CASANOVA
Miquel Àngel Vidal
Tenc un amic que és un vertader Casanova. No deixa res per verd. Dona que es posa a tret, dona que aconsegueix. O d’això braveja. I jo ho tenc per cert. Cal reconèixer que gaudeix d’unes qualitats que l’ajuden: és ben plantat, té duros i en fa ostentació i, sobretot, exhibeix una eloqüència que astora. Fa uns dies, abans de Cap d’any, es posà a fer balanç del 2007: vuit divorciades, quatre fadrines, tres casades i una vídua; total, setze. I jo, que no he sumat setze conquestes no amb un any sinó tota la meva vida, escoltava el recompte i feia denteta.
Llavors començà a fer plans per enguany. Sembla que el 2008 li serà encara més propici. Els afers de femellut en perspectiva són òptims. En té tres o quatre a punt de caramel. I, segons diu, des que usa la xarxa de contactes a internet les opcions se li han multiplicat. Jo pos cara d’orella i procur seguir al peu de la lletra els seus consells de seductor.
-A les dones els escrius quatre coses tendres i ja són al sac.
I jo faig capades com si entengués del que em parla per experiència pròpia, però ni d’enfora: a mi, per internet, les femelles no em fan ni cas. Bé, ni per internet ni en viu i en directe.
-També és fàcil conquerir-les per insistència.
I jo apunt: “Insistència”. I no dubt que a ell li funcioni, però a mi a la tercera o quarta vegada que insistesc em diuen que som un pesat i m’envien a rodar.
-I si una no cau, en cerques una altra.
I jo apunt: “una altra”. Però després d’una altra en ve una altra i una altra, i així indefinidament. I cap no cau. Li deman que sigui una mica més explícit.
-Mira, te’n vas a una disco. Demanes un malta, com faria Lázaro, poses cara de poeta turmentat i pegues un cop d’ull al personal femení. A la que vegis que et torna la mirada durant uns segons, l’ataques. I si entre les cinc primeres frases et diu que ha vengut amb unes amigues, mulles segur.
I jo em veig negre perquè després d’uns centenars de mirades alguna em torni un esguard gairebé d’indiferència. I si atac, mai no arriba la frase famosa de les amigues.
-I si no, prova amb el mercat estranger. No saps parlar idiomes?
-No.
-Idò com la majoria d’escriptors pedants. Molt de fer citacions en llengües de les quals no en sabeu ni gota, com si així poguéssiu passar per autèntics poliglotes, però a l’hora de la veritat, ni per encetar una conversa.
M’he apuntat a classes d’anglès, de francès i d’italià. Però estic una mica desanimat. No sabria dir per què, però m’ensum que la cosa no funcionarà.
Publicat a Ultima Hora (7-1-08) i al llibre Res no és el que sembla (Can Sifre, 2008)
jueves, 26 de marzo de 2009
martes, 24 de marzo de 2009
Corrupció política
L’honestedat dels polítics
Miquel Àngel Vidal
La setmana passada, altres dos presumptes casos de corrupció. Un degoteig inacabable. Així com la crisi ha posat en evidència el nostre model econòmic, els casos de corrupció estan posant en qüestió una manera de fer política. Fa anys que patim la perversió del concepte de dedicació a la política. En lloc de la professionalització, s’ha fomentat l’oportunisme. Això ha provocat que molts dels qui s’han ficat dins un partit proper al poder no ho hagin fet amb vocació de servir al bé públic o amb la idea de millorar el país, sinó amb un objectiu més prosaic: grimpar i obtenir beneficis. No hi hagut cap gota d’altruisme en la seva actuació. Han identificat participació en la res publica amb guanys. Tot seguint aquestes premisses, individus sense gaire escrúpols hi han trobat recer: la política s’ha convertit en una manera eficaç de prosperar i treure profit. I ara patim les conseqüències d’aquesta distorsió moral.
Els escàndols es multipliquen i els implicats s’escapoleixen: parlen de judicalització de la política, d’atacs i persecucions, de connivència entre Fiscalia i Govern. Tot val llevat d’acceptar les culpes. És la tàctica d’eludir responsabilitats. Una part més de l’enquistament del sistema. Perquè la corrupció no és una novetat. Si ara arriben més casos als jutjats no es perquè abans no n’hi hagués, sinó perquè funcionaven millor els mecanismes de control i no es permetia que sortissin a la llum. Quedaven amagats com l’altra cara de la lluna. Cert és que aquesta impunitat anterior, segurament ha fomentat l’augment de malversació dels doblers públics en els darrers anys. I ara que ha esclatat, ho ha fet amb més virulència.
Vist així és fàcil caure en l’escepticisme més absolut i pensar que la política és un nieró de corruptes. Pitjor encara, uniformar i creure que tots els polítics són iguals. Tanmateix, no és cert. No tots els polítics són uns corruptes ni tots els partits tenen la mateixa propensió al clientelisme i a omplir-se les butxaques. Però si es vol que l’opinió pública tengui fe en el sistema i que no fiqui a tots els polítics dins el mateix sac, s’ha de canviar la manera de fer les coses. S’ha d’esmicolar aquesta concepció de lucre que tenen molts dels que es dediquen a administrar. Els polítics han de ser professionals preparats pels càrrecs que ocupen. Gent que no senti la temptació d’apropiar-se dels cabdals públics i enterrar-los a l’hort dins capses de Cola-Cao.
Per cert, tant la generosa aproximació dels populars a Unió Mallorquina compartint el victimisme de la “persecució política”, com la conciliació d’interessos en el macroprojecte de Son Baco, no ajuden gens a fortificar la creença en l’honestedat dels polítics.
Publicat a Ultima Hora (23-3-09)
Miquel Àngel Vidal
La setmana passada, altres dos presumptes casos de corrupció. Un degoteig inacabable. Així com la crisi ha posat en evidència el nostre model econòmic, els casos de corrupció estan posant en qüestió una manera de fer política. Fa anys que patim la perversió del concepte de dedicació a la política. En lloc de la professionalització, s’ha fomentat l’oportunisme. Això ha provocat que molts dels qui s’han ficat dins un partit proper al poder no ho hagin fet amb vocació de servir al bé públic o amb la idea de millorar el país, sinó amb un objectiu més prosaic: grimpar i obtenir beneficis. No hi hagut cap gota d’altruisme en la seva actuació. Han identificat participació en la res publica amb guanys. Tot seguint aquestes premisses, individus sense gaire escrúpols hi han trobat recer: la política s’ha convertit en una manera eficaç de prosperar i treure profit. I ara patim les conseqüències d’aquesta distorsió moral.
Els escàndols es multipliquen i els implicats s’escapoleixen: parlen de judicalització de la política, d’atacs i persecucions, de connivència entre Fiscalia i Govern. Tot val llevat d’acceptar les culpes. És la tàctica d’eludir responsabilitats. Una part més de l’enquistament del sistema. Perquè la corrupció no és una novetat. Si ara arriben més casos als jutjats no es perquè abans no n’hi hagués, sinó perquè funcionaven millor els mecanismes de control i no es permetia que sortissin a la llum. Quedaven amagats com l’altra cara de la lluna. Cert és que aquesta impunitat anterior, segurament ha fomentat l’augment de malversació dels doblers públics en els darrers anys. I ara que ha esclatat, ho ha fet amb més virulència.
Vist així és fàcil caure en l’escepticisme més absolut i pensar que la política és un nieró de corruptes. Pitjor encara, uniformar i creure que tots els polítics són iguals. Tanmateix, no és cert. No tots els polítics són uns corruptes ni tots els partits tenen la mateixa propensió al clientelisme i a omplir-se les butxaques. Però si es vol que l’opinió pública tengui fe en el sistema i que no fiqui a tots els polítics dins el mateix sac, s’ha de canviar la manera de fer les coses. S’ha d’esmicolar aquesta concepció de lucre que tenen molts dels que es dediquen a administrar. Els polítics han de ser professionals preparats pels càrrecs que ocupen. Gent que no senti la temptació d’apropiar-se dels cabdals públics i enterrar-los a l’hort dins capses de Cola-Cao.
Per cert, tant la generosa aproximació dels populars a Unió Mallorquina compartint el victimisme de la “persecució política”, com la conciliació d’interessos en el macroprojecte de Son Baco, no ajuden gens a fortificar la creença en l’honestedat dels polítics.
Publicat a Ultima Hora (23-3-09)
lunes, 2 de marzo de 2009
L'AELC vulnera els drets d'autor
Permissivitat amb el plagi
Miquel Àngel Vidal
El tema del plagi és gairebé tan vell com el de la literatura. Entre autors que s’han inspirat en obres alienes o que directament n’han copiat fragments faríem una nòmina ben extensa. A més en determinades èpoques, com el Renaixement, es considerava imprescindible seguir de prop els models que servien d’inspiració. Però des que el Romanticisme va fer dogma de l’originalitat, cada cop ens hem tornat més escrupolosos amb aquest concepte, fins al punt que, en l’actualitat, el plagi es considera èticament menyspreable i legalment punible.
Alguns escàndols de plagis han estat sonats. Un dels més curiosos fou el d’Ana Rosa Quintana i la seva novel·la Sabor a hiel: el “negre” que li va escriure l’obra hi va introduir paràgrafs sencers de novel·les de Danielle Steel i d’Angeles Mastretta. També ho fou el presumpte plagi de La cruz de San Andrés de Camilo José Cela que va denunciar Carmen Formoso. Altres, en canvi, per les repercussions, han quedat més ocults, com el de Bryce Echenique que a La tierra prometida va afusellar un conte de José Maria Pérez Alvarez. I alguns ni tan sols surten a la llum perquè tant els autors que plagien com els que són plagiats no tenen cap pes específic ni socialment ni literàriament. Aquest, em pens, és el meu cas.
Anem al gra. Fa unes setmanes navegant per Internet vaig entrar a la pàgina web de Llorenç Moyà Gilabert feta per l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) i em vaig quedar de pedra en comprovar que gran part dels continguts estan copiats del meu estudi introductori de les Memòries literàries d’aquest autor publicades el 2004, i que la meva edició ni tan sols constava a la bibliografia. Després de comprovar que la pàgina estava realitzada l’any 2006, com a soci vaig trucar-los per denunciar el fet. Com que la directiva de l’AELC va acceptar que els continguts de la pàgina web no havien estat “prou elaborats”, l’autor del text va cobrar tot aprofitant-se de la meva feina i durant més de dos anys la pàgina havia circulat per la xarxa sense fer cap referència a qui pertocava, vaig proposar-los una senzilla compensació. Pensava que l’AELC, que és l’entitat que més s’ha de preocupar per vetllar pels drets d’autor dels seus afiliats, seria sensible al malbé que havien fet als meus i que estarien predisposats a esmenar el seu “error”. Però l’errat vaig ser jo. Malgrat acceptar que s’havia produït plagi, la directiva es negà a fer-me una pàgina web de 180 euros –que és el que jo vaig demanar com a compensació- i preferí que em donàs de baixa de l’associació. Única porta que em deixaren oberta un cop comprovat que els que haurien de protegir els meus drets els trepitjaven sense donar-los cap valor ni importància. És de suposar que, quan no són ells qui infringeixen els drets d’autor, estan més predisposats a defensar-los.
Publicat a Ultima Hora, 2-3-09
Miquel Àngel Vidal
El tema del plagi és gairebé tan vell com el de la literatura. Entre autors que s’han inspirat en obres alienes o que directament n’han copiat fragments faríem una nòmina ben extensa. A més en determinades èpoques, com el Renaixement, es considerava imprescindible seguir de prop els models que servien d’inspiració. Però des que el Romanticisme va fer dogma de l’originalitat, cada cop ens hem tornat més escrupolosos amb aquest concepte, fins al punt que, en l’actualitat, el plagi es considera èticament menyspreable i legalment punible.
Alguns escàndols de plagis han estat sonats. Un dels més curiosos fou el d’Ana Rosa Quintana i la seva novel·la Sabor a hiel: el “negre” que li va escriure l’obra hi va introduir paràgrafs sencers de novel·les de Danielle Steel i d’Angeles Mastretta. També ho fou el presumpte plagi de La cruz de San Andrés de Camilo José Cela que va denunciar Carmen Formoso. Altres, en canvi, per les repercussions, han quedat més ocults, com el de Bryce Echenique que a La tierra prometida va afusellar un conte de José Maria Pérez Alvarez. I alguns ni tan sols surten a la llum perquè tant els autors que plagien com els que són plagiats no tenen cap pes específic ni socialment ni literàriament. Aquest, em pens, és el meu cas.
Anem al gra. Fa unes setmanes navegant per Internet vaig entrar a la pàgina web de Llorenç Moyà Gilabert feta per l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) i em vaig quedar de pedra en comprovar que gran part dels continguts estan copiats del meu estudi introductori de les Memòries literàries d’aquest autor publicades el 2004, i que la meva edició ni tan sols constava a la bibliografia. Després de comprovar que la pàgina estava realitzada l’any 2006, com a soci vaig trucar-los per denunciar el fet. Com que la directiva de l’AELC va acceptar que els continguts de la pàgina web no havien estat “prou elaborats”, l’autor del text va cobrar tot aprofitant-se de la meva feina i durant més de dos anys la pàgina havia circulat per la xarxa sense fer cap referència a qui pertocava, vaig proposar-los una senzilla compensació. Pensava que l’AELC, que és l’entitat que més s’ha de preocupar per vetllar pels drets d’autor dels seus afiliats, seria sensible al malbé que havien fet als meus i que estarien predisposats a esmenar el seu “error”. Però l’errat vaig ser jo. Malgrat acceptar que s’havia produït plagi, la directiva es negà a fer-me una pàgina web de 180 euros –que és el que jo vaig demanar com a compensació- i preferí que em donàs de baixa de l’associació. Única porta que em deixaren oberta un cop comprovat que els que haurien de protegir els meus drets els trepitjaven sense donar-los cap valor ni importància. És de suposar que, quan no són ells qui infringeixen els drets d’autor, estan més predisposats a defensar-los.
Publicat a Ultima Hora, 2-3-09
sábado, 28 de febrero de 2009
Articles
Els 902
Miquel Àngel Vidal
Les companyies que més guanyen mai no en tenen prou i sempre estan cercant fórmules per sucar-nos encara més del que ja ens suquen. Les empreses telefòniques són un bon exemple de voracitat i obcecació en escurar les butxaques dels clients. El darrer gran invent per treure tallada dels soferts usuaris són les línies 902. Ara que gairebé tots els operadors proporcionen el paquet d’ADSL i de trucades locals i nacionals gratuïtes, han ideat una manera de seguir munyint-nos: fomentar que les empreses posin una nova línia especial de pagament, els famosos 902.
A les propagandes en què s’ofereix la instal·lació d’aquests números es deixa ben clar qui és el beneficiat i qui és la víctima: especifiquen que cada trucada rebuda genera ingressos a l’empresa i que el cost de les trucades l’assumeix íntegrament el client. És a dir, beneficis per a les telefòniques i les empreses que contracten la línia, i perjudicis únicament pels clients.
Bancs, asseguradores, companyies aèries i moltes altres que ja obtenen grans beneficis tenen aquest número d’atenció al client. I el pitjor és que també l’utilitzen empreses que donen un servei com clíniques, companyies elèctriques o, fins i tot, les ITV. Aquest darrer cas és d’una barra considerable: la llei obliga a passar una revisió dels vehicles i l’empresa concessionària, no satisfeta amb els importants guanys que aconsegueix, obliga a trucar un 902 per donar una cita.
A més dels doblers que et rapinyen, també emprenya el temps que et fan perdre. Allò que es podria solucionar en un màxim de dos minuts, s’eternitza incomprensiblement en trucar un 902. La cosa va, poc més o menys, així: et contesta una veu gravada que et demana que et mantenguis a l’espera. Després d’uns segons o uns minuts, si no has penjat abans, un individu que et dóna el seu nom, et fa la pregunta clau: “en què el puc atendre?” En realitat diu el contrari del que vol dir. Primer passa per una llarguíssima comprovació de dades personals i després, quan ja has explicat fil per randa quin és el problema, et desvia a un altre departament i has de tornar a contar-li tot, des del principi, a un altre individu. Sigui el primer, el segon o el tercer qui t’atén, en un moment del procés l’individu diu que ha de verificar alguna dada i et té minuts i minuts al telèfon sense entendre quins insondables i lentíssims procediments utilitzen per verificar l’adreça o el DNI. Si no has penjat, després de minuts d’estar penjat al telèfon, la veu et rescata del limb i t’ofereix miraculosament una solució. O no.
Per tot això em pensava que les associacions de consumidors estarien cansades de rebre denúncies sobre el maleït número i he entrat a internet per comprovar-ho. Me n’he duit un brou: a moltes comunitats el telèfon d’atenció d’aquestes associacions és un 902!
Publicat a Ultima Hora, 10-11-08
Miquel Àngel Vidal
Les companyies que més guanyen mai no en tenen prou i sempre estan cercant fórmules per sucar-nos encara més del que ja ens suquen. Les empreses telefòniques són un bon exemple de voracitat i obcecació en escurar les butxaques dels clients. El darrer gran invent per treure tallada dels soferts usuaris són les línies 902. Ara que gairebé tots els operadors proporcionen el paquet d’ADSL i de trucades locals i nacionals gratuïtes, han ideat una manera de seguir munyint-nos: fomentar que les empreses posin una nova línia especial de pagament, els famosos 902.
A les propagandes en què s’ofereix la instal·lació d’aquests números es deixa ben clar qui és el beneficiat i qui és la víctima: especifiquen que cada trucada rebuda genera ingressos a l’empresa i que el cost de les trucades l’assumeix íntegrament el client. És a dir, beneficis per a les telefòniques i les empreses que contracten la línia, i perjudicis únicament pels clients.
Bancs, asseguradores, companyies aèries i moltes altres que ja obtenen grans beneficis tenen aquest número d’atenció al client. I el pitjor és que també l’utilitzen empreses que donen un servei com clíniques, companyies elèctriques o, fins i tot, les ITV. Aquest darrer cas és d’una barra considerable: la llei obliga a passar una revisió dels vehicles i l’empresa concessionària, no satisfeta amb els importants guanys que aconsegueix, obliga a trucar un 902 per donar una cita.
A més dels doblers que et rapinyen, també emprenya el temps que et fan perdre. Allò que es podria solucionar en un màxim de dos minuts, s’eternitza incomprensiblement en trucar un 902. La cosa va, poc més o menys, així: et contesta una veu gravada que et demana que et mantenguis a l’espera. Després d’uns segons o uns minuts, si no has penjat abans, un individu que et dóna el seu nom, et fa la pregunta clau: “en què el puc atendre?” En realitat diu el contrari del que vol dir. Primer passa per una llarguíssima comprovació de dades personals i després, quan ja has explicat fil per randa quin és el problema, et desvia a un altre departament i has de tornar a contar-li tot, des del principi, a un altre individu. Sigui el primer, el segon o el tercer qui t’atén, en un moment del procés l’individu diu que ha de verificar alguna dada i et té minuts i minuts al telèfon sense entendre quins insondables i lentíssims procediments utilitzen per verificar l’adreça o el DNI. Si no has penjat, després de minuts d’estar penjat al telèfon, la veu et rescata del limb i t’ofereix miraculosament una solució. O no.
Per tot això em pensava que les associacions de consumidors estarien cansades de rebre denúncies sobre el maleït número i he entrat a internet per comprovar-ho. Me n’he duit un brou: a moltes comunitats el telèfon d’atenció d’aquestes associacions és un 902!
Publicat a Ultima Hora, 10-11-08
viernes, 27 de febrero de 2009
Articles
Déu i la publicitat
Miquel Àngel Vidal
Ningú no dubta dels efectes persuasius de la publicitat. A fil d’aquesta premissa, record una magnífica anècdota que es contà a una de les “Nits de la Comunicació”: Un publicista i un empresari passejaven per Central Park a Nova York. Acabaven de firmar un contracte de milions de dòlars, un gran negoci per a la companyia publicitària. Passaren per davant un cec que demanava almoina i cap dels dos no li donà res. Aleshores, l’empresari va dir al publicista que, després del beneficiós contracte que havien firmat, bé podia ser generós i ajudar al pobre cec. L’home tornà enrere. Quan l’empresari li demanà què li havia donat, l’altre contestà: “la meva professió”. En tornar a passar per davant, el cec tenia el capell ple de doblers. Al costat hi havia un cartell que deia: “És primavera, però jo no puc veure-la”.
S’entén perfectament, doncs, que empreses, negocis i fins i tot particulars utilitzin la propaganda per aconseguir els seus fins comercials. Però el que ja no és tan fàcil d’entendre és l’absurda campanya publicitària que s’ha desfermat, en plena crisi econòmica, sobre l’existència o no de Déu.
Tot va començar quan l’escriptora Ariane Sherine, després de llegir en una pàgina web religiosa que els no cristians passarien l’eternitat a l’infern cremant a un llac de foc, se li va ocórrer la idea de sol·licitar des de la seva columna al “The Guardian” cinc lliures esterlines a ateus i agnòstics per posar publicitat als autobusos de Londres en contra de la religió. Va aconseguir recaptar prop de 100.000 euros. Així que actualment alguns autobusos transiten per la capital anglesa amb el lema: “Probablement Déu no existeix. Ara deixa de preocupar-te i gaudeix de la teva vida”. La cosa no deixaria de ser simple anècdota si no fos pels seus efectes.
D’una banda, els ateus no han quedat gaire satisfets de la campanya per l’adverbi “probablement”. Creuen que la paraula ha llevat contundència al missatge. Pensen que l’eslògan hauria de ser: “Déu no existeix”. Supòs que debades Sherine, amb l’argument que la legislació britànica en matèria de publicitat és molt estricta, ha justificat que igual que no es pot afirmar l’existència de Déu, tampoc no es pot afirmar la seva inexistència. D’altra banda, la idea ha encetat una guerra publicitària: a Barcelona s’ha anunciat, a través del transport públic, la sentència dels ateus; i a Madrid, per acabar d’embullar la troca, una església evangèlica ha contraatacat i ha fet proclamar des dels autobusos de la capital: “Dios sí existe, disfruta de la vida en Cristo”. I sembla que la campanya de detractors i defensors s’està estenent a altres ciutats europees. No importa ser molt intel·ligent per saber qui guanyarà la insensata pugna: la publicitat.
Publicat a Ultima Hora, 12-1-09.
Traduït a l’alemany per Alexander Spasgosarian al Mallorca Magazin, 21-1-09
Miquel Àngel Vidal
Ningú no dubta dels efectes persuasius de la publicitat. A fil d’aquesta premissa, record una magnífica anècdota que es contà a una de les “Nits de la Comunicació”: Un publicista i un empresari passejaven per Central Park a Nova York. Acabaven de firmar un contracte de milions de dòlars, un gran negoci per a la companyia publicitària. Passaren per davant un cec que demanava almoina i cap dels dos no li donà res. Aleshores, l’empresari va dir al publicista que, després del beneficiós contracte que havien firmat, bé podia ser generós i ajudar al pobre cec. L’home tornà enrere. Quan l’empresari li demanà què li havia donat, l’altre contestà: “la meva professió”. En tornar a passar per davant, el cec tenia el capell ple de doblers. Al costat hi havia un cartell que deia: “És primavera, però jo no puc veure-la”.
S’entén perfectament, doncs, que empreses, negocis i fins i tot particulars utilitzin la propaganda per aconseguir els seus fins comercials. Però el que ja no és tan fàcil d’entendre és l’absurda campanya publicitària que s’ha desfermat, en plena crisi econòmica, sobre l’existència o no de Déu.
Tot va començar quan l’escriptora Ariane Sherine, després de llegir en una pàgina web religiosa que els no cristians passarien l’eternitat a l’infern cremant a un llac de foc, se li va ocórrer la idea de sol·licitar des de la seva columna al “The Guardian” cinc lliures esterlines a ateus i agnòstics per posar publicitat als autobusos de Londres en contra de la religió. Va aconseguir recaptar prop de 100.000 euros. Així que actualment alguns autobusos transiten per la capital anglesa amb el lema: “Probablement Déu no existeix. Ara deixa de preocupar-te i gaudeix de la teva vida”. La cosa no deixaria de ser simple anècdota si no fos pels seus efectes.
D’una banda, els ateus no han quedat gaire satisfets de la campanya per l’adverbi “probablement”. Creuen que la paraula ha llevat contundència al missatge. Pensen que l’eslògan hauria de ser: “Déu no existeix”. Supòs que debades Sherine, amb l’argument que la legislació britànica en matèria de publicitat és molt estricta, ha justificat que igual que no es pot afirmar l’existència de Déu, tampoc no es pot afirmar la seva inexistència. D’altra banda, la idea ha encetat una guerra publicitària: a Barcelona s’ha anunciat, a través del transport públic, la sentència dels ateus; i a Madrid, per acabar d’embullar la troca, una església evangèlica ha contraatacat i ha fet proclamar des dels autobusos de la capital: “Dios sí existe, disfruta de la vida en Cristo”. I sembla que la campanya de detractors i defensors s’està estenent a altres ciutats europees. No importa ser molt intel·ligent per saber qui guanyarà la insensata pugna: la publicitat.
Publicat a Ultima Hora, 12-1-09.
Traduït a l’alemany per Alexander Spasgosarian al Mallorca Magazin, 21-1-09
jueves, 26 de febrero de 2009
Eluana
Eluana
Miquel Àngel Vidal
«Senyor, teniu pietat» m’ensenyaren a cantar a missa. «Perquè els homes no en tenen», haurien d’haver afegit. Possiblement Jesús, com els metges de la “Quiete d’Udine”, hauria retirat l’alimentació assistida a Eluana Englaro i l’hauria deixada morir en pau. Si no per raó o per fe, sí per compassió. El Papa, els cardenals i el Vaticà en ple, en canvi, haurien prolongat la seva agonia. Desset anys més si hagués fet falta. Qualsevol cosa per a major glòria del seu Déu i també d’ells mateixos que són els únics depositaris de la seva voluntat. Però crec que Jesús, o almenys el Jesús que jo vaig aprendre a estimar de nin, no. De tota manera, ja veig que l’Església va retallant els trets i les idees del Messies segons la seva conveniència, i jo començ a tenir una imatge tan boirosa que no sé distingir quin és el vertader. Però vull creure que no és el venjatiu i cruel que durant segles ha utilitzat l’Església per legitimar els crims de la Inquisició o per justificar els carnatges amb l’únic propòsit d’imposar els seus dogmes; vull creure que no és l’inhumà que, després de desset anys d’una vida que no era vida i del sofriment d’una família, pretenia que la tortura continuàs endavant per satisfer la seva inclemència.
Però el cas d’Eluana no sols ens ha colpejat per la postura intransigent de l’Església, sinó també per la manipulació política que se n’ha fet. Berlusconi ha atemptat contra el poder judicial i el règim constitucional per demostrar, igual que el Vaticà, que sols hi pot haver una veritat absoluta i una manera de pensar única: la seva. I que està disposat a imposar-la amb els mecanismes que facin falta. Ara ja només li manca tornar a posar en marxa els camises negres. Perquè els adeptes, els té. Gaetano Quagliarello, quan va arribar al Parlament italià la notícia de la mort de la dona que havia viscut mitja vida en coma, va exclamar: «Eluana no ha mort, l’han matada!», i aleshores els diputats de dretes increparen els d’esquerra amb els crits d’«assassins, assassins!». Supòs que la descripció de l’escena és tan eloqüent que ni tan sols cal fer-ne una valoració. N’hi ha prou en dir que, per contra, el pare d’Eluana, que havia qualificat de tortura inhumana la situació de la seva filla, va posar fi a desset anys de malson. Probablement tots els que defensen que se l’hauria d’haver obligada a seguir en estat vegetatiu, si haguessin hagut de patir els desset anys d’infern que ha suportat Beppino Englaro, no serien tan dogmàtics.
Sortosament, en haver-li desconnectat l’alimentació, Eluana va morir abans que l’obligassin a tornar a ser fermada a la misèria. Dec ser un sacríleg, però pens que fou voluntat de Déu.
Miquel Àngel Vidal
«Senyor, teniu pietat» m’ensenyaren a cantar a missa. «Perquè els homes no en tenen», haurien d’haver afegit. Possiblement Jesús, com els metges de la “Quiete d’Udine”, hauria retirat l’alimentació assistida a Eluana Englaro i l’hauria deixada morir en pau. Si no per raó o per fe, sí per compassió. El Papa, els cardenals i el Vaticà en ple, en canvi, haurien prolongat la seva agonia. Desset anys més si hagués fet falta. Qualsevol cosa per a major glòria del seu Déu i també d’ells mateixos que són els únics depositaris de la seva voluntat. Però crec que Jesús, o almenys el Jesús que jo vaig aprendre a estimar de nin, no. De tota manera, ja veig que l’Església va retallant els trets i les idees del Messies segons la seva conveniència, i jo començ a tenir una imatge tan boirosa que no sé distingir quin és el vertader. Però vull creure que no és el venjatiu i cruel que durant segles ha utilitzat l’Església per legitimar els crims de la Inquisició o per justificar els carnatges amb l’únic propòsit d’imposar els seus dogmes; vull creure que no és l’inhumà que, després de desset anys d’una vida que no era vida i del sofriment d’una família, pretenia que la tortura continuàs endavant per satisfer la seva inclemència.
Però el cas d’Eluana no sols ens ha colpejat per la postura intransigent de l’Església, sinó també per la manipulació política que se n’ha fet. Berlusconi ha atemptat contra el poder judicial i el règim constitucional per demostrar, igual que el Vaticà, que sols hi pot haver una veritat absoluta i una manera de pensar única: la seva. I que està disposat a imposar-la amb els mecanismes que facin falta. Ara ja només li manca tornar a posar en marxa els camises negres. Perquè els adeptes, els té. Gaetano Quagliarello, quan va arribar al Parlament italià la notícia de la mort de la dona que havia viscut mitja vida en coma, va exclamar: «Eluana no ha mort, l’han matada!», i aleshores els diputats de dretes increparen els d’esquerra amb els crits d’«assassins, assassins!». Supòs que la descripció de l’escena és tan eloqüent que ni tan sols cal fer-ne una valoració. N’hi ha prou en dir que, per contra, el pare d’Eluana, que havia qualificat de tortura inhumana la situació de la seva filla, va posar fi a desset anys de malson. Probablement tots els que defensen que se l’hauria d’haver obligada a seguir en estat vegetatiu, si haguessin hagut de patir els desset anys d’infern que ha suportat Beppino Englaro, no serien tan dogmàtics.
Sortosament, en haver-li desconnectat l’alimentació, Eluana va morir abans que l’obligassin a tornar a ser fermada a la misèria. Dec ser un sacríleg, però pens que fou voluntat de Déu.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
