Almandaia de L’illa dels dòlmens és una recreació personal d’aquesta Mallorca dels últims seixanta anys, presidida per la desorientació, la pobresa moral, el poder dels diners i la pèrdua dels signes d’identitat.

Sí. De fet, l’obra és molt crítica amb el model de societat que hem creat i amb la gent sense escrúpols que s’ha enriquit i s’ha fet amb el poder...

L’obra parla de gent drogada per l’ambició material, però també de la indefensió humana. Al final, no hi ha bons ni dolents i tots són uns perdedors. Personatges que no troben un sentit a la seva existència. Els qui tenen algun ordre de valors no han pogut evitar de trair-lo en algun moment. Aleshores cadascú intenta superar les frustracions a la seva manera: sexe, diners, drogues, viatges, prestigi social, poder polític. Tanmateix la vida no té pietat de ningú.

           

Pot ser per això la crítica en certs moments es converteix en sarcasme. Sobretot amb les opinions del protagonista quant a l’art contemporani i el seu món. Les opinions del protagonista són les de l’autor?

            Això crec que no. Ara, és ver que jo sempre acab enamorat dels meus personatges. Potser tots deuen tenir alguna part de mi i, per això, mai no els neg el dret d’exterioritzar la seva cara més humana. A L’illa dels dòlmens ningú no és intrínsecament pervers.

La novel·la té dos elements que avui en dia han usat alguns dels nostres narradors més sòlids: la novel·la de personatge col·lectiu i l’anàlisi del profund canvi de la societat mallorquina de la segona meitat del segle XX. Per què aquestes coincidències?

Dit així és ver que aquestes coincidències hi són. I això, si passa, deu ser per qualque cosa. Jo crec que els escriptors són d’alguna manera la veu pública de tanta gent que no es resigna a romandre mans aplegades davant la destrucció física i moral d’aquest país. Tot i que cada escriptor ho fa a la seva manera. Si analitzes els resultats veuràs que els autors donen un tractament molt distint als mateixos temes.

Creus que és necessari que l’escriptor es prengui posicions davant de la realitat illenca de la corrupció i l’urbanisme desenfrenat?

            Necessari no ho és. Però es veu que la provocació és tan grossa, l’escàndol tan evident que, al cap i a la fi, no ho pots evitar.

 Darrerament han aparegut algunes novel·les molt ambicioses com la teva i que gairebé no han tengut repercussió. Creus que és un problema del autors illencs en particular i de la literatura catalana en general o de les directrius salvatges que imposa el mercat editorial?

            No és una pregunta bona de contestar. S’ha arribat a un punt que moltes editorials volen vendre versos o relats com si venguessin bosses de plàstic o carn congelada. Això fa mal perquè els llibres poden considerar-se un producte del mercat, però la literatura no ho és. Així i tot, el problema és molt més complex i té molt a veure amb els temps que corren. Avui en dia hem arribat a uns extrems en què la qualitat ja no és cap valor.   

Per acabar, una curiositat: fins a quin punt els personatges de David Ferragut i Don Víctor es poden identificar amb Blai Bonet i Bernat Vidal i Tomàs?

            A mesura que t’acostes al present corres el perill que la gent intenti identificar els personatges. Dic el perill perquè, voluntàriament, no he volgut fer cap retrat de ningú conegut, sinó parlar de fets, d’atmosferes i de mentalitats. Tens raó que, en el cas de David Ferragut i de don Víctor, el que es conta et pot dur a pensar en les persones que esmentes, per les quals, des de nin, he sentit una gran fascinació.

En motiu de la publicació d'Amors i laberints

 “M'interessen més les obres literàries que trenquen les normes que no les que les segueixen”

Així s'expressa Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) quan parla de la seva darrera obra, Amors i Laberints, publicada per l'Editorial Ensiola. Després de nou reculls de poemes i tres novel·les, que l'han convertit en un dels més destacats escriptors illencs d'avui en dia, ara ens sorprèn amb aquesta obra de difícil filiació genèrica.

Comencem per aquí, pel gènere d'Amors i laberints. Sembla difícil de precisar. Dietari, prosa memorialista, impressions de lector i creador... Què és segons l'autor aquesta obra?

Per a mi és un dietari. A un dietari hi pots escriure el que vols: contar el que fas, contar el que veus, contar el que penses, contar el que recordes, contar el que t’inventes en aquell moment..., i així. Aleshores jo crec que, en aquest dietari meu, hi ha un poc de tot: crònica, assaig, impressions, autobiografia, retrats literaris, lírica i èpica. De la mateixa manera que hi ha molts d’estats d’ànim: tendresa, indignació, escepticisme, desencís, entusiasme...Llavors, a tot plegat, ho pots estructurar així com vulguis. Al capdavall, el que jo volia fer era literatura; i, a mi, m’interessen més les obres literàries que trenquen les normes que no les que les segueixen.

Per tant, fer literatura era l’objectiu que et proposares en escriure aquest llibre?

Bé, dit així, s’ha d’explicar. Com escriptor, sempre que faig un llibre vull fer literatura. Però, és clar, la literatura la fas sobre algun tema. Jo, a “Amors i laberints” volia parlar de vivències i records, de problemes i contingències del món actual i del nostre país, de la visió que tenc de la literatura i de l’art en general; volia parlar una mica de la meva obra literària i també d’escriptors que ja no hi són i que jo vaig conèixer; parlar-ne, més que per res, per retre’ls un homenatge. Finalment, hi ha una part important del dietari que són els poemes en prosa. Cada tema que tract acaba amb un poema en prosa, amb el qual intent anar més enllà dels dominis de la lògica i enriquir la perspectiva dels lectors.

Com situaries Amors i laberints dins el conjunt de la teva obra?

És una nova experiència. Encara que, en el fons, sempre escrivim el mateix llibre. El que passa és que m’agrada posar-me reptes i, un d’ells, és cercar maneres diferents de dir les coses. També pens que aquest llibre és, en certa manera, un producte de l’edat. Jo, al menys, no l’hauria pogut escriure mai quan era jove.

Parles d'escriptors venerats i de lectures apassionades, en vas fer una tria prèvia? Com és el procés d'escollir autors i citacions?

No hi ha res previ. El dietari no és cap cànon ni cap inventari d’escriptors. Pensa que no parl en cap moment de Ramon Llull ni de Shakespeare ni de Rimbaud ni de Kafka. Tampoc no parl, per exemple, de llibres com Pedro Pàramo o Il gattopardo, que per mi són una meravella. Per què tot això? En primer lloc, perquè no tenc una memòria enciclopèdica i només he pogut escriure d’allò que ja havia pres nota prèviament; en segon lloc, perquè, a vegades, no trobava la relació per unir uns determinats autors amb els temes que volia tractar; i, en tercer lloc, perquè la idea d’anar escrivint un dietari feia que donàs prioritat a alguns aspectes temporals: els dos-cents anys del naixement de Poe, el centenari de la publicació de “Cap al tard”, el 85è aniversari de Tàpies...

Per què has volgut parlar de la teva obra?

Per aportar dades que contribueixin al seu coneixement i a la seva comprensió. Per aclarir-me jo mateix. Potser, d’alguna manera, per justificar-la. Tot i que sé que l’única visió que val de les obres literàries és la que en tenen els lectors.

Ara que dius això: no creus que els poemes en prosa, en comptes d’ajudar el lectors a comprendre els temes del dietari, els poden provocar confusió?

De principi, podria ser que sí. Però, a la llarga, no. Els lectors són molt intel·ligents i saben que la poesia sempre ajuda a conèixer, sempre il·lumina els angles morts. El que passa és que, més que instruir o alliçonar, el que fa la poesia és obrir camins, a fi que cadascú trobi les seves pròpies respostes.

Fas un retrat excepcional dels teus dos grans mestres, Bernat Vidal i Tomàs i Blai Bonet, la visió que n'ha fet la posteritat és justa?

Primer et diré que jo ho voldria ser, just. A tots dos, els tenc molt que agrair. Després, en general, aquest país sol pecar d’ingratitud. I quan dic aquest país em referesc a tot l’àmbit lingüístic català. Bernat Vidal va ser una figura excepcional, un dels que més va contribuir a la represa de la cultura catalana illenca, després de la guerra; les enciclopèdies el presenten com a mestre de la Generació dels 50, i em tem que hi ha gent jove que ni el coneix. Blai Bonet és un dels més grans de la literatura catalana de tots els temps i, ja ho veus, tretze anys després de la seva mort encara no s’ha començat a publicar la seva obra completa.

Malgrat l'escepticisme religiós i polític, sembles tenir una optimista confiança en l'ésser humà, en l'art i en les teves creences...

El món seria inhabitable sense una bona dosi d’esperança, de tendresa, de bona voluntat i no sé si dir d’ingenuïtat. Aleshores, encara que vegem tantes d’injustícies, tant de dolor, tants de crims reals i metafòrics; a pesar de tantes realitats calamitoses: guerres, fam, amenaça nuclear, exterminis físics, culturals i de tota mena, fanatisme polític i religiós, hem de fer tot el possible per seguir creient en la vida i per no claudicar ni davant la història ni davant nosaltres mateixos.

Amors i laberints s'està convertint en un èxit de vendes entre els llibres de “no ficció”, et sorprèn?

Jo ja ho voldria que ho fos, un èxit. No per vanitat, perquè, quan ja tens una certa edat, la vanitat és com una grolleria. Però hi ha allò de la satisfacció davant la feina ben feta. Això sí que és un sentiment digne. El que passa és que tu no arribes a saber mai si te n’has sortit prou bé o no, i has d’esperar que ho diguin els altres.

ENTREVISTA A ALEXANDRE BALLESTER

Entrevista feta abans de la seva mort.

“La censura en el franquisme no va fer tant de mal al teatre com han fet els directors”

Alexandre Ballester és, sens dubte, l’autor dramàtic viu més important de ca nostra. A pesar d’això, la seva vida a Sa Pobla, lluny del tragí de la ciutat, el fet que en més de trenta anys sols hagi escrit tres obres dramàtiques i que les companyies illenques l’ignorin –com fan pràcticament amb tots els dramaturgs actuals-, l’han relegat a un cert oblit. D’alguna manera representa el que està passant avui en dia a la nostra literatura amb el gènere dramàtic: ha estat arraconat de l’escena. A l’entrevista, però, apunta clarament als culpables d’aquesta situació.

El tòpic diu que la poesia és “la parenta pobra”, però no creus que a casa nostra el gènere més pobre és el teatre?

D’uns anys cap aquí, sí. Es parla molt negativament de l’Artis, però com a mínim va popularitzar molts d’autors, cosa que avui en dia cap companyia fa. L’Artis va mantenir l’idioma en escena i va donar a conèixer una sèrie d’autors mallorquins que es varen fer populars; ara no tenim ni això.

Quines són les causes per les quals, malgrat que avui en dia es fa més teatre que mai a les illes, pràcticament no es representi cap muntatge d’autors nostrats?

No es fa teatre, es fan muntatges teatrals. Els autors fem obres de teatre, però els directors no estan interessats en representar-les sinó en fer muntatges propis o d’obres d’autors estrangers. Agafes la cartellera d’avui en dia i pràcticament no es du a escena cap autor mallorquí.

Què li falta al nostre teatre perquè es consolidi com a gènere literari?

No hi ha ambient teatral, ni es protegeix als nostres dramaturgs. Quin autor jove té la possibilitat d’estrenar avui en dia? No hi ha les bases sòlides per crear un teatre propi.

Qui en té la culpa d’això: autors companyies, institucions, públic...?

Els autors escriuen el que pensen que han d’escriure. El públic paga i mana. Els qui fallen són les institucions i les companyies. Les institucions subvencionen als directors i les companyies, no als dramaturgs. I els directors no pensen en representar teatre sinó en lluir-se ells. Fan els seus muntatges i obvien els nostres autors. S’acabaran carregant el teatre autòcton. La censura en temps del franquisme no va fer tant de mal al teatre com l’han fet els directors en aquests darrers trenta anys.

Quina fou la teva motivació per dedicar-te al teatre?

El cinema. Des de nin estava fascinat pel cinema. Mon pare arreglava els projectors quan s’espanyaven i jo anava de franc a totes les sessions que volia. La meva aspiració a l’adolescència era fer cinema. Ser director o guionista. Però com que anar a Hollywood era molt difícil, vaig començar a escriure teatre. És molt divertit veure com els crítics parlen de la “carpinteria teatral” i de l’agilitat dels diàlegs a les meves primeres obres perquè tot ho havia après al cinema. De fet quan vaig començar a escriure havia anat molt poques vegades al teatre. No sabia ni tan sols les dimensions que havia de tenir una obra; per escriure la meva primera peça, vaig agafar una edició d’una col·lecció de teatre, vaig copiar un acte a un quadern i llavors vaig fer càlculs de l’extensió que havia de tenir cada acte. Els crítics, per cert, parlaren amb admiració del meu maneig del temps dramàtic. 

Com és el teu procés creatiu?

A mi una obra de teatre em du devers mig any de preparació, de documentació, de reflexió. Llavors quan m’hi pos, faig molta via. L’escric en deu o dotze dies. Si dura més, he d’acabar deixant-la de banda. Quan escric una obra la visc intensament i m’hi obsession fins a acabar-la, és un procés molt intens i curt.

Sorprèn que de les 16 obres de teatre que has escrit, 13 les realitzassis entre 1966 i 1973, dues en els anys 80, i la darrera, La mort del Vienès, el 1995. Hi ha alguna causa que expliqui aquests períodes tan irregulars de creació?

Els primers anys tenia la il·lusió i les ganes d’arribar. També com més anava escrivint, més exigent em tornava amb mi mateix...

I no hi ha hagut un poc de desencís?

Sí, també. Quan comences a veure que qualsevol companyia s’estima més estrenar l’obra d’un autor xec perquè creu que això dóna més prestigi, et sents molt decebut.

En escriure una obra, estàs pensant en la representació?

La veig com si fos una pel·lícula. En el cervell veig les imatges com si l’estigués projectant a una pantalla. Quan començ a escriure abans he pensat les escenes mentalment. Això sí, a vegades la mateixa escriptura fa que les canvii o que afegeixi coses noves. Quan l’obra t’agafa, és l’escriptura la qui comanda a l’escriptor i no a l’inrevés.

Et condiciona pensar en la representació?

No. Jo escric el que pens, el que sent, el que vull escriure. Si hi ha problemes de muntatge els ha de resoldre el director. En aquest sentit, alguna obra meva no ha estat muntada perquè l’han trobada molt difícil. De fet, el Teatre Principal encara em deu el muntatge de Al caire de les campanes. Vaig guanyar el premi, que consistia en el muntatge, però el director al qual li encarregaren el projecte la trobà molt difícil de representar i l’obra no va ser estrenada.

El teatre pot funcionar com a lectura o ha de ser representat?

El teatre sols assoleix tot el seu màxim potencial quan és representat, però també s’ha de poder llegir. De tota manera, quan escrius una obra dramàtica fas una proposta teatral i la seva culminació és la representació. De fet, un escriptor aprèn més veient tres obres seves representades que en quaranta anys d’escriure teatre.

Les teves obres combinen elements innovadors amb la denúncia i la crítica social. El teatre ha de ser exigent i alhora ha de sacsejar a l’espectador?

El teatre sempre ha de procurar interessar, preocupar, sacsejar l’espectador. Fer-lo pensar. O fer-lo riure. Però no ha de ser gratuït. Hi ha d’haver un motiu. Si l’espectador riu ha de saber perquè riu.

I la conjunció d’elements tràgics i irònics, és per una actitud vital o literària?

No es poden separar. La meva actitud davant la vida també és literària. Envestesc la realitat de forma irónica, crítica o tràgica per denunciar una realitat que no m’agrada ja sigui política (com abans), o social (com ara).

La teva obra més representada és Siau benvingut. Fa poc, 40 anys després de ser escrita, es va tornar a representar al Teatre Principal. Què sentires quan la vas tornar a veure?

Vaig sentir una gran satisfacció, però també vaig tenir una preocupació: em vaig adonar que ningú ha muntat Siau benvingut com jo la vaig imaginar.

Alguna obra teva s’ha representat tal com la vares imaginar?

No. Però d’algunes m’ha agradat la posada en escena. Com Dins un gruix de vellut dirigida per Sergi Schaff, que va ser un muntatge molt imaginatiu però respectant l’essència del text. També em va agradar molt la versió de Josep Lluís Bozzo de Massa temps sense piano. 

Baltasar Porcel, després d’iniciar la seva obra amb el gènere teatral poc més o menys pels mateixos anys que tu, l’abandonà perquè no hi veia una sortida professional. Sentires tu la mateixa frustració?

No, perquè jo no m’he proposat mai viure del teatre. Això no sé si ha estat una sort o una desgràcia. Benet i Jornet em va dir en una ocasió que per viure professionalment d’això s’havia d’estar a Barcelona, “a l’ull de la tempesta” em va dir, però jo he preferit viure aquí, a Sa Pobla, a la meva manera i al meu gust. M’ho he passat molt bé i he viscut molt intensament la meva vida.

Contes breus

LA  CADENA

         Rep una carta sense remitent. Conté una reproducció d’El triomf de la mort de Brueghel i, al dors, una nota on se li comunica que ha de fer deu còpies idèntiques i ha d’enviar-les a deu persones diferents; si no ho fa, es romprà la cadena i això serà fatal per a ell; en cas de no continuar-la, se li pronostica una mort violenta, probablement es trencarà el coll. Supersticiós com és, escull a l’atzar nou noms de la guia telefònica, escriu les cartes i les tramet. La número deu la reserva per al seu pitjor enemic. Durant tota la nit la prepara a consciència perquè res no el pugui delatar.

            De bon matí s’espolsa la son i s’aixeca amb energies renovades. Desdejuna esplèndidament, se’n va a la feina i oblida la carta. A la nit, quan torna a casa, la veu damunt la taula i es maleeix per tenir tan poca memòria. Està plovent, així que decideix que l’enviarà l’endemà. Se’n va al llit i s’adorm tot d’una. Quan el despertador esqueixa la son, no acaba de deixondir-se. Es fica a la dutxa, rellisca i cau. Dues hores després, la criada el troba assegut a la banyera despullat i amb la mirada extraviada. S’ha trencat el coll.

            No ha intuït —ni tan sols sospitat— que el més aferrissat enemic seu no havia tingut tan mala memòria com ell.

Distàncies curtes. Edit. Lleonard Muntaner, Palma : 2003.

CONTES BREUS

INVENCIONS

Als set anys d’edat, Manel Pons, jugant a la vorera d’un torrent va empènyer un nin que, després d’un intent desmanyotat de recuperar l’equilibri, caigué a l’aigua. Malgrat els esforços per treure’l, el nin s’ofegà. Quan trobaren el cadàver inflat i moradenc surant plàcidament sobre la superfície, va jurar que l’amic, a pesar de les seves advertències, s’havia llançat temeràriament a l’aigua. Mai no va admetre haver-lo empès. Al cap d’uns anys, quan ja gaudia de gran prestigi com a escriptor, si algú li recordava el succés, ell afirmava que ni tan sols hi era present en escaure la desgràcia.

Una nit d’hivern, quan era vell i la mort rondava a l’aguait, se li va aparèixer l’esperit del nin ofegat. Manel li demanà perquè s’havia llançat al torrent. L’esperit va romandre una estona en silenci com si rumiàs la resposta. Després acotà el cap i digué molt fluix:

-Perquè tu poguessis viure amb les teves mentides. 

ENTREVISTES A ESCRIPTORS

CARME RIERA: MEMBRE DE LA REAL ACADÈMIA DE LA LLENGUA ESPANYOLA

DUES ENTREVISTES

«Quan escrius una novel·la vius dues vides: la teva i la del creador.»

Carme Riera és una de les escriptores més importants de la literatura catalana actual. Des que al 1975 publicàs Te deix, amor, el mar com a penyora, ha escrit novel·les de calat com Una primavera per a Domenico Guarini (1981), Joc de miralls (1989), Dins el darrer blau (1994), Cap al cel obert (2000) i La meitat de l’ànima (2004). Aquesta entrevista fou arran de la publicació de Amb ulls americans, una novel·leta d’humor feta amb el propòsit de divertir-se ella i divertir el lector.

Hi ha alguna motivació especial per escriure una novel·la d’humor?

No. Senzillament trobava que havia escrit una sèrie de novel·les serioses i transcendents i que fer una novel·la d’humor, un divertimento, m’aniria bé per desembafar. A més, a la literatura catalana no hi ha massa novel·la d’humor, és un gènere poc desenvolupat, i també em va atreure per aquest motiu.

Usar un nord-americà per fer una crítica a la societat catalana dels nostres dies és una forma de distanciament o una manera de fer crítica personal per paraula aliena?

Les dues coses. El recurs s’ha usat sovint: el vell mètode de l’estranger que visita un país i el veu de manera diferent. És molt literari. Ja ho va emprar Montesquieu a les Cartes perses.

Per tant, què hi ha a Amb ulls americans de la mirada de C. Riera?

Hi ha, però no oblidem que és un recurs literari. Crees el personatge i et poses en situació: intentes veure el que veuria ell si vengués. És com si col·locassis una càmara però amb un angle diferent. No és un relat neutral ni objectiu. Però tampoc no és el meu portaveu.

Quina és la diferència de plantejar-se escriure Dins el darrer blau i Amb ulls americans?

La diferència és d’intensitat. Darrere Dins el darrer blau hi ha moltes hores d’arxiu, d’investigació, de feina, d’escenes i fragments que acabes eliminant de la narració... Quan et proposes un projecte tu ja saps la profunditat que tendrà. Tu saps el que vols escriure, el que vols fer i saps quin resultat obtendràs. Essencialment, però, és una qüestió d’intensitat d’escriptura i de temps que hi dediques. Vaig estar cinc anys per escriure Dins el darrer blau, en canvi Amb ulls americans em va dur, si ho comparam poca feina.

Què vols dir amb intensitat d’escriptura?

Quan estàs escrivint una novel·la vius dues vides: la teva i la del creador. El creador només pensa en la novel·la i viu absorbit per ella. És la sensació de viure com en un altre estat. Aquesta sensació és més viva com més complexa és la narració.

A vegades la crítica de l’obra és punyent però no va més enllà de la ironia. És el gènere de l’humor qui posa els límits o és que tu no volies aprofundir-hi?

A la novel·la no faig sang si és això al que et refereixes. En un principi la paròdia era molt més accentuada i grotesca, però llavors vaig decidir atenuar-la i fer-la més realista.

McGregor té una mirada innocent?

En absolut. La seva mirada és la del “pícaro”. Ell critica però no és cap sant. En realitat, és un immoral. L’únic que cerca és aprofitar-se de la situació. Primer amb Puigdeval i després intentant casar-se amb la neboda dels Forestier.

Hi ha en algun personatge (com Puigdeval o els Forestier) alguna venjança personal o els hem de considerar ficticis?

No. En alguna obra ho he fet això d’usar un personatge per passar comptes, però aquí no. A Amb ulls americans hi ha una protesta contra les coses que no m’agraden de Barcelona: la brutícia, les Rambles matxacades, la gent que fa les seves necessitats al mig del carrer... És una crítica més contra les institucions que contra les persones. M’interessava reflectir el mal funcionament d’una ciutat com Barcelona.

Quina diferència hi veus entre la Carme Riera de Te deix, amor, la mar com a penyora i la Carme Riera actual?

Una diferència de més de trenta anys.

Vull dir quina diferència com escriptora.

Quan escrivia Te deix, amor, la mar com a penyora era jo que m’emocionava amb l’escriptura, i ara el que vull és que s’emocionin els lectors.

Hi ha alguna incoherència en ser professora de literatura castellana i escriptora en català?

No, en absolut. És simplement ensenyar literatura en una altra llengua. Pere Calders pensava que els escriptors haurien de vendre sabates al matí i fer literatura els capvespres. Jo no. Que la teva professió tengui a veure amb la literatura és un avantatge per l’esciptor.

T’ho han retret en alguna ocasió?

Sí, però no li don cap importància. La literatura és literatura i punt. I tant és ensenyar literatura catalana com castellana, francesa o anglesa. Les llengües no fan qüestions polítiques. Són els parlants que les fan.

Passant a un altre tema. Record haver llegit a un article teu a “Serra d’Or” en el qual defensaves que Miquel Àngel Riera es mereixia el Nobel. Creus que Porcel també?

Jo som més partidària de Miquel Àngel Riera. Tot i que Porcel era un gran escriptor pens que Riera ho mereixia més.

Creus que seria important per a les lletres catalanes tenir un Nobel?

Seria important com ho va ser Saramago com a reconeixement de la literatura portuguesa. De tota manera, recordem que Frederic Mistral va obtenir el Nobel i tanmateix la literatura provençal va desaparèixer. Jo som pessimista amb la supervivència del català. Seria molt intressant tenir un Nobel però no crec que solucionàs el problema de la pervivència.

Per què, doncs, escrius en català?

Perquè és una actitud heroica. Però també escrivim en català perquè no ho podem fer d’altra manera: sents, penses, ets en la teva llengua. Jo podria escriure perfectament en castellà, i de fet molts d’editors m’ho han demanat, però em resistesc a fer-ho perquè el català és la llengua dels meus avantpassats, la llengua amb la qual som jo mateixa.

«La novel·la negra permet aprofundir en la realitat i fer crítica social».

Carme Riera, autora d’obres tan conegudes i llegides com el recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora o les novel·les Dins el darrer blau, Cap al cel obert i La meitat de l’ànima, ens parla de Natura quasi morta, una novel·la negra amb els millors ingredients del gènere.

Hi ha alguna motivació especial per escriure una novel·la policíaca?

Sí. Va ser com una espècie de repte personal. A les meves darreres novel·les havia emprat la sàtira i l' humor i vaig voler provar de fer una novel·la negra. Més que policíaca, m'interessava fer novel·la negra perquè et permet aprofundir en la realitat i fer crítica social. Mentre la policíaca es limita a la resolució enginyosa d'un crim, la negra permet el reflex de la realitat social i és més contemporània.

Ambientar-la en el món universitari, que és en el qual tu vius, et pot dur problemes?

He tingut molta cura en no reproduir cap persona o fet concret en la novel·la. Els llocs, evidentment, són reals i els descric tal com són. Els personatges són inventats. El professor Bellpuig, per exemple, és un tipus de personatge que es dóna molt entre els professors universitaris aquí, a Barcelona, o a Sebastopol. Fins i tot en altres professions, però no he usat cap persona en concret, sinó que he aprofitat un prototip.

Però vols dir que no hi ha a la novel·la cap anècdota real?

Alguna vegada he agafat algun fet aïllat però que no permeti una identificació. La vicedegana de la Universitat es posà de baixa pels fets que he exposat a la novel·la, però més enllà d'això res té a veure el meu personatge amb el real. Pel que fa als estudiants antibolonya, el llenguatge que empren està agafat dels seus pamflets. He procurat ser realista en la creació de personatges sense retratar ningú en concret.

A una presentació vares explicar que per ambientar-te durant un temps anares a una comissaria...

És cert. Jo sols coneixia les comissaries de la meva joventut, quan era estudiant i ens detenien en alguna protesta o manifestació, o més endavant quan hi vaig haver d'anar a posar una denúncia per robatori. La idea que en tenia d'aquelles experiències era la de comissaries cutres i policies cutres. I els primers capítols que vaig escriure responien a aquest model. Però vaig pensar que les coses devien haver canviat en els darrers anys i em vaig decidir a trucar a Andreu Martin, que sabia que estava en contacte amb policies. Andreu fou molt amable i em presentà un dels caps dels mossos d'esquadra que em va enviar a la comissaria de Cerdanyola, la més propera a la UAB. Allà em vaig trobar uns agents encantadors i unes instal·lacions modernes que res no tenien a veure amb el que havia escrit, així que vaig tirar a la paperera els dos capítols que ja tenia enllestits. També vaig visitar i conèixer mossos d'esquadra de la comissaria de Sabadell, que és la que s'hauria d'encarregar de la investigació si s'hagués produït un assassinat a la UAB. Van ser molt amables i em van ajudar en tot el que necessitava saber.

I quins aspectes t'interessaren més?

Em van mostrar com funcionen balística, les autòpsies i tot el que té a veure amb la logística policial. Ho vaig conèixer tot de primera mà. Tocar les coses amb les mans, féu que em carregàs moltes idees preconcebudes

Per a una novel·la de crims, quina importància té la d'improvisació i quina la planificació?

Normalment jo no planific massa. Vaig un poc al dia a dia. Segons el que he escrit avui, seguiré demà, no m'agrada tenir res tancat. En aquest cas, sols sabia que em feia ganes escriure una novel·la negra, però no sabia ni quan ni on la localitzaria. Vaig pensar que el campus universitari podia ser un bon espai per a l'acció: el conec bé perquè fa molts d'anys que faig feina de professora a la UAB i, a més, no sabia d'antencedents a la literatura catalana amb una ambientació semblant. Fer-ho sobre un lloc conegut em proporcionava la possibilitat de treballar a peu de camp.

A peu de camp?

Per exemple, vaig demanar al cap de seguretat on amagaria un cadàver, i ell em va dir que a la facultat de veterinària. Jo ho vaig descartar perquè era més fàcil concentrar-ho tot a la de lletres, que podia descriure amb més coneixement i convicció. Quant al temps, vaig pensar que l'època de protestes dels antibolonya eren un moment adequat per situar l'acció perquè fou una època de campi qui pugui.

Com se't va acudir mesclar Georg Flegel, pintor alemany barroc amb l'acció de la novel·la?

Sempre m'han interessat els bodegons. Ja a Una primavera per a Domenico Guarini apareixien moltes referències pictòriques. La pintura barroca m'agrada molt i, en una visita a un museu alemany, mentre estava contemplant quadres de Flegel, em va cridar l'atenció que hi hagués un element estrany. Quan estava escrivint la novel·la em va venir al cap i vaig decidir utilitzar-lo.

A algunes de les teves novel·les hi ha un gran esforç de documentació, en aquesta com a les darreres no sembla ser així...

Efectivament per escriure aquesta novel·la no vaig haver de fer una recerca erudita sinó, com he dit, feina de camp. Res d'hemeroteca. Vaig treballar directament sobre la realitat: conèixer com funcionen els mossos d'esquadra, el dia a dia a la universistat... Fins i tot la llengua que he usat és molt funcional. Aquí no m'interessava usar un llenguatge elevat, sinó senzill i directe.

Com fou el procés de creació d’aquesta obra?

En relació a Dins el darrer blau va ser un part ràpid. La vaig escriure en un any. Després de fer Amb ulls americans, vaig voler escriure una novel·la negra i durant pràcticament dos anys em vaig dedicar a llegir novel·les policíaques. La mateixa literatura fou un estímul per a la creació de Natura quasi morta.

ENTREVISTES A ESCRIPTORS

JAUME CABRÉ

JAUME CABRÉ, PREMI D’HONOR DE LES LLETRES CATALANES

Miquel Àngel Vidal

Jaume Cabré ha estat guardonat amb el “Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”, distinció que suposa el just reconeixement a una de les trajectòries narratives més interessants de finals de segle XX i principis del XXI. Algunes de les seves novel·les, com Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria, L’ombra de l’eunuc o Les veus del Pamano són algunes de les fites més importants de la literatura catalana de les darreres dècades.

Després de tota una vida dedicada a la literatura, després de tants de reconeixements i distincions, de què ets sents més orgullós?

Em sento orgullós de moltes coses: de la meva família, del meu país i també de la meva llengua. Quant a la literatura, em sento orgullós de ser feiner, de dedicar moltes hores diàries a escriure i de donar el màxim de mi mateix quan escric.

Quan vas publicar el 1974 Faules de mal desar intuïes que algun dia podries arribar tan lluny?

No. És cert que quan ets jove et consideres genial i penses que arribaràs al cim sense esforç, però quan madures i t’adones de com és de difícil, deixes de pensar així. Ara només penso en el llibre que tinc al davant, el que estic escrivint, no en l’evolució de la meva carrera. El que desig és fer alguna cosa que per a mi sigui important i necessària.

Perdurable?

Si perdura, millor. Però aquest no és l’objectiu, sinó escriure allò que necessito escriure.

Borges, en publicar la seva Obra Completa va rebutjar la seva poesia ultraista i els primers llibres de joventut, renunciaries tu d’alguna de les obres que has escrit?

No repudio res del que he escrit, però els primers llibres que vaig escriure no els he volgut reeditar. En el moment que l’editor em plantejà fer la biblioteca “Jaume Cabré” (Proa) vaig preferir no incloure les dues primeres obres, Faules de mal desar i Toquen a morts, i vaig reescriure Galceran, de la qual en reivindico la reescriptura.

Les veus del Pamano ha estat un èxit de vendes a Alemanya on s’han venut més de 300.000 exemplars, en canvi la traducció castellana no ha tengut el mateix ressó. Hi veus alguna causa?

L’editorial Destino, que l’ha publicada en castellà, està mirant de reaccionar a aquest fet, però és evident que la repercussió res no té a veure amb el cas alemany. Els editors espanyols tenen reticència a publicar autors en català perquè no es venen. De fet, sembla que hi ha reticència al que prové de la literatura catalana.

Creus, per tant, que hi ha un menyspreu a Espanya cap a la literatura i la cultura catalanes?

En general, atesos els mitjans de comunicació i els grups de pressió, Catalunya i, per tant, la literatura catalana som culpables de tot allò que va malament en el país. Igual que els jueus durant la història han carregat amb totes les culpes, a l’Espanya actual som els catalans els culpables de tots els mals. Atacar tot el que sigui català dóna vots. No ens accepten, però tampoc no accepten que ens anem, que ens independitzem.

Al discurs de la concessió del “Premi d’Honor” vares parlar d’aquest tema, de la independència, de veritat creus que és factible?

Sí, ho crec. La independència pot ser una realitat si ens ho creiem de debò. Hi ha tot un moviment civil i ciutadà que la reclama i els polítics hi haurien de reflexionar i treure’n conseqüències directes. El que fa por a Espanya més que el fet de la independència és la democràcia, que siguem nosaltres qui decidim sobre el nostre futur. Els fa pànic l’autodeterminació. Temen el simple fet que la gent es plantegi si Catalunya vol la independència. A Europa, a les darreres dècades, han aparegut molts de països nous a rel d’antigues reivindicacions nacionalistes, i algunes han generat un conflicte bèl·lic, i d’altres, no. El nostre és un moviment pacífic que reclama una consulta popular i que surti el que la gent lliurement vol.

Ets dels apocalíptics o dels esperançats quant al futur de la nostra llengua i la nostra literatura?

Crec que en la supervivència de la nostra llengua i la nostra literatura, i fins i tot en la revifalla. No entenc que algú no hi cregui i escrigui en català. No entenc aquesta actitud. Hi ha gent que li agrada anar de víctima i això no porta enlloc. Hem de creure en el nostre futur. Com més treballem en aquest sentit, més ho aconseguirem.

Tens, per tant, una visió òptima del panorama literari actual...

Sens dubte. La literatura catalana està vivint actualment una situació envejable. Està molt per sobre de qualsevol literatura amb una demografia semblant i gairebé al mateix nivell de les grans literatures. De fet, no crec que la literatura castellana d’avui en dia (com a mínim la que es fa a Espanya) estigui per sobre de la catalana.  

Passant a parlar una mica de la teva obra, la teva segona novel·la Carn d’olla la publicares a Mallorca, a l’editorial Moll, com fou el procés?

Josep M. Llompart va llegir el manuscrit perquè jo l’havia presentat al premi Sant Jordi, del qual ell n’era uns dels membres del jurat, i com que no vaig guanyar em proposà de publicar-la a la col·lecció “Raixa”. Per a mi, en aquells moments que estava decebut per no haver guanyat el premi, fou un vertader regal poder publicar el llibre a l’editorial Moll. Amb Llompart treballarem el text i les galerades. Fins i tot recordo una anècdota: un dels meus personatges “barrinava” i ell em féu saber que en mallorquí aquest verb no volia dir rumiar sinó que tenia l’accepció de fer l’acte sexual.

Un dels trets de les teves novel·les és la conjunció de l’exigència formal i estilística amb històries i personatges que interessen al lector. Quan escrius hi penses en el lector? Et condiciona?

No. El lector no em condiciona. O, si de cas, només quan he fet novel·les juvenils. En les altres narracions, la història em demana una manera de contar-la. Sé que el lector existeix, però també sé que és intel·ligent. Pots fer el que vulguis perquè ell et captarà. Pots tibar la corda. Jo també som lector i m’agrada pensar i no que m’ho donin tot mastegat.

Entens per quin motiu a casa nostra alguns crítics i escriptors consideren la novel·la negra com “alta literatura” i, en canvi, menyspreen la novel·la històrica?

La novel·la negra té pedigree, però no sé d’on li ve. No hi ha una novel·la negra mestra a les nostres lletres. Potser una de les raons és que el gènere de novel·la negra és fàcil de definir, i en canvi la novel·la històrica, no. Vull dir que des del moment que et poses a contar coses passades, como ocorre a tota narració, ja és “història”. La culpa del menyspreu és possiblement del màrqueting. Les llibreries abans tenien personalitat, ara són clòniques, uniformes, amb tots els bestsellers en munts i ben alineats, i molts usen el tema històric. Per això m’incomoda el segell d’històric. La gràcia d’una novel·la és que commogui al lector. Que se situi a una època o altra, és anecdòtic. A més encara que escriguis sobre successos de segles passats, els temes són contemporanis perquè estan vistos des d’avui en dia. En definitiva, el concepte de novel·la històrica és relatiu. L’escriptor ha d’escriure el que li doni la gana sense gèneres que el condicionin. 

El cicle de Feixes es construeix amb elements mítics o reals?

Quan jo em vaig instal·lar a Terrassa, em va impressionar la quantitat de fàbriques tèxtils tancades que hi havia. Com que a la meva família, que provenia de Rubí i hi havia tradició en la feina a fàbriques tèxtils (de fet, el meu pare en va dirigir una), pensava sovint en com serien. Jo, aleshores, estava escrivint Fra Junoy, i la vaig deixar de banda per escriure La teranyina. Vaig usar el topònim Feixes —feixa és sinònim de terrassa— per no anomenar-la directament Terrassa. De tota manera, els successos que passen a aquestes obres són completament ficticis.  

Apart de tractar altres èpoques històriques, el segle XX a Espanya queda perfectament reflectit a La teranyina, L’ombra de l’eunuc i Les veus de Pamano, tenies la intenció de fer-ne un fresc?

No. En vaig ser conscient a posteriori. I més que d’Espanya, de Catalunya. I no tan sols del segle XX, sinó que es remuntaria al XVIII. En certa manera he anat parlant de diverses èpoques del meu país, però no ha estat una cosa buscada.

Estàs treballant actualment en algun nou projecte?

Sí. Hi estic treballant molt i tinc molt de material, però no sé si serà definitiu. Tot el que faig ho poso en qüestió i per tant no sé quan ho enllestiré. Tanmateix, tot és per ara provisional i, per tant, m’estimo més no parlar-ne. (Aquest projecte era Jo confesso, que apareixeria un any després editat per Proa).