CONTES BREUS

INVENCIONS

Als set anys d’edat, Manel Pons, jugant a la vorera d’un torrent va empènyer un nin que, després d’un intent desmanyotat de recuperar l’equilibri, caigué a l’aigua. Malgrat els esforços per treure’l, el nin s’ofegà. Quan trobaren el cadàver inflat i moradenc surant plàcidament sobre la superfície, va jurar que l’amic, a pesar de les seves advertències, s’havia llançat temeràriament a l’aigua. Mai no va admetre haver-lo empès. Al cap d’uns anys, quan ja gaudia de gran prestigi com a escriptor, si algú li recordava el succés, ell afirmava que ni tan sols hi era present en escaure la desgràcia.

Una nit d’hivern, quan era vell i la mort rondava a l’aguait, se li va aparèixer l’esperit del nin ofegat. Manel li demanà perquè s’havia llançat al torrent. L’esperit va romandre una estona en silenci com si rumiàs la resposta. Després acotà el cap i digué molt fluix:

-Perquè tu poguessis viure amb les teves mentides. 

ENTREVISTES A ESCRIPTORS

CARME RIERA: MEMBRE DE LA REAL ACADÈMIA DE LA LLENGUA ESPANYOLA

DUES ENTREVISTES

«Quan escrius una novel·la vius dues vides: la teva i la del creador.»

Carme Riera és una de les escriptores més importants de la literatura catalana actual. Des que al 1975 publicàs Te deix, amor, el mar com a penyora, ha escrit novel·les de calat com Una primavera per a Domenico Guarini (1981), Joc de miralls (1989), Dins el darrer blau (1994), Cap al cel obert (2000) i La meitat de l’ànima (2004). Aquesta entrevista fou arran de la publicació de Amb ulls americans, una novel·leta d’humor feta amb el propòsit de divertir-se ella i divertir el lector.

Hi ha alguna motivació especial per escriure una novel·la d’humor?

No. Senzillament trobava que havia escrit una sèrie de novel·les serioses i transcendents i que fer una novel·la d’humor, un divertimento, m’aniria bé per desembafar. A més, a la literatura catalana no hi ha massa novel·la d’humor, és un gènere poc desenvolupat, i també em va atreure per aquest motiu.

Usar un nord-americà per fer una crítica a la societat catalana dels nostres dies és una forma de distanciament o una manera de fer crítica personal per paraula aliena?

Les dues coses. El recurs s’ha usat sovint: el vell mètode de l’estranger que visita un país i el veu de manera diferent. És molt literari. Ja ho va emprar Montesquieu a les Cartes perses.

Per tant, què hi ha a Amb ulls americans de la mirada de C. Riera?

Hi ha, però no oblidem que és un recurs literari. Crees el personatge i et poses en situació: intentes veure el que veuria ell si vengués. És com si col·locassis una càmara però amb un angle diferent. No és un relat neutral ni objectiu. Però tampoc no és el meu portaveu.

Quina és la diferència de plantejar-se escriure Dins el darrer blau i Amb ulls americans?

La diferència és d’intensitat. Darrere Dins el darrer blau hi ha moltes hores d’arxiu, d’investigació, de feina, d’escenes i fragments que acabes eliminant de la narració... Quan et proposes un projecte tu ja saps la profunditat que tendrà. Tu saps el que vols escriure, el que vols fer i saps quin resultat obtendràs. Essencialment, però, és una qüestió d’intensitat d’escriptura i de temps que hi dediques. Vaig estar cinc anys per escriure Dins el darrer blau, en canvi Amb ulls americans em va dur, si ho comparam poca feina.

Què vols dir amb intensitat d’escriptura?

Quan estàs escrivint una novel·la vius dues vides: la teva i la del creador. El creador només pensa en la novel·la i viu absorbit per ella. És la sensació de viure com en un altre estat. Aquesta sensació és més viva com més complexa és la narració.

A vegades la crítica de l’obra és punyent però no va més enllà de la ironia. És el gènere de l’humor qui posa els límits o és que tu no volies aprofundir-hi?

A la novel·la no faig sang si és això al que et refereixes. En un principi la paròdia era molt més accentuada i grotesca, però llavors vaig decidir atenuar-la i fer-la més realista.

McGregor té una mirada innocent?

En absolut. La seva mirada és la del “pícaro”. Ell critica però no és cap sant. En realitat, és un immoral. L’únic que cerca és aprofitar-se de la situació. Primer amb Puigdeval i després intentant casar-se amb la neboda dels Forestier.

Hi ha en algun personatge (com Puigdeval o els Forestier) alguna venjança personal o els hem de considerar ficticis?

No. En alguna obra ho he fet això d’usar un personatge per passar comptes, però aquí no. A Amb ulls americans hi ha una protesta contra les coses que no m’agraden de Barcelona: la brutícia, les Rambles matxacades, la gent que fa les seves necessitats al mig del carrer... És una crítica més contra les institucions que contra les persones. M’interessava reflectir el mal funcionament d’una ciutat com Barcelona.

Quina diferència hi veus entre la Carme Riera de Te deix, amor, la mar com a penyora i la Carme Riera actual?

Una diferència de més de trenta anys.

Vull dir quina diferència com escriptora.

Quan escrivia Te deix, amor, la mar com a penyora era jo que m’emocionava amb l’escriptura, i ara el que vull és que s’emocionin els lectors.

Hi ha alguna incoherència en ser professora de literatura castellana i escriptora en català?

No, en absolut. És simplement ensenyar literatura en una altra llengua. Pere Calders pensava que els escriptors haurien de vendre sabates al matí i fer literatura els capvespres. Jo no. Que la teva professió tengui a veure amb la literatura és un avantatge per l’esciptor.

T’ho han retret en alguna ocasió?

Sí, però no li don cap importància. La literatura és literatura i punt. I tant és ensenyar literatura catalana com castellana, francesa o anglesa. Les llengües no fan qüestions polítiques. Són els parlants que les fan.

Passant a un altre tema. Record haver llegit a un article teu a “Serra d’Or” en el qual defensaves que Miquel Àngel Riera es mereixia el Nobel. Creus que Porcel també?

Jo som més partidària de Miquel Àngel Riera. Tot i que Porcel era un gran escriptor pens que Riera ho mereixia més.

Creus que seria important per a les lletres catalanes tenir un Nobel?

Seria important com ho va ser Saramago com a reconeixement de la literatura portuguesa. De tota manera, recordem que Frederic Mistral va obtenir el Nobel i tanmateix la literatura provençal va desaparèixer. Jo som pessimista amb la supervivència del català. Seria molt intressant tenir un Nobel però no crec que solucionàs el problema de la pervivència.

Per què, doncs, escrius en català?

Perquè és una actitud heroica. Però també escrivim en català perquè no ho podem fer d’altra manera: sents, penses, ets en la teva llengua. Jo podria escriure perfectament en castellà, i de fet molts d’editors m’ho han demanat, però em resistesc a fer-ho perquè el català és la llengua dels meus avantpassats, la llengua amb la qual som jo mateixa.

«La novel·la negra permet aprofundir en la realitat i fer crítica social».

Carme Riera, autora d’obres tan conegudes i llegides com el recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora o les novel·les Dins el darrer blau, Cap al cel obert i La meitat de l’ànima, ens parla de Natura quasi morta, una novel·la negra amb els millors ingredients del gènere.

Hi ha alguna motivació especial per escriure una novel·la policíaca?

Sí. Va ser com una espècie de repte personal. A les meves darreres novel·les havia emprat la sàtira i l' humor i vaig voler provar de fer una novel·la negra. Més que policíaca, m'interessava fer novel·la negra perquè et permet aprofundir en la realitat i fer crítica social. Mentre la policíaca es limita a la resolució enginyosa d'un crim, la negra permet el reflex de la realitat social i és més contemporània.

Ambientar-la en el món universitari, que és en el qual tu vius, et pot dur problemes?

He tingut molta cura en no reproduir cap persona o fet concret en la novel·la. Els llocs, evidentment, són reals i els descric tal com són. Els personatges són inventats. El professor Bellpuig, per exemple, és un tipus de personatge que es dóna molt entre els professors universitaris aquí, a Barcelona, o a Sebastopol. Fins i tot en altres professions, però no he usat cap persona en concret, sinó que he aprofitat un prototip.

Però vols dir que no hi ha a la novel·la cap anècdota real?

Alguna vegada he agafat algun fet aïllat però que no permeti una identificació. La vicedegana de la Universitat es posà de baixa pels fets que he exposat a la novel·la, però més enllà d'això res té a veure el meu personatge amb el real. Pel que fa als estudiants antibolonya, el llenguatge que empren està agafat dels seus pamflets. He procurat ser realista en la creació de personatges sense retratar ningú en concret.

A una presentació vares explicar que per ambientar-te durant un temps anares a una comissaria...

És cert. Jo sols coneixia les comissaries de la meva joventut, quan era estudiant i ens detenien en alguna protesta o manifestació, o més endavant quan hi vaig haver d'anar a posar una denúncia per robatori. La idea que en tenia d'aquelles experiències era la de comissaries cutres i policies cutres. I els primers capítols que vaig escriure responien a aquest model. Però vaig pensar que les coses devien haver canviat en els darrers anys i em vaig decidir a trucar a Andreu Martin, que sabia que estava en contacte amb policies. Andreu fou molt amable i em presentà un dels caps dels mossos d'esquadra que em va enviar a la comissaria de Cerdanyola, la més propera a la UAB. Allà em vaig trobar uns agents encantadors i unes instal·lacions modernes que res no tenien a veure amb el que havia escrit, així que vaig tirar a la paperera els dos capítols que ja tenia enllestits. També vaig visitar i conèixer mossos d'esquadra de la comissaria de Sabadell, que és la que s'hauria d'encarregar de la investigació si s'hagués produït un assassinat a la UAB. Van ser molt amables i em van ajudar en tot el que necessitava saber.

I quins aspectes t'interessaren més?

Em van mostrar com funcionen balística, les autòpsies i tot el que té a veure amb la logística policial. Ho vaig conèixer tot de primera mà. Tocar les coses amb les mans, féu que em carregàs moltes idees preconcebudes

Per a una novel·la de crims, quina importància té la d'improvisació i quina la planificació?

Normalment jo no planific massa. Vaig un poc al dia a dia. Segons el que he escrit avui, seguiré demà, no m'agrada tenir res tancat. En aquest cas, sols sabia que em feia ganes escriure una novel·la negra, però no sabia ni quan ni on la localitzaria. Vaig pensar que el campus universitari podia ser un bon espai per a l'acció: el conec bé perquè fa molts d'anys que faig feina de professora a la UAB i, a més, no sabia d'antencedents a la literatura catalana amb una ambientació semblant. Fer-ho sobre un lloc conegut em proporcionava la possibilitat de treballar a peu de camp.

A peu de camp?

Per exemple, vaig demanar al cap de seguretat on amagaria un cadàver, i ell em va dir que a la facultat de veterinària. Jo ho vaig descartar perquè era més fàcil concentrar-ho tot a la de lletres, que podia descriure amb més coneixement i convicció. Quant al temps, vaig pensar que l'època de protestes dels antibolonya eren un moment adequat per situar l'acció perquè fou una època de campi qui pugui.

Com se't va acudir mesclar Georg Flegel, pintor alemany barroc amb l'acció de la novel·la?

Sempre m'han interessat els bodegons. Ja a Una primavera per a Domenico Guarini apareixien moltes referències pictòriques. La pintura barroca m'agrada molt i, en una visita a un museu alemany, mentre estava contemplant quadres de Flegel, em va cridar l'atenció que hi hagués un element estrany. Quan estava escrivint la novel·la em va venir al cap i vaig decidir utilitzar-lo.

A algunes de les teves novel·les hi ha un gran esforç de documentació, en aquesta com a les darreres no sembla ser així...

Efectivament per escriure aquesta novel·la no vaig haver de fer una recerca erudita sinó, com he dit, feina de camp. Res d'hemeroteca. Vaig treballar directament sobre la realitat: conèixer com funcionen els mossos d'esquadra, el dia a dia a la universistat... Fins i tot la llengua que he usat és molt funcional. Aquí no m'interessava usar un llenguatge elevat, sinó senzill i directe.

Com fou el procés de creació d’aquesta obra?

En relació a Dins el darrer blau va ser un part ràpid. La vaig escriure en un any. Després de fer Amb ulls americans, vaig voler escriure una novel·la negra i durant pràcticament dos anys em vaig dedicar a llegir novel·les policíaques. La mateixa literatura fou un estímul per a la creació de Natura quasi morta.

ENTREVISTES A ESCRIPTORS

JAUME CABRÉ

JAUME CABRÉ, PREMI D’HONOR DE LES LLETRES CATALANES

Miquel Àngel Vidal

Jaume Cabré ha estat guardonat amb el “Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”, distinció que suposa el just reconeixement a una de les trajectòries narratives més interessants de finals de segle XX i principis del XXI. Algunes de les seves novel·les, com Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria, L’ombra de l’eunuc o Les veus del Pamano són algunes de les fites més importants de la literatura catalana de les darreres dècades.

Després de tota una vida dedicada a la literatura, després de tants de reconeixements i distincions, de què ets sents més orgullós?

Em sento orgullós de moltes coses: de la meva família, del meu país i també de la meva llengua. Quant a la literatura, em sento orgullós de ser feiner, de dedicar moltes hores diàries a escriure i de donar el màxim de mi mateix quan escric.

Quan vas publicar el 1974 Faules de mal desar intuïes que algun dia podries arribar tan lluny?

No. És cert que quan ets jove et consideres genial i penses que arribaràs al cim sense esforç, però quan madures i t’adones de com és de difícil, deixes de pensar així. Ara només penso en el llibre que tinc al davant, el que estic escrivint, no en l’evolució de la meva carrera. El que desig és fer alguna cosa que per a mi sigui important i necessària.

Perdurable?

Si perdura, millor. Però aquest no és l’objectiu, sinó escriure allò que necessito escriure.

Borges, en publicar la seva Obra Completa va rebutjar la seva poesia ultraista i els primers llibres de joventut, renunciaries tu d’alguna de les obres que has escrit?

No repudio res del que he escrit, però els primers llibres que vaig escriure no els he volgut reeditar. En el moment que l’editor em plantejà fer la biblioteca “Jaume Cabré” (Proa) vaig preferir no incloure les dues primeres obres, Faules de mal desar i Toquen a morts, i vaig reescriure Galceran, de la qual en reivindico la reescriptura.

Les veus del Pamano ha estat un èxit de vendes a Alemanya on s’han venut més de 300.000 exemplars, en canvi la traducció castellana no ha tengut el mateix ressó. Hi veus alguna causa?

L’editorial Destino, que l’ha publicada en castellà, està mirant de reaccionar a aquest fet, però és evident que la repercussió res no té a veure amb el cas alemany. Els editors espanyols tenen reticència a publicar autors en català perquè no es venen. De fet, sembla que hi ha reticència al que prové de la literatura catalana.

Creus, per tant, que hi ha un menyspreu a Espanya cap a la literatura i la cultura catalanes?

En general, atesos els mitjans de comunicació i els grups de pressió, Catalunya i, per tant, la literatura catalana som culpables de tot allò que va malament en el país. Igual que els jueus durant la història han carregat amb totes les culpes, a l’Espanya actual som els catalans els culpables de tots els mals. Atacar tot el que sigui català dóna vots. No ens accepten, però tampoc no accepten que ens anem, que ens independitzem.

Al discurs de la concessió del “Premi d’Honor” vares parlar d’aquest tema, de la independència, de veritat creus que és factible?

Sí, ho crec. La independència pot ser una realitat si ens ho creiem de debò. Hi ha tot un moviment civil i ciutadà que la reclama i els polítics hi haurien de reflexionar i treure’n conseqüències directes. El que fa por a Espanya més que el fet de la independència és la democràcia, que siguem nosaltres qui decidim sobre el nostre futur. Els fa pànic l’autodeterminació. Temen el simple fet que la gent es plantegi si Catalunya vol la independència. A Europa, a les darreres dècades, han aparegut molts de països nous a rel d’antigues reivindicacions nacionalistes, i algunes han generat un conflicte bèl·lic, i d’altres, no. El nostre és un moviment pacífic que reclama una consulta popular i que surti el que la gent lliurement vol.

Ets dels apocalíptics o dels esperançats quant al futur de la nostra llengua i la nostra literatura?

Crec que en la supervivència de la nostra llengua i la nostra literatura, i fins i tot en la revifalla. No entenc que algú no hi cregui i escrigui en català. No entenc aquesta actitud. Hi ha gent que li agrada anar de víctima i això no porta enlloc. Hem de creure en el nostre futur. Com més treballem en aquest sentit, més ho aconseguirem.

Tens, per tant, una visió òptima del panorama literari actual...

Sens dubte. La literatura catalana està vivint actualment una situació envejable. Està molt per sobre de qualsevol literatura amb una demografia semblant i gairebé al mateix nivell de les grans literatures. De fet, no crec que la literatura castellana d’avui en dia (com a mínim la que es fa a Espanya) estigui per sobre de la catalana.  

Passant a parlar una mica de la teva obra, la teva segona novel·la Carn d’olla la publicares a Mallorca, a l’editorial Moll, com fou el procés?

Josep M. Llompart va llegir el manuscrit perquè jo l’havia presentat al premi Sant Jordi, del qual ell n’era uns dels membres del jurat, i com que no vaig guanyar em proposà de publicar-la a la col·lecció “Raixa”. Per a mi, en aquells moments que estava decebut per no haver guanyat el premi, fou un vertader regal poder publicar el llibre a l’editorial Moll. Amb Llompart treballarem el text i les galerades. Fins i tot recordo una anècdota: un dels meus personatges “barrinava” i ell em féu saber que en mallorquí aquest verb no volia dir rumiar sinó que tenia l’accepció de fer l’acte sexual.

Un dels trets de les teves novel·les és la conjunció de l’exigència formal i estilística amb històries i personatges que interessen al lector. Quan escrius hi penses en el lector? Et condiciona?

No. El lector no em condiciona. O, si de cas, només quan he fet novel·les juvenils. En les altres narracions, la història em demana una manera de contar-la. Sé que el lector existeix, però també sé que és intel·ligent. Pots fer el que vulguis perquè ell et captarà. Pots tibar la corda. Jo també som lector i m’agrada pensar i no que m’ho donin tot mastegat.

Entens per quin motiu a casa nostra alguns crítics i escriptors consideren la novel·la negra com “alta literatura” i, en canvi, menyspreen la novel·la històrica?

La novel·la negra té pedigree, però no sé d’on li ve. No hi ha una novel·la negra mestra a les nostres lletres. Potser una de les raons és que el gènere de novel·la negra és fàcil de definir, i en canvi la novel·la històrica, no. Vull dir que des del moment que et poses a contar coses passades, como ocorre a tota narració, ja és “història”. La culpa del menyspreu és possiblement del màrqueting. Les llibreries abans tenien personalitat, ara són clòniques, uniformes, amb tots els bestsellers en munts i ben alineats, i molts usen el tema històric. Per això m’incomoda el segell d’històric. La gràcia d’una novel·la és que commogui al lector. Que se situi a una època o altra, és anecdòtic. A més encara que escriguis sobre successos de segles passats, els temes són contemporanis perquè estan vistos des d’avui en dia. En definitiva, el concepte de novel·la històrica és relatiu. L’escriptor ha d’escriure el que li doni la gana sense gèneres que el condicionin. 

El cicle de Feixes es construeix amb elements mítics o reals?

Quan jo em vaig instal·lar a Terrassa, em va impressionar la quantitat de fàbriques tèxtils tancades que hi havia. Com que a la meva família, que provenia de Rubí i hi havia tradició en la feina a fàbriques tèxtils (de fet, el meu pare en va dirigir una), pensava sovint en com serien. Jo, aleshores, estava escrivint Fra Junoy, i la vaig deixar de banda per escriure La teranyina. Vaig usar el topònim Feixes —feixa és sinònim de terrassa— per no anomenar-la directament Terrassa. De tota manera, els successos que passen a aquestes obres són completament ficticis.  

Apart de tractar altres èpoques històriques, el segle XX a Espanya queda perfectament reflectit a La teranyina, L’ombra de l’eunuc i Les veus de Pamano, tenies la intenció de fer-ne un fresc?

No. En vaig ser conscient a posteriori. I més que d’Espanya, de Catalunya. I no tan sols del segle XX, sinó que es remuntaria al XVIII. En certa manera he anat parlant de diverses èpoques del meu país, però no ha estat una cosa buscada.

Estàs treballant actualment en algun nou projecte?

Sí. Hi estic treballant molt i tinc molt de material, però no sé si serà definitiu. Tot el que faig ho poso en qüestió i per tant no sé quan ho enllestiré. Tanmateix, tot és per ara provisional i, per tant, m’estimo més no parlar-ne. (Aquest projecte era Jo confesso, que apareixeria un any després editat per Proa).

LA PEDRA DE LA FOLLIA

Amor a Espanya i comptes a Suïssa

Miquel Àngel Vidal

           

          

     La indignació que sent el ciutadà pels continus escàndols de corrupció política no es fonamenta sols en els fets —que evidentment són gravíssims—, sinó també que no derivin en actuacions judicials contundents i que, a sobre, sempre es posin excuses per eludir-ne responsabilitats. Estam indefensos davant un sistema que no funciona i, a més, hem de tolerar que els qui estan en el poder ens prenguin per estúpids i ens vulguin fer creure, com els il·lusionistes, la mentida per veritat. Que no es cansin de pregonar, a pesar d’anar plens de morques i de brutor, que tenen les mans netes i que proclamin el seu amor incondicional al país.

     El cas Bárcenas exemplifica clarament l’estat de la qüestió. Sense entrar en detalls en el que s’ha anomenat la comptabilitat B del PP (que presumptament aclarirà la justícia, tot i l’escassa confiança que en tenim), Luis Bárcenas, senador i tresorer dels populars, es va veure obligat a dimitir quan fou implicat en el cas Gürtel. A pesar de les evidències en contra, va tenir el suport de la plana major del PP, i fins i tot Rajoy va fer la críptica declaració de «nadie podrá probar que no es inocente». Ara, quan efectivament s’ha demostrat que Bárcenas tenia 22 milions d’euros en comptes a Suïssa, i s’apunta directament al finançament il·legal del PP i als sobresous mensuals (entre 5.000 i 15.000 euros) a dirigents populars, Rajoy i Cospedal s’apressen a desvincular l’actividad de Bárcenas amb el partit, tot oblidant-ne antigues intercessions i el fet que durant més de vint anys fou responsable de la comptabilitat. Fent una lliçó de cinisme absolut, han acunyat frases molt impactants però buides de significat: Cospedal ha dit que «este es un partido en el que quien la hace, la paga» (que ningú no sap a qui es refereix perquè aquí no paga ni l’apuntador) i Rajoy que «si alguna vez tengo conocimiento de conductas impropias, no me temblará la mano» (per fer crucigrames). Molt de parlar i no fer res. És l’especialitat de la casa: llançar pilotes fora i no actuar contra la corrupció. I davant tanta ignomínia, als ciutadans sols ens queda el recurs de la indignació.

Segona teoria de la conspiració universal

Miquel Àngel Vidal

     Si l’11-M el PP ja va ser víctima d’una confabulació de proporcions bíbliques per fer-li perdre les eleccions, ara, pràcticament nou anys després, s’ha iniciat la segona conspiració universal contra el partit. Aquest cop amb la malèvola intenció d’apartar-lo del poder. Després de la compareixença de Rajoy, tan contundent com les d’Acebes, ens hauria d’haver quedat clar que tot el que s’ha publicat a la premsa aquests dies és una pila d’invencions, insídies i injúries. Amb el «todo es falso» ja no hauria de ser necessari oferir cap prova més. Tot hauria de quedar explicat. I si encara ens queden dubtes, és a causa del tarannà escèptic i ingrat dels humans. D’altra manera no es pot entendre que un govern que, en poc més d’un any, ha incomplert gairebé totes les promeses electorals i ha aconseguit incrementar en més de mig milió els aturats, en lloc d’elogis constants, hagi de patir tanta persecució i calúmnies. El president va incidir també en la desvergonya de l’oposició. És inexcusable que donin crèdit a un tipus com Bárcenas que ja no té res a veure amb el PP. El fet que durant vint anys fos responsable de la comptabilitat i que fins fa dos dies mantingués despatx i secretària a la seu del partit, no és rellevant. ¿Com poden pensar que els 22 milions de Suïssa tenguin relació amb l’activitat principal del seu propietari? ¿Com poden creure que les seves notes manuscrites de la comptabilitat B són autèntiques? I el fet que alguns punts ja s’hagin comprovat (Pío García Escudero, Pablo Crespo i víctimes d’ETA...), ha de ser més creïble que l’etiqueta de comptes apòcrifs? Rajoy, davant tantes ignomínies propiciades per aquesta nova conspiració, exigí a la nació un exercici de fe: creure en la seva paraula i no en proves.

     En cas que la nació no estigui per empassar-se dogmes sobre la incorruptibilitat pepera, l’avantatge és que la segona conspiració universal no triomfarà tan fàcilment com la primera: a l’horitzó no hi ha cap procés electoral i, sobretot, la justícia al nostre país no fa res contra els polítics. I si ho fa, no és gens propícia a càstigs exemplars. A més, sempre queda el remei de l’indult.

Dimitir? No, gràcies

Miquel Àngel Vidal

      Annette Schavan, ministra alemanya d’Educació, ha dimitit per ser acusada d’haver plagiat la tesi doctoral. Anteriorment, el depurat per aquesta mateixa causa fou Karl Theodor Guttenberg, ministre de Defensa. A Espanya, aquest fet és del tot insòlit. I no perquè als nostres ministres no els tempti l’afició al plagi, ni perquè aquí no dimiteix ni Ana Mato (que deu ser l’única dona d’Espanya que «no le consta» res del que feia el seu marit), sinó perquè sols dos, Montoro i De Guindos, tenen el títol de doctor. Als altres és impossible que els acusin d’haver-se baixat la tesi de Google. Cosa similar passa amb els coneixements d’anglès. Els nostres ministres tampoc no tenen titulacions de llengua anglesa i, en general, no passen dels escassos coneixements en la matèria. Tot i així, alguns s’hi esforcen. Rajoy n’és l’exemple més sofisticat de la voluntat d’aprendre’n: fou proverbial el seu «It’s very difficult todo esto» en una reunió de ministres europeus en la qual va voler demostrar els seus espectaculars progressos lingüístics.

     Més que plantejar la qüestió de si realment Rajoy i els seus ministres estan preparats per dirigir el país o si tenen les titulacions, els coneixements i l’experiència que es necessiten per governar el timó de l’Estat, preferesc retornar a Schavan i al tema de les dimissions. A les explicacions l’exministra va afirmar que dimitia per no perjudicar el Govern i va afegir que «primer és el país, després el partit i després jo». Qualsevol dels nostres governants també faria seva aquesta sentència si l’ordre dels factors no alteràs el producte: aquí tots els ministres sense excepció tenen clar que primer jo, després el partit i, si de rebot es beneficia al país, cap problema. De fet, és impensable que cap d’ells dimitís com va fer el ministre anglès Chris Huhne a causa d’una infracció en un accident de trànsit, o menys encara com Liam Fox, en descobrir-se el tracte de favor a un amic. A Espanya, on el clientelisme, la prevaricació (i tota mena de sinònims) semblen una qüestió genètica, la dimissió per aquest motiu seria, com a mínim, motiu de befa col·lectiva. En definitiva, aquí ni el cas Bárcenas fa dimitir ningú.     

LA PEDRA DE LA FOLLIA

El femer del Mediterrani

             Ara que és a punt d’arribar, si no ha arribat ja, el primer vaixell ple de residus, i un cop conegudes les bondats del pla per convertir Mallorca en el femer del Mediterrani, estic per proposar a la senyora Catalina Soler que insisteixi als touroperadors que, en lloc d’excursions a sa Calobra o a Formentor, ofereixin una visita guiada a Son Reus perquè els turistes vegin in situ que allò que ens envien d’altres llocs d’Europa no és fems sinó «combustible de residus sòlids» i que comprovin que cremar els residus a casa nostra «suposa un estalvi de vint milions d’euros en combustible primari» i «la reducció de les emissions a l’atmosfera de 207 tones de CO2». Quan s’adonin del miracle del fems convertit en combustible que no contamina, i que, a més, crea 350 llocs de feina, suposa uns beneficis d’uns vint milions i una rebaixada de les taxes als contribuents, segur que es produiran dos efectes immediats: voldran tornar de vacances a Mallorca i, sobretot, es moriran d’enveja i voldran tenir una incineradora a la seva regió. Perquè amb tantes excel·lències, qui no vol tenir una incineradora?

            En política, hem escoltat tot tipus d’arguments maquiavèlics per defensar les coses més indefensables, però voler trobar avantatges a convertir Mallorca en un abocador de residus és com voler que Urdangarín faci feina de franc a una ONG. Com es pot creure que a una illa que viu del turisme no l’afectarà ser el gran femer del Mediterrani? Perdonau, però s’ha de ser beneit per no entendre que dur fems a Mallorca produirà més perjudicis que beneficis. Tots els números i els móns de yuppy que vulgui pintar la consellera se n’aniran en orri si a una petita part del turisme que ve a Mallorca li repugna la idea de passar les vacances a una illa importadora de fems. I per això n’hi haurà prou que altres mercats competidors esperonin els diaris sensacionalistes anglesos o alemanys. L’euro de l’ecotaxa, que tanta tinta va escampar, pot fer riure per les butxaques si es produeix una campanya de desprestigi per culpa dels residus. No importarà ni fer punta a l’enginy perquè surtin els eslògans. Serà el negoci del segle: per estalviar cent euros als contribuents ens arriscarem a fer trontollar tot el nostre sistema econòmic.  

             

LA PEDRA DE LA FOLLIA

Naufragi imminent

   

            «Dèiem ahir…» Em sembla adient encapçalar l’article amb l’estoic exemple de de Fra Luis de León en tornar a la càtedra de la Universitat de Salamanca, no perquè hagin passat més de tres anys des de la meva darrera col·laboració a aquest diari, ni evidentment, perquè hagi gaudit de l’hospitalitat inquisitorial de manera real ni metafòrica, sinó perquè les coses segueixen igual que abans. Bé, igual no. Pitjor. Molt pitjor. En el darrer article que vaig escriure, titulat “Climatologia adversa”, aprofitava el fet extraordinari que un dimarts de setembre de 2009 el cel enfurit hagués amollat 37.000 llamps a la zona de les Balears per fer una anàlisi de la maltempsada que, amb la crisi econòmica, estàvem patint. Totes les dades i pronòstics de les pitjors previsions han quedat més curtes que les pensions dels jubilats. Si la situació semblava crítica, amb uns polítics incompetents que havien perdut la brúixola i navegaven desconcertats, a mercè de les ones de l’atur, el dèficit i la corrupció, sense saber quin rumb prendre per sortir de la tempesta, ara estam a punt del naufragi.

            Si Zapatero no va ser capaç d’adreçar la proa ni de tapar les vies d’aigua, Rajoy, no content amb batre el rècord de promeses electorals incomplertes, s’ha obstinat en prendre mesures que, en lloc de fer surar la nau, l’han posada de costat contra les ones: mig milió d’aturats més, el dèficit que no s’acaba de corregir, escapçades duríssimes de drets i de sous... I, en lloc d’una mica d’esperança per al futur, la promesa de més dolor. Com si el masoquisme fos la perversió preferida dels espanyols.

            El pitjor, tanmateix, després d’un any de govern del PP és la sensació d’injustícia permanent: rescat dels bancs, amnistia fiscal pels grans defraudadors, indult de polítics corruptes i, enfront de la defensa incondicional dels privilegis de rics i poderosos, retallar els drets laborals, ofegar la sanitat i l’educació públiques i esmotxar les llibertats cíviques. La nau cada cop fa més aigua. I ja sabem per la llei de Murphy (tot i l’atribució errònia) que les coses que van malament...