LA PEDRA DE LA FOLLIA

El femer del Mediterrani

             Ara que és a punt d’arribar, si no ha arribat ja, el primer vaixell ple de residus, i un cop conegudes les bondats del pla per convertir Mallorca en el femer del Mediterrani, estic per proposar a la senyora Catalina Soler que insisteixi als touroperadors que, en lloc d’excursions a sa Calobra o a Formentor, ofereixin una visita guiada a Son Reus perquè els turistes vegin in situ que allò que ens envien d’altres llocs d’Europa no és fems sinó «combustible de residus sòlids» i que comprovin que cremar els residus a casa nostra «suposa un estalvi de vint milions d’euros en combustible primari» i «la reducció de les emissions a l’atmosfera de 207 tones de CO2». Quan s’adonin del miracle del fems convertit en combustible que no contamina, i que, a més, crea 350 llocs de feina, suposa uns beneficis d’uns vint milions i una rebaixada de les taxes als contribuents, segur que es produiran dos efectes immediats: voldran tornar de vacances a Mallorca i, sobretot, es moriran d’enveja i voldran tenir una incineradora a la seva regió. Perquè amb tantes excel·lències, qui no vol tenir una incineradora?

            En política, hem escoltat tot tipus d’arguments maquiavèlics per defensar les coses més indefensables, però voler trobar avantatges a convertir Mallorca en un abocador de residus és com voler que Urdangarín faci feina de franc a una ONG. Com es pot creure que a una illa que viu del turisme no l’afectarà ser el gran femer del Mediterrani? Perdonau, però s’ha de ser beneit per no entendre que dur fems a Mallorca produirà més perjudicis que beneficis. Tots els números i els móns de yuppy que vulgui pintar la consellera se n’aniran en orri si a una petita part del turisme que ve a Mallorca li repugna la idea de passar les vacances a una illa importadora de fems. I per això n’hi haurà prou que altres mercats competidors esperonin els diaris sensacionalistes anglesos o alemanys. L’euro de l’ecotaxa, que tanta tinta va escampar, pot fer riure per les butxaques si es produeix una campanya de desprestigi per culpa dels residus. No importarà ni fer punta a l’enginy perquè surtin els eslògans. Serà el negoci del segle: per estalviar cent euros als contribuents ens arriscarem a fer trontollar tot el nostre sistema econòmic.  

             

LA PEDRA DE LA FOLLIA

Naufragi imminent

   

            «Dèiem ahir…» Em sembla adient encapçalar l’article amb l’estoic exemple de de Fra Luis de León en tornar a la càtedra de la Universitat de Salamanca, no perquè hagin passat més de tres anys des de la meva darrera col·laboració a aquest diari, ni evidentment, perquè hagi gaudit de l’hospitalitat inquisitorial de manera real ni metafòrica, sinó perquè les coses segueixen igual que abans. Bé, igual no. Pitjor. Molt pitjor. En el darrer article que vaig escriure, titulat “Climatologia adversa”, aprofitava el fet extraordinari que un dimarts de setembre de 2009 el cel enfurit hagués amollat 37.000 llamps a la zona de les Balears per fer una anàlisi de la maltempsada que, amb la crisi econòmica, estàvem patint. Totes les dades i pronòstics de les pitjors previsions han quedat més curtes que les pensions dels jubilats. Si la situació semblava crítica, amb uns polítics incompetents que havien perdut la brúixola i navegaven desconcertats, a mercè de les ones de l’atur, el dèficit i la corrupció, sense saber quin rumb prendre per sortir de la tempesta, ara estam a punt del naufragi.

            Si Zapatero no va ser capaç d’adreçar la proa ni de tapar les vies d’aigua, Rajoy, no content amb batre el rècord de promeses electorals incomplertes, s’ha obstinat en prendre mesures que, en lloc de fer surar la nau, l’han posada de costat contra les ones: mig milió d’aturats més, el dèficit que no s’acaba de corregir, escapçades duríssimes de drets i de sous... I, en lloc d’una mica d’esperança per al futur, la promesa de més dolor. Com si el masoquisme fos la perversió preferida dels espanyols.

            El pitjor, tanmateix, després d’un any de govern del PP és la sensació d’injustícia permanent: rescat dels bancs, amnistia fiscal pels grans defraudadors, indult de polítics corruptes i, enfront de la defensa incondicional dels privilegis de rics i poderosos, retallar els drets laborals, ofegar la sanitat i l’educació públiques i esmotxar les llibertats cíviques. La nau cada cop fa més aigua. I ja sabem per la llei de Murphy (tot i l’atribució errònia) que les coses que van malament...