El Club de les maletes perdudes
Miquel Àngel Vidal
És curiós. Quan parles amb algú i li contes que en el teu darrer viatge et varen extraviar les maletes, l’interlocutor, inevitablement, et respon que a ell també els hi han perdudes en alguna ocasió. No conec ningú que viatgi amb certa freqüència que no hagi patit l’experiència. Tant és que l’avió anàs o tornàs de París, de Tòquio, de Sidney o d’Eivissa. Cap destí no està exempt. I quan li demanes si les va arribar a recuperar, amb la resignació dibuixada al rostre, et diu que unes sí i que altres no. En afirmar que tu encara tens l’esperança que la companyia les trobi, et demana:
-I quant temps fa que arribares?
-Cinc dies.
Fa un gest que no acaba de ser resposta. Tanmateix, en la mirada entre irònica i escèptica pots veure que t’està donant la benvinguda al Club de les maletes perdudes.
Els símptomes de la inclusió en el club són evidents. Comencen amb una intuïció quan veus que a la cinta transportadora de la terminal van apareixent maletes de totes les mides i colors i que cap no és la teva; comproves que tots els passatgers que l’envolten agafen amb certa celeritat el seu equipatge i tu segueixes esperant amb ànsia creixent. De sobte, n’apareix una que pel color o la forma penses que pot ser la teva, però abans que t’arribi algú l’agafa tot constatant que és de la seva propietat. Llavors, t’adones que han deixat d’entrar maletes noves. La majoria ja ha recollit el seu equipatge i ha escampat i sols romanen quatre persones mirant com hipnotitzades la cinta que només transporta tres maletes solitàries que no pertanyen a cap dels que estau esperant. Aleshores comprens que t’ha tocat. Que les teves maletes estan fent voltes, abandonades, per la cinta de l’aeroport d’Estocolm o de Roma davant la mirada absorta d’algú que també ha perdut el seu equipatge.
Per les dades que es feren públiques fa unes poques setmanes, a causa de la insistència dels mitjans de comunicació ─sembla que els individus han perdut la fe en la solució de les denúncies d’abús i esperen que siguin els mitjans els que agafin la seva veu i aconsegueixin respostes─, és una escena habitual en els aeroports. Segons les xifres oficials, la pèrdua d’equipatges és un problema molt greu: cada dia s’extravien 90.000 maletes a tot el món, uns 33 milions a l’any. Quant a Europa, es perden anualment de tretze a quinze maletes per cada mil passatgers i una part d’aquestes mai no s’arriba a recuperar (una cada tres mil passatgers). Evidentment, amb aquestes dades poc més cal dir. Sembla que mentre no es canviï la normativa i les sancions siguin molt més dures amb les companyies, les coses seguiran la mateixa inèrcia: dos o tres passatgers de cada vol es quedaran sense el seu equipatge. Engreixaran, si ja no en són membres, el Club de les maletes perdudes.
Publicat a UH, 10-8-09
sábado, 15 de agosto de 2009
domingo, 14 de junio de 2009
Estratègies de confusió
Imposicions lingüístiques
Miquel Àngel Vidal
Llibertat és una paraula molt bella que ha servit de justificació de moltes atrocitats. De fet, és tant abstracta que va encapçalar el lema de la Revolució francesa, però també la va usar el franquisme (amb allò d’una, grande y libre) o l’han usada els Estats Units com a excusa per a la guerra d’Iraq. Per tant, quan sent pronunciar la paraula llibertat en segons quines boques m’esmussa perquè es pot convertir en una coartada magnífica per a qualsevol disbarat. Bon exemple en són Carlos Delgado o Jorge Campos. Quan parlen de llibertat lingüística, què volen dir? Perquè no conec ningú a qui usant la llibertat de parlar castellà no se l’entengui a les nostres illes, i en canvi jo (i milers de mallorquins com jo) m’he trobat en moltes situacions ─gairebé m’atreviria a dir que a diari─ en les quals no tenc la llibertat d’usar la meva llengua perquè no m’entenen o no em volen entendre. ¿O hi ha algun mallorquí que pugui fer ostentació que mai no li han contestat amb el tòpic “Hábleme en castellano que no le entiendo” (amb tots els matisos que vulgueu: des de la grosseria més absoluta fins al prec més educat)? No conec, en canvi, cap cas del contrari.
Per tant, de quina llibertat parlen? De la llibertat a no saber gens de català per part dels funcionaris de sanitat i de l’Administració? De la llibertat que els al·lots no aprenguin català a les escoles? De la llibertat d’atendre el públic en castellà i sols tolerar que es faci en mallorquí quan emissor i receptor són catalanoparlants? De la llibertat, en definitiva, a fer un gueto lingüístic amb els mallorquins i només permetre’ls usar la seva llengua endogàmicament? És hora de deixar de banda la hipocresia del bilingüisme i que els defensors de la llibertat s’apuntin obertament a la imposició lingüística. Malgrat ser el que en teoria critiquen, és allò que en realitat exigeixen: poder viure en una societat monolingüe castellana. Això sí, condescendent amb els que vulguin parlar entre ells en català. Per alguna cosa són els defensors a ultrança de la llibertat.
L’excusa de la llibertat és, doncs, una estratègia molt adient per confondre i mentir. Voler fer creure que el català s’ha imposat a casa nostra i que el castellà viu en una situació de submissió permanent i absoluta és una tàctica que només es poden empassar els que són incapaços de reflexionar sobre quina és la vertadera realitat que ens envolta. A mi quan escolt aquestes estUPiDeses em semblen com un conte de ciència-ficció. De quina societat parlam? De la balear? La realitat, a les Illes Balears, és que Carlos Delgado pot viure ─i viu, sens dubte─ només parlant castellà, i jo no puc viure ─i no visc─ només parlant mallorquí. Vaja una merda d’imposició!
Publicat a Ultima Hora, 8-6-09
Miquel Àngel Vidal
Llibertat és una paraula molt bella que ha servit de justificació de moltes atrocitats. De fet, és tant abstracta que va encapçalar el lema de la Revolució francesa, però també la va usar el franquisme (amb allò d’una, grande y libre) o l’han usada els Estats Units com a excusa per a la guerra d’Iraq. Per tant, quan sent pronunciar la paraula llibertat en segons quines boques m’esmussa perquè es pot convertir en una coartada magnífica per a qualsevol disbarat. Bon exemple en són Carlos Delgado o Jorge Campos. Quan parlen de llibertat lingüística, què volen dir? Perquè no conec ningú a qui usant la llibertat de parlar castellà no se l’entengui a les nostres illes, i en canvi jo (i milers de mallorquins com jo) m’he trobat en moltes situacions ─gairebé m’atreviria a dir que a diari─ en les quals no tenc la llibertat d’usar la meva llengua perquè no m’entenen o no em volen entendre. ¿O hi ha algun mallorquí que pugui fer ostentació que mai no li han contestat amb el tòpic “Hábleme en castellano que no le entiendo” (amb tots els matisos que vulgueu: des de la grosseria més absoluta fins al prec més educat)? No conec, en canvi, cap cas del contrari.
Per tant, de quina llibertat parlen? De la llibertat a no saber gens de català per part dels funcionaris de sanitat i de l’Administració? De la llibertat que els al·lots no aprenguin català a les escoles? De la llibertat d’atendre el públic en castellà i sols tolerar que es faci en mallorquí quan emissor i receptor són catalanoparlants? De la llibertat, en definitiva, a fer un gueto lingüístic amb els mallorquins i només permetre’ls usar la seva llengua endogàmicament? És hora de deixar de banda la hipocresia del bilingüisme i que els defensors de la llibertat s’apuntin obertament a la imposició lingüística. Malgrat ser el que en teoria critiquen, és allò que en realitat exigeixen: poder viure en una societat monolingüe castellana. Això sí, condescendent amb els que vulguin parlar entre ells en català. Per alguna cosa són els defensors a ultrança de la llibertat.
L’excusa de la llibertat és, doncs, una estratègia molt adient per confondre i mentir. Voler fer creure que el català s’ha imposat a casa nostra i que el castellà viu en una situació de submissió permanent i absoluta és una tàctica que només es poden empassar els que són incapaços de reflexionar sobre quina és la vertadera realitat que ens envolta. A mi quan escolt aquestes estUPiDeses em semblen com un conte de ciència-ficció. De quina societat parlam? De la balear? La realitat, a les Illes Balears, és que Carlos Delgado pot viure ─i viu, sens dubte─ només parlant castellà, i jo no puc viure ─i no visc─ només parlant mallorquí. Vaja una merda d’imposició!
Publicat a Ultima Hora, 8-6-09
Primer llibre de poemes d'Antònia Vicens
LOVELY: L’INTENS AROMA DELS RECORDS
Miquel Àngel Vidal
El risc és un dels components de tota obra literària de calat. El risc d’Antònia Vicens en escriure Lovely, el seu primer recull de poemes, ha estat doble: aventurar-se en un gènere que mai no havia conreat, la lírica, i autoconfessar-se sense el recer de la ficció narrativa. I se n’ha sortit prou bé. Vicens, escriptora amb una sòlida trajectòria narrativa, mai, ni tan sols a l’adolescència ─època tan propícia a deixar-se seduir per les veleïtats dels sentiments i dels versos─, no havia sentit la necessitat de fer poesia i, durant més de quaranta anys, sols ha escrit i publicat contes i novel·les. Enguany, de sobte, ens ha sorprès amb aquest poemari. Val a dir, però, que no ens trobam davant les primeres passes vacil·lants i els trontolls inevitables d’un neòfit, sinó amb el caminar segur i ferm d’una escriptora que té la maduresa i les armes necessàries per enfrontar-se a un repte nou en el conjunt de la seva obra.
En saber que Antònia Vicens havia escrit un recull de poesia, vaig pensar, per òbvies concomitàncies, en Arrels de llum de Mercè Rodoreda, però un cop llegit Lovely, el lector s’adona que aquesta poesia autobiogràfica, sincera, de versos trencats, és molt diferent de la lírica formalista i densa escrita sota els auspicis de Carner i Obiols per l’autora de La plaça del diamant. No és ─si hi ha algú que ho pugui pensar─ el llibre del narrador que es posa a fer versos per exercici o provatura, sinó un aplec íntim, sincer i vital.
El llibre s’enceta i es tanca amb uns versos de Joan Salvat-Papasseit del poema “Quina grua el meu estel”. Té una estructura treballada: un “Pòrtic” a l’inici i un “Epíleg” al final, que funcionen metafòricament com una presentació dels records que poblaran el llibre («Però no et perfumaràs. L’aroma de Lovely / no és compatible amb la pell dels teus records») i un desenllaç subjectiu («i / de puntetes / per no desvetllar la soledat adormida / com un infant sadoll del pit de la mare / parteixo / a la recerca del corall»). El llibre es divideix en quatre parts intitulades amb quatre substantius elementals (Absències, Olors, Colors, Camins) en les quals es van alternant un poema de certa extensió i un poema breu, epigramàtic. Dins aquest equilibri arquitectònic, els versos són clars i diàfans, les imatges senzilles i enginyoses, el llenguatge elaborat però fàcilment intel·ligible: un discurs unitari i corprenedor.
Els poemes breus no duen títol. Són sintètics, suggerents, fets d’imatges fugaces però intenses. Els llargs, intuïtius, amb paral·lelismes formals i temàtics, són els que duen el pes de la història personal, dels records. Perquè de records està fet el llibre: records del pare, de la mare, de la infància. El passat. Però no hi ha una mirada idíl·lica, de paradís perdut, sinó una evocació sincera, realista ─a cops fins i tot crua─, lluny del parany idealitzador al qual és tan propensa la nostra memòria. El dolor de l’aprenentatge, la fam, la religió i la hipocresia moral i social són els temes que va esgrellant l’autora a mesura que fixa els seus records.
A pesar que la poesia és clara i reveladora, que no s’extravia en versos críptics i hermètics, els símbols del mar, de l’aigua i dels peixos són una constant al llarg del recull. Els tres apareixen, explícitament o implícita, en un dels millors poemes del llibre, “Aigua”, en el qual es produeix l’únic diàleg en estil directe de tot el recull: «Va dir me’n vaig / el pare. / A on? Vaig demanar jo. / No ho sé però me’n vaig / va dir el pare. / Què vols que et prepari? Vaig demanar jo. / Aigua / va dir el pare. / Una llesca de pa? Vaig demanar jo / Aigua / va repetir el pare. / T’hi poso qualque peix? Vaig demanar jo. / Ja vindran tots sols els peixos / només vull aigua.» També “Decència” i “Oblit” són poemes trasbalsadors per la sinceritat i cruesa, i el darrer dels breus, molt crític i duríssim, diu així: «(Buidada, fragmentada / castrada: / cotorreta cul cosit. // Volien convertir el camí de les dones / de sol a sol / en una vagina // en una flor / muda.)»
Un darrer aspecte a destacar a Lovely és el joc d’equilibris: l’equilibri entre la intuïció i l’elaboració, entre el sentiment i la raó, entre el tema i la forma. Uns equilibris que proveeixen de solidesa a l’obra. En definitiva, de calat.
Publicat a Diari de Balears, 30-5-09
Miquel Àngel Vidal
El risc és un dels components de tota obra literària de calat. El risc d’Antònia Vicens en escriure Lovely, el seu primer recull de poemes, ha estat doble: aventurar-se en un gènere que mai no havia conreat, la lírica, i autoconfessar-se sense el recer de la ficció narrativa. I se n’ha sortit prou bé. Vicens, escriptora amb una sòlida trajectòria narrativa, mai, ni tan sols a l’adolescència ─època tan propícia a deixar-se seduir per les veleïtats dels sentiments i dels versos─, no havia sentit la necessitat de fer poesia i, durant més de quaranta anys, sols ha escrit i publicat contes i novel·les. Enguany, de sobte, ens ha sorprès amb aquest poemari. Val a dir, però, que no ens trobam davant les primeres passes vacil·lants i els trontolls inevitables d’un neòfit, sinó amb el caminar segur i ferm d’una escriptora que té la maduresa i les armes necessàries per enfrontar-se a un repte nou en el conjunt de la seva obra.
En saber que Antònia Vicens havia escrit un recull de poesia, vaig pensar, per òbvies concomitàncies, en Arrels de llum de Mercè Rodoreda, però un cop llegit Lovely, el lector s’adona que aquesta poesia autobiogràfica, sincera, de versos trencats, és molt diferent de la lírica formalista i densa escrita sota els auspicis de Carner i Obiols per l’autora de La plaça del diamant. No és ─si hi ha algú que ho pugui pensar─ el llibre del narrador que es posa a fer versos per exercici o provatura, sinó un aplec íntim, sincer i vital.
El llibre s’enceta i es tanca amb uns versos de Joan Salvat-Papasseit del poema “Quina grua el meu estel”. Té una estructura treballada: un “Pòrtic” a l’inici i un “Epíleg” al final, que funcionen metafòricament com una presentació dels records que poblaran el llibre («Però no et perfumaràs. L’aroma de Lovely / no és compatible amb la pell dels teus records») i un desenllaç subjectiu («i / de puntetes / per no desvetllar la soledat adormida / com un infant sadoll del pit de la mare / parteixo / a la recerca del corall»). El llibre es divideix en quatre parts intitulades amb quatre substantius elementals (Absències, Olors, Colors, Camins) en les quals es van alternant un poema de certa extensió i un poema breu, epigramàtic. Dins aquest equilibri arquitectònic, els versos són clars i diàfans, les imatges senzilles i enginyoses, el llenguatge elaborat però fàcilment intel·ligible: un discurs unitari i corprenedor.
Els poemes breus no duen títol. Són sintètics, suggerents, fets d’imatges fugaces però intenses. Els llargs, intuïtius, amb paral·lelismes formals i temàtics, són els que duen el pes de la història personal, dels records. Perquè de records està fet el llibre: records del pare, de la mare, de la infància. El passat. Però no hi ha una mirada idíl·lica, de paradís perdut, sinó una evocació sincera, realista ─a cops fins i tot crua─, lluny del parany idealitzador al qual és tan propensa la nostra memòria. El dolor de l’aprenentatge, la fam, la religió i la hipocresia moral i social són els temes que va esgrellant l’autora a mesura que fixa els seus records.
A pesar que la poesia és clara i reveladora, que no s’extravia en versos críptics i hermètics, els símbols del mar, de l’aigua i dels peixos són una constant al llarg del recull. Els tres apareixen, explícitament o implícita, en un dels millors poemes del llibre, “Aigua”, en el qual es produeix l’únic diàleg en estil directe de tot el recull: «Va dir me’n vaig / el pare. / A on? Vaig demanar jo. / No ho sé però me’n vaig / va dir el pare. / Què vols que et prepari? Vaig demanar jo. / Aigua / va dir el pare. / Una llesca de pa? Vaig demanar jo / Aigua / va repetir el pare. / T’hi poso qualque peix? Vaig demanar jo. / Ja vindran tots sols els peixos / només vull aigua.» També “Decència” i “Oblit” són poemes trasbalsadors per la sinceritat i cruesa, i el darrer dels breus, molt crític i duríssim, diu així: «(Buidada, fragmentada / castrada: / cotorreta cul cosit. // Volien convertir el camí de les dones / de sol a sol / en una vagina // en una flor / muda.)»
Un darrer aspecte a destacar a Lovely és el joc d’equilibris: l’equilibri entre la intuïció i l’elaboració, entre el sentiment i la raó, entre el tema i la forma. Uns equilibris que proveeixen de solidesa a l’obra. En definitiva, de calat.
Publicat a Diari de Balears, 30-5-09
martes, 2 de junio de 2009
Conjunció excelsa: corrupció política i plagi
FAIG INFORMES A 12.000 €
Miquel Àngel Vidal
Segurament el cas Carreteres o el de Son Oms són molt més sorollosos i greus que el de la comanda i plagi d’un informe sobre el valor del sòl a Mallorca, però aquest em sembla tan il·lustratiu de com funciona l’amiguisme a nivell polític que, per mor de la seva exemplaritat ─que no didactisme─, n’he fet una faula.
Imaginem un comptable que té la sort de tenir un amic que és conseller. Imaginem que el conseller té una empresa d’estructures metàl·liques i naus industrials que es diu “Lubumba”. Com que l’empresa genera molts de doblers negres, el conseller demana a l’amic que li doni un cop de mà per fer una mica de fressa. El comptable, que és un home abnegat, dels que sempre ajuden els amics ─sobretot si són consellers─, li troba una immobiliària i una constructora disposades, a canvi de compensacions pecuniàries o de favor, a emetre factures falses. Aleshores, el conseller, agraït per la gestió del seu amic, li encarrega una feina perquè ell també pugui fer un raconet. Tant és una cosa com l’altra, però com que ja s’han encomanat i pagat -amb doblers públics, és clar- informes sobre un hipotètic Museu de l’Esport o sobre el voluntariat medioambiental, li proposa que faci un estudi sobre la reproducció del voltor negre en temps de tardor, tema delicadíssim i de prioritat absoluta per al Consell. El comptable li diu que no en sap un borrall del tema. El conseller, condescendent, li replica que no passi ànsia, que Internet està ple de pàgines on pot fer un elegantíssim “tallar i aferrar”. Això sí, li explica que ha de ser en llengua vernacla. El comptable que, malgrat ser membre del mateix partit nacionalista que aixopluga el conseller, no domina la llengua pròpia, li demana:
-I no podríem fer que ens ho traduïssin els nostres amics del partit que han muntat l’empresa “Bocamoll Translations”?
-No. Enguany ja els hem pagat un bon feix de doblers per traduir tot allò que podria haver fet qualsevol dels assessors lingüístics de la Conselleria i no convé que els engreixem massa. Però tu no et preocupis, a Internet trobaràs pàgines per traduir-ho.
-I què cobraré per tota aquesta feinada?
-Uns dotze mil euros.
El comptable calcula mentalment: dues hores per cercar informació i copiar-la, uns minuts per fer la traducció, una horeta per fer un cop d’ull i altra mitja per dissenyar unes cobertes. I si de cas, afegir una altra hora per a la factura i algun imprevist que pugui sorgir. Pensa que la cosa ret i accepta l’encàrrec.
En acabar, li presenta al conseller una factura de 12.020 euros.
-I els vint?
-Per les fotocòpies de l’informe.
-I no podries haver-les fetes a la Conselleria?
-Sí, però com que tenim un amic del partit que ha posat una fotocopisteria...
Publicat a Ultima Hora, 1-6-09
Miquel Àngel Vidal
Segurament el cas Carreteres o el de Son Oms són molt més sorollosos i greus que el de la comanda i plagi d’un informe sobre el valor del sòl a Mallorca, però aquest em sembla tan il·lustratiu de com funciona l’amiguisme a nivell polític que, per mor de la seva exemplaritat ─que no didactisme─, n’he fet una faula.
Imaginem un comptable que té la sort de tenir un amic que és conseller. Imaginem que el conseller té una empresa d’estructures metàl·liques i naus industrials que es diu “Lubumba”. Com que l’empresa genera molts de doblers negres, el conseller demana a l’amic que li doni un cop de mà per fer una mica de fressa. El comptable, que és un home abnegat, dels que sempre ajuden els amics ─sobretot si són consellers─, li troba una immobiliària i una constructora disposades, a canvi de compensacions pecuniàries o de favor, a emetre factures falses. Aleshores, el conseller, agraït per la gestió del seu amic, li encarrega una feina perquè ell també pugui fer un raconet. Tant és una cosa com l’altra, però com que ja s’han encomanat i pagat -amb doblers públics, és clar- informes sobre un hipotètic Museu de l’Esport o sobre el voluntariat medioambiental, li proposa que faci un estudi sobre la reproducció del voltor negre en temps de tardor, tema delicadíssim i de prioritat absoluta per al Consell. El comptable li diu que no en sap un borrall del tema. El conseller, condescendent, li replica que no passi ànsia, que Internet està ple de pàgines on pot fer un elegantíssim “tallar i aferrar”. Això sí, li explica que ha de ser en llengua vernacla. El comptable que, malgrat ser membre del mateix partit nacionalista que aixopluga el conseller, no domina la llengua pròpia, li demana:
-I no podríem fer que ens ho traduïssin els nostres amics del partit que han muntat l’empresa “Bocamoll Translations”?
-No. Enguany ja els hem pagat un bon feix de doblers per traduir tot allò que podria haver fet qualsevol dels assessors lingüístics de la Conselleria i no convé que els engreixem massa. Però tu no et preocupis, a Internet trobaràs pàgines per traduir-ho.
-I què cobraré per tota aquesta feinada?
-Uns dotze mil euros.
El comptable calcula mentalment: dues hores per cercar informació i copiar-la, uns minuts per fer la traducció, una horeta per fer un cop d’ull i altra mitja per dissenyar unes cobertes. I si de cas, afegir una altra hora per a la factura i algun imprevist que pugui sorgir. Pensa que la cosa ret i accepta l’encàrrec.
En acabar, li presenta al conseller una factura de 12.020 euros.
-I els vint?
-Per les fotocòpies de l’informe.
-I no podries haver-les fetes a la Conselleria?
-Sí, però com que tenim un amic del partit que ha posat una fotocopisteria...
Publicat a Ultima Hora, 1-6-09
lunes, 18 de mayo de 2009
Cadàvers exquisits
El prestigi pòstum
Miquel Àngel Vidal
Tenim una propensió gairebé malaltissa per l’elegia. Una tendència a preferir l’obituari a l’elogi, el plant a l’aclamació, la necrològica a l’afalac. O al simple interès. I si això esdevé una norma per al comportament humà en general, en el cas de la literatura es converteix en axioma. L’homenatge pòstum té més crèdit que el reconeixement en vida. Sembla com si els escriptors un cop morts, un cop silenciats perpètuament, fossin més dignes de consideració i la seva obra més excelsa. Com si la mort els proveís d’un prestigi del qual no gaudien en vida. Cert és que no ens fan tanta nosa com quan eren vius, però això no hauria de justificar ─en molts de casos─ ni el silenci anterior ni l’excés de ditirambes quan es produeix el traspàs. És lògic que per pur convencionalisme o per una qüestió d’ordre pràctic, ningú s’atreveixi a injuriar un difunt, però tampoc és necessari, un cop Caront ja està remant, caure en enceses apologies, sobretot si no són gaire més que un artifici retòric. N’hi hauria d’haver prou en parlar bé de la gent en vida, mentre està realitzant la seva obra i no esperar a l’òbit per dedicar-li sentits poemes i enèrgics panegírics, o per omplir els diaris d’articles elogiosos.
Tota aquesta reflexió ve, evidentment, amb motiu de la mort de Xesca Ensenyat. No vull dir que no tenguin raó de ser, ara, les exhortacions, els records nostàlgics i els poemes sincers ─que no els de circumstàncies─, però hom es demana on eren moltes d’aquestes veus quan era viva? O és que ara, de sobte, té més mèrits perquè és morta? Vaig pensar una cosa pareguda quan va finir el bonhomiós i entranyable Gabriel Sabrafín. En vida ben poca gent es va ocupar de la seva obra, no ja d’adular-la sinó simplement de comentar-la, i llavors a la mort hi va haver un allau de lloances i d’adhesions incondicionals. També na Xesca vivia en un cert oblid ─fos intencionat o no─ i, malgrat que escrivia a diari en el seu blog i tenia algunes novel·les inèdites, no havia publicat cap obra en aquests darrers dotze anys. Llevat dels amics de veritat ─i jo no m’incloc entre ells perquè ni tan sols la coneixia─ ningú la va ajudar i més d’un editor li barrà les portes. Tot i això, ara assistirem a l’espectacle dels planys hiperbòlics i, fins i tot, pot ser que algun editor dels que la negaren, s’ofereixi a publicar les seves obres inèdites. Efectes del prestigi pòstum. Si na Xesca ho pogués veure, segur en faria un tip de riure i, possiblement, ironitzaria sobre el fet en una de les seves narracions.
Publicat a Ultima Hora, 18-5-09
Miquel Àngel Vidal
Tenim una propensió gairebé malaltissa per l’elegia. Una tendència a preferir l’obituari a l’elogi, el plant a l’aclamació, la necrològica a l’afalac. O al simple interès. I si això esdevé una norma per al comportament humà en general, en el cas de la literatura es converteix en axioma. L’homenatge pòstum té més crèdit que el reconeixement en vida. Sembla com si els escriptors un cop morts, un cop silenciats perpètuament, fossin més dignes de consideració i la seva obra més excelsa. Com si la mort els proveís d’un prestigi del qual no gaudien en vida. Cert és que no ens fan tanta nosa com quan eren vius, però això no hauria de justificar ─en molts de casos─ ni el silenci anterior ni l’excés de ditirambes quan es produeix el traspàs. És lògic que per pur convencionalisme o per una qüestió d’ordre pràctic, ningú s’atreveixi a injuriar un difunt, però tampoc és necessari, un cop Caront ja està remant, caure en enceses apologies, sobretot si no són gaire més que un artifici retòric. N’hi hauria d’haver prou en parlar bé de la gent en vida, mentre està realitzant la seva obra i no esperar a l’òbit per dedicar-li sentits poemes i enèrgics panegírics, o per omplir els diaris d’articles elogiosos.
Tota aquesta reflexió ve, evidentment, amb motiu de la mort de Xesca Ensenyat. No vull dir que no tenguin raó de ser, ara, les exhortacions, els records nostàlgics i els poemes sincers ─que no els de circumstàncies─, però hom es demana on eren moltes d’aquestes veus quan era viva? O és que ara, de sobte, té més mèrits perquè és morta? Vaig pensar una cosa pareguda quan va finir el bonhomiós i entranyable Gabriel Sabrafín. En vida ben poca gent es va ocupar de la seva obra, no ja d’adular-la sinó simplement de comentar-la, i llavors a la mort hi va haver un allau de lloances i d’adhesions incondicionals. També na Xesca vivia en un cert oblid ─fos intencionat o no─ i, malgrat que escrivia a diari en el seu blog i tenia algunes novel·les inèdites, no havia publicat cap obra en aquests darrers dotze anys. Llevat dels amics de veritat ─i jo no m’incloc entre ells perquè ni tan sols la coneixia─ ningú la va ajudar i més d’un editor li barrà les portes. Tot i això, ara assistirem a l’espectacle dels planys hiperbòlics i, fins i tot, pot ser que algun editor dels que la negaren, s’ofereixi a publicar les seves obres inèdites. Efectes del prestigi pòstum. Si na Xesca ho pogués veure, segur en faria un tip de riure i, possiblement, ironitzaria sobre el fet en una de les seves narracions.
Publicat a Ultima Hora, 18-5-09
El pit de Janet Jackson
El pit de la discòrdia
Miquel Àngel Vidal
Fa més de cinc anys Janet Jackson, la germana petita de Michael ─el rey del pop i de la cirurgia facial─, va tenir la feliç pensada de mostrar un pit a la seva actuació en directe a la final de la Superbowl. Es va posar una jaqueta de cuiro negre i, mentre cantava una cançó amb Justin Timberlake, aquest se li acostà i, amb poca traça, com aquell qui té pressa i va per feina, li pegà estirada a la part de dalt de la jaqueta i es quedà amb el tros de tela que custodiava el pit dret de la Jackson. La imatge del pit, amb una estrella de plata sobre el mugró, durà menys d’un segon. La CBS, que retransmetia l’esdeveniment, en adonar-se de l’escena, tot d’una canvià de pla. A pesar que gairebé ningú va ser a temps de veure res, tot el puritanisme nord-americà li va caure a sobre. La Comissió Federal de Comunicació va rebre 540.000 cartes de protesta per l’emissió de la fugaç imatge de la mama estelada. Les reaccions dels conservadors foren rabents i, escandalitzats perquè la cantant mostràs un pit durant poc més de mig segon, emprengueren una croada contra tan impúdica aberració. Com a conseqüència de tot l’aldarull la Comissió posà una multa de 410.000 euros a la CBS per violar les lleis de decència durant un espectacle públic. La Cort de Pennsylvania, fa prop d’un any, va retirar la multa a la televisió argüint que la cadena no podia fer-se responsable de les ganes que tenia la Jackson de mostrar la seva anatomia. Si la cosa hagués quedat així, es podria haver entès com una més de les extravagàncies d’aquest país que té un concepte tan intangible de la llibertat i tan restringit de la decència, però el Tribunal Suprem dels Estats Units no podia consentir que l’execrable falta quedàs impune, i ha exigit que es revisi aquesta sentència. És a dir, cinc anys després de no acabar de veure-li bé la mama a la cantant, el cas encara cueja i no hi ha perdó per a una ofensa tan descomunal.
La hipocresia és una de les actituds humanes que més em desconcerten. Em deman quants d’aquests 540.000 conservadors ─o dels membres del Tribunal Suprem─ han fet coses molt més immorals i pernicioses que mostrar un pit. Però si això no servís com argument, n’hi hauria d’haver prou en recordar que als EEUU ─com a qualsevol país occidental─ es permet a les televisions l’emissió de pel·lícules i documents que són una apologia de la violència, i fins i tot del sadisme més pur i dur. I si algú creu de veritat que veure el pit opulent d’una dona és més perjudicial que empassar-se en els telediaris les escenes de les tortures als soldats iraquians a Abu Ghraib convendria que s’ho fes mirar.
Publicat a Ultima Hora, 11-5-09.
Miquel Àngel Vidal
Fa més de cinc anys Janet Jackson, la germana petita de Michael ─el rey del pop i de la cirurgia facial─, va tenir la feliç pensada de mostrar un pit a la seva actuació en directe a la final de la Superbowl. Es va posar una jaqueta de cuiro negre i, mentre cantava una cançó amb Justin Timberlake, aquest se li acostà i, amb poca traça, com aquell qui té pressa i va per feina, li pegà estirada a la part de dalt de la jaqueta i es quedà amb el tros de tela que custodiava el pit dret de la Jackson. La imatge del pit, amb una estrella de plata sobre el mugró, durà menys d’un segon. La CBS, que retransmetia l’esdeveniment, en adonar-se de l’escena, tot d’una canvià de pla. A pesar que gairebé ningú va ser a temps de veure res, tot el puritanisme nord-americà li va caure a sobre. La Comissió Federal de Comunicació va rebre 540.000 cartes de protesta per l’emissió de la fugaç imatge de la mama estelada. Les reaccions dels conservadors foren rabents i, escandalitzats perquè la cantant mostràs un pit durant poc més de mig segon, emprengueren una croada contra tan impúdica aberració. Com a conseqüència de tot l’aldarull la Comissió posà una multa de 410.000 euros a la CBS per violar les lleis de decència durant un espectacle públic. La Cort de Pennsylvania, fa prop d’un any, va retirar la multa a la televisió argüint que la cadena no podia fer-se responsable de les ganes que tenia la Jackson de mostrar la seva anatomia. Si la cosa hagués quedat així, es podria haver entès com una més de les extravagàncies d’aquest país que té un concepte tan intangible de la llibertat i tan restringit de la decència, però el Tribunal Suprem dels Estats Units no podia consentir que l’execrable falta quedàs impune, i ha exigit que es revisi aquesta sentència. És a dir, cinc anys després de no acabar de veure-li bé la mama a la cantant, el cas encara cueja i no hi ha perdó per a una ofensa tan descomunal.
La hipocresia és una de les actituds humanes que més em desconcerten. Em deman quants d’aquests 540.000 conservadors ─o dels membres del Tribunal Suprem─ han fet coses molt més immorals i pernicioses que mostrar un pit. Però si això no servís com argument, n’hi hauria d’haver prou en recordar que als EEUU ─com a qualsevol país occidental─ es permet a les televisions l’emissió de pel·lícules i documents que són una apologia de la violència, i fins i tot del sadisme més pur i dur. I si algú creu de veritat que veure el pit opulent d’una dona és més perjudicial que empassar-se en els telediaris les escenes de les tortures als soldats iraquians a Abu Ghraib convendria que s’ho fes mirar.
Publicat a Ultima Hora, 11-5-09.
lunes, 27 de abril de 2009
Firmar llibres per Sant Jordi
Sant Jordi
Miquel Àngel Vidal
23 d’abril. Sant Jordi. Desperta un dia clar i lluminós. Antelm el contempla gojós mentre s’endiumenja per a la important ocasió. Ha publicat un llibre de poemes i avui és el gran dia: està convidat a firmar llibres a uns grans magatzems. Desdejuna esplèndidament i s’infla com un gall d’indi quan llegeix el seu nom a la premsa. Agafa la seva “Montblanc” i la col·loca a la butxaca interior de l’americana. Llavors, surt de casa i fa una volta tranquil·la pel centre. La gent ha pres els carrers. Pertot arreu hi ha dones amb roses vermelles, homes amb bosses de llibres, estols d’estudiants... Un ambient tan agradable com el dia. Pel camí saluda alguns coneguts i els recorda que s’encamina als grans magatzems per firmar exemplars del seu llibre de poemes. Tothom li desitja molta sort i que es disloqui el canell de tant de posar firmes. Ell riu satisfet.
Arriba als grans magatzems vint minuts abans de l’hora. Fa voltes tot esperant que algú de l’organització el reconegui. Quan ja és l’hora, es dirigeix a una de les hostesses i li explica que ell és un autor i ve a firmar llibres. Ella el condueix a un racó on hi ha una taula amb quatre cadires i quatre munts de llibres. El de l’extrem dret és el seu. El mira amb tendresa com un pare mira al seu fill en el bressol.
Li presenten els altres escriptors que han de compartir l’honor. Un, el més veterà, fa comentaris escèptics sobre aquests actes, però ell ni l’escolta. S’asseu, compta mentalment el munt de llibres que hi ha sobre la taula i treu la “Montblanc” disposat a aprofitar tant com pugui l’hora que té per davant. Sent per la megafonia el seu nom i s’imagina que en pocs minuts tendrà una cua de gent ansiosa perquè posi unes paraules en els seus exemplars. Ho ha rumiat força i ha decidit que farà unes dedicatòries personalitzades però no molt extenses ni pretensioses.
Sobrevé, però, l’inesperat: han passat deu minuts i no s’ha acostat ni una persona. Tampoc als altres escriptors, però això no li serveix de consol. La gent passa per davant sense entendre molt bé que fan aquells quatre homes parapetats rere una taula amb quatre munts de llibres i sol·licitant amb la mirada que algú els reconegui, s’acosti i els pregui que li firmin un exemplar. Però res. Riuades de persones passen de llarg dirigint-se cap a la secció de novetats.
Quan ja ha transcorregut pràcticament l’hora i els companys de taula han firmat mitja dotzena d’exemplars, a la fi una senyora de mitja edat s’acosta a ell. Com a mínim hi ha una lectora fidel.
-Perdoni, què tenen la darrera novel·la de Stieg Larsson?
Desencisat, torna a casa. No s’adona com abans de les roses vermelles, les bosses de llibres i del sarau de la festa. Pel camí es troba un amic que, amb entusiasme inusitat, li demana:
-Què? Has firmat molts de llibres?
Miquel Àngel Vidal
23 d’abril. Sant Jordi. Desperta un dia clar i lluminós. Antelm el contempla gojós mentre s’endiumenja per a la important ocasió. Ha publicat un llibre de poemes i avui és el gran dia: està convidat a firmar llibres a uns grans magatzems. Desdejuna esplèndidament i s’infla com un gall d’indi quan llegeix el seu nom a la premsa. Agafa la seva “Montblanc” i la col·loca a la butxaca interior de l’americana. Llavors, surt de casa i fa una volta tranquil·la pel centre. La gent ha pres els carrers. Pertot arreu hi ha dones amb roses vermelles, homes amb bosses de llibres, estols d’estudiants... Un ambient tan agradable com el dia. Pel camí saluda alguns coneguts i els recorda que s’encamina als grans magatzems per firmar exemplars del seu llibre de poemes. Tothom li desitja molta sort i que es disloqui el canell de tant de posar firmes. Ell riu satisfet.
Arriba als grans magatzems vint minuts abans de l’hora. Fa voltes tot esperant que algú de l’organització el reconegui. Quan ja és l’hora, es dirigeix a una de les hostesses i li explica que ell és un autor i ve a firmar llibres. Ella el condueix a un racó on hi ha una taula amb quatre cadires i quatre munts de llibres. El de l’extrem dret és el seu. El mira amb tendresa com un pare mira al seu fill en el bressol.
Li presenten els altres escriptors que han de compartir l’honor. Un, el més veterà, fa comentaris escèptics sobre aquests actes, però ell ni l’escolta. S’asseu, compta mentalment el munt de llibres que hi ha sobre la taula i treu la “Montblanc” disposat a aprofitar tant com pugui l’hora que té per davant. Sent per la megafonia el seu nom i s’imagina que en pocs minuts tendrà una cua de gent ansiosa perquè posi unes paraules en els seus exemplars. Ho ha rumiat força i ha decidit que farà unes dedicatòries personalitzades però no molt extenses ni pretensioses.
Sobrevé, però, l’inesperat: han passat deu minuts i no s’ha acostat ni una persona. Tampoc als altres escriptors, però això no li serveix de consol. La gent passa per davant sense entendre molt bé que fan aquells quatre homes parapetats rere una taula amb quatre munts de llibres i sol·licitant amb la mirada que algú els reconegui, s’acosti i els pregui que li firmin un exemplar. Però res. Riuades de persones passen de llarg dirigint-se cap a la secció de novetats.
Quan ja ha transcorregut pràcticament l’hora i els companys de taula han firmat mitja dotzena d’exemplars, a la fi una senyora de mitja edat s’acosta a ell. Com a mínim hi ha una lectora fidel.
-Perdoni, què tenen la darrera novel·la de Stieg Larsson?
Desencisat, torna a casa. No s’adona com abans de les roses vermelles, les bosses de llibres i del sarau de la festa. Pel camí es troba un amic que, amb entusiasme inusitat, li demana:
-Què? Has firmat molts de llibres?
jueves, 26 de marzo de 2009
CASANOVA
Miquel Àngel Vidal
Tenc un amic que és un vertader Casanova. No deixa res per verd. Dona que es posa a tret, dona que aconsegueix. O d’això braveja. I jo ho tenc per cert. Cal reconèixer que gaudeix d’unes qualitats que l’ajuden: és ben plantat, té duros i en fa ostentació i, sobretot, exhibeix una eloqüència que astora. Fa uns dies, abans de Cap d’any, es posà a fer balanç del 2007: vuit divorciades, quatre fadrines, tres casades i una vídua; total, setze. I jo, que no he sumat setze conquestes no amb un any sinó tota la meva vida, escoltava el recompte i feia denteta.
Llavors començà a fer plans per enguany. Sembla que el 2008 li serà encara més propici. Els afers de femellut en perspectiva són òptims. En té tres o quatre a punt de caramel. I, segons diu, des que usa la xarxa de contactes a internet les opcions se li han multiplicat. Jo pos cara d’orella i procur seguir al peu de la lletra els seus consells de seductor.
-A les dones els escrius quatre coses tendres i ja són al sac.
I jo faig capades com si entengués del que em parla per experiència pròpia, però ni d’enfora: a mi, per internet, les femelles no em fan ni cas. Bé, ni per internet ni en viu i en directe.
-També és fàcil conquerir-les per insistència.
I jo apunt: “Insistència”. I no dubt que a ell li funcioni, però a mi a la tercera o quarta vegada que insistesc em diuen que som un pesat i m’envien a rodar.
-I si una no cau, en cerques una altra.
I jo apunt: “una altra”. Però després d’una altra en ve una altra i una altra, i així indefinidament. I cap no cau. Li deman que sigui una mica més explícit.
-Mira, te’n vas a una disco. Demanes un malta, com faria Lázaro, poses cara de poeta turmentat i pegues un cop d’ull al personal femení. A la que vegis que et torna la mirada durant uns segons, l’ataques. I si entre les cinc primeres frases et diu que ha vengut amb unes amigues, mulles segur.
I jo em veig negre perquè després d’uns centenars de mirades alguna em torni un esguard gairebé d’indiferència. I si atac, mai no arriba la frase famosa de les amigues.
-I si no, prova amb el mercat estranger. No saps parlar idiomes?
-No.
-Idò com la majoria d’escriptors pedants. Molt de fer citacions en llengües de les quals no en sabeu ni gota, com si així poguéssiu passar per autèntics poliglotes, però a l’hora de la veritat, ni per encetar una conversa.
M’he apuntat a classes d’anglès, de francès i d’italià. Però estic una mica desanimat. No sabria dir per què, però m’ensum que la cosa no funcionarà.
Publicat a Ultima Hora (7-1-08) i al llibre Res no és el que sembla (Can Sifre, 2008)
Miquel Àngel Vidal
Tenc un amic que és un vertader Casanova. No deixa res per verd. Dona que es posa a tret, dona que aconsegueix. O d’això braveja. I jo ho tenc per cert. Cal reconèixer que gaudeix d’unes qualitats que l’ajuden: és ben plantat, té duros i en fa ostentació i, sobretot, exhibeix una eloqüència que astora. Fa uns dies, abans de Cap d’any, es posà a fer balanç del 2007: vuit divorciades, quatre fadrines, tres casades i una vídua; total, setze. I jo, que no he sumat setze conquestes no amb un any sinó tota la meva vida, escoltava el recompte i feia denteta.
Llavors començà a fer plans per enguany. Sembla que el 2008 li serà encara més propici. Els afers de femellut en perspectiva són òptims. En té tres o quatre a punt de caramel. I, segons diu, des que usa la xarxa de contactes a internet les opcions se li han multiplicat. Jo pos cara d’orella i procur seguir al peu de la lletra els seus consells de seductor.
-A les dones els escrius quatre coses tendres i ja són al sac.
I jo faig capades com si entengués del que em parla per experiència pròpia, però ni d’enfora: a mi, per internet, les femelles no em fan ni cas. Bé, ni per internet ni en viu i en directe.
-També és fàcil conquerir-les per insistència.
I jo apunt: “Insistència”. I no dubt que a ell li funcioni, però a mi a la tercera o quarta vegada que insistesc em diuen que som un pesat i m’envien a rodar.
-I si una no cau, en cerques una altra.
I jo apunt: “una altra”. Però després d’una altra en ve una altra i una altra, i així indefinidament. I cap no cau. Li deman que sigui una mica més explícit.
-Mira, te’n vas a una disco. Demanes un malta, com faria Lázaro, poses cara de poeta turmentat i pegues un cop d’ull al personal femení. A la que vegis que et torna la mirada durant uns segons, l’ataques. I si entre les cinc primeres frases et diu que ha vengut amb unes amigues, mulles segur.
I jo em veig negre perquè després d’uns centenars de mirades alguna em torni un esguard gairebé d’indiferència. I si atac, mai no arriba la frase famosa de les amigues.
-I si no, prova amb el mercat estranger. No saps parlar idiomes?
-No.
-Idò com la majoria d’escriptors pedants. Molt de fer citacions en llengües de les quals no en sabeu ni gota, com si així poguéssiu passar per autèntics poliglotes, però a l’hora de la veritat, ni per encetar una conversa.
M’he apuntat a classes d’anglès, de francès i d’italià. Però estic una mica desanimat. No sabria dir per què, però m’ensum que la cosa no funcionarà.
Publicat a Ultima Hora (7-1-08) i al llibre Res no és el que sembla (Can Sifre, 2008)
martes, 24 de marzo de 2009
Corrupció política
L’honestedat dels polítics
Miquel Àngel Vidal
La setmana passada, altres dos presumptes casos de corrupció. Un degoteig inacabable. Així com la crisi ha posat en evidència el nostre model econòmic, els casos de corrupció estan posant en qüestió una manera de fer política. Fa anys que patim la perversió del concepte de dedicació a la política. En lloc de la professionalització, s’ha fomentat l’oportunisme. Això ha provocat que molts dels qui s’han ficat dins un partit proper al poder no ho hagin fet amb vocació de servir al bé públic o amb la idea de millorar el país, sinó amb un objectiu més prosaic: grimpar i obtenir beneficis. No hi hagut cap gota d’altruisme en la seva actuació. Han identificat participació en la res publica amb guanys. Tot seguint aquestes premisses, individus sense gaire escrúpols hi han trobat recer: la política s’ha convertit en una manera eficaç de prosperar i treure profit. I ara patim les conseqüències d’aquesta distorsió moral.
Els escàndols es multipliquen i els implicats s’escapoleixen: parlen de judicalització de la política, d’atacs i persecucions, de connivència entre Fiscalia i Govern. Tot val llevat d’acceptar les culpes. És la tàctica d’eludir responsabilitats. Una part més de l’enquistament del sistema. Perquè la corrupció no és una novetat. Si ara arriben més casos als jutjats no es perquè abans no n’hi hagués, sinó perquè funcionaven millor els mecanismes de control i no es permetia que sortissin a la llum. Quedaven amagats com l’altra cara de la lluna. Cert és que aquesta impunitat anterior, segurament ha fomentat l’augment de malversació dels doblers públics en els darrers anys. I ara que ha esclatat, ho ha fet amb més virulència.
Vist així és fàcil caure en l’escepticisme més absolut i pensar que la política és un nieró de corruptes. Pitjor encara, uniformar i creure que tots els polítics són iguals. Tanmateix, no és cert. No tots els polítics són uns corruptes ni tots els partits tenen la mateixa propensió al clientelisme i a omplir-se les butxaques. Però si es vol que l’opinió pública tengui fe en el sistema i que no fiqui a tots els polítics dins el mateix sac, s’ha de canviar la manera de fer les coses. S’ha d’esmicolar aquesta concepció de lucre que tenen molts dels que es dediquen a administrar. Els polítics han de ser professionals preparats pels càrrecs que ocupen. Gent que no senti la temptació d’apropiar-se dels cabdals públics i enterrar-los a l’hort dins capses de Cola-Cao.
Per cert, tant la generosa aproximació dels populars a Unió Mallorquina compartint el victimisme de la “persecució política”, com la conciliació d’interessos en el macroprojecte de Son Baco, no ajuden gens a fortificar la creença en l’honestedat dels polítics.
Publicat a Ultima Hora (23-3-09)
Miquel Àngel Vidal
La setmana passada, altres dos presumptes casos de corrupció. Un degoteig inacabable. Així com la crisi ha posat en evidència el nostre model econòmic, els casos de corrupció estan posant en qüestió una manera de fer política. Fa anys que patim la perversió del concepte de dedicació a la política. En lloc de la professionalització, s’ha fomentat l’oportunisme. Això ha provocat que molts dels qui s’han ficat dins un partit proper al poder no ho hagin fet amb vocació de servir al bé públic o amb la idea de millorar el país, sinó amb un objectiu més prosaic: grimpar i obtenir beneficis. No hi hagut cap gota d’altruisme en la seva actuació. Han identificat participació en la res publica amb guanys. Tot seguint aquestes premisses, individus sense gaire escrúpols hi han trobat recer: la política s’ha convertit en una manera eficaç de prosperar i treure profit. I ara patim les conseqüències d’aquesta distorsió moral.
Els escàndols es multipliquen i els implicats s’escapoleixen: parlen de judicalització de la política, d’atacs i persecucions, de connivència entre Fiscalia i Govern. Tot val llevat d’acceptar les culpes. És la tàctica d’eludir responsabilitats. Una part més de l’enquistament del sistema. Perquè la corrupció no és una novetat. Si ara arriben més casos als jutjats no es perquè abans no n’hi hagués, sinó perquè funcionaven millor els mecanismes de control i no es permetia que sortissin a la llum. Quedaven amagats com l’altra cara de la lluna. Cert és que aquesta impunitat anterior, segurament ha fomentat l’augment de malversació dels doblers públics en els darrers anys. I ara que ha esclatat, ho ha fet amb més virulència.
Vist així és fàcil caure en l’escepticisme més absolut i pensar que la política és un nieró de corruptes. Pitjor encara, uniformar i creure que tots els polítics són iguals. Tanmateix, no és cert. No tots els polítics són uns corruptes ni tots els partits tenen la mateixa propensió al clientelisme i a omplir-se les butxaques. Però si es vol que l’opinió pública tengui fe en el sistema i que no fiqui a tots els polítics dins el mateix sac, s’ha de canviar la manera de fer les coses. S’ha d’esmicolar aquesta concepció de lucre que tenen molts dels que es dediquen a administrar. Els polítics han de ser professionals preparats pels càrrecs que ocupen. Gent que no senti la temptació d’apropiar-se dels cabdals públics i enterrar-los a l’hort dins capses de Cola-Cao.
Per cert, tant la generosa aproximació dels populars a Unió Mallorquina compartint el victimisme de la “persecució política”, com la conciliació d’interessos en el macroprojecte de Son Baco, no ajuden gens a fortificar la creença en l’honestedat dels polítics.
Publicat a Ultima Hora (23-3-09)
lunes, 2 de marzo de 2009
L'AELC vulnera els drets d'autor
Permissivitat amb el plagi
Miquel Àngel Vidal
El tema del plagi és gairebé tan vell com el de la literatura. Entre autors que s’han inspirat en obres alienes o que directament n’han copiat fragments faríem una nòmina ben extensa. A més en determinades èpoques, com el Renaixement, es considerava imprescindible seguir de prop els models que servien d’inspiració. Però des que el Romanticisme va fer dogma de l’originalitat, cada cop ens hem tornat més escrupolosos amb aquest concepte, fins al punt que, en l’actualitat, el plagi es considera èticament menyspreable i legalment punible.
Alguns escàndols de plagis han estat sonats. Un dels més curiosos fou el d’Ana Rosa Quintana i la seva novel·la Sabor a hiel: el “negre” que li va escriure l’obra hi va introduir paràgrafs sencers de novel·les de Danielle Steel i d’Angeles Mastretta. També ho fou el presumpte plagi de La cruz de San Andrés de Camilo José Cela que va denunciar Carmen Formoso. Altres, en canvi, per les repercussions, han quedat més ocults, com el de Bryce Echenique que a La tierra prometida va afusellar un conte de José Maria Pérez Alvarez. I alguns ni tan sols surten a la llum perquè tant els autors que plagien com els que són plagiats no tenen cap pes específic ni socialment ni literàriament. Aquest, em pens, és el meu cas.
Anem al gra. Fa unes setmanes navegant per Internet vaig entrar a la pàgina web de Llorenç Moyà Gilabert feta per l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) i em vaig quedar de pedra en comprovar que gran part dels continguts estan copiats del meu estudi introductori de les Memòries literàries d’aquest autor publicades el 2004, i que la meva edició ni tan sols constava a la bibliografia. Després de comprovar que la pàgina estava realitzada l’any 2006, com a soci vaig trucar-los per denunciar el fet. Com que la directiva de l’AELC va acceptar que els continguts de la pàgina web no havien estat “prou elaborats”, l’autor del text va cobrar tot aprofitant-se de la meva feina i durant més de dos anys la pàgina havia circulat per la xarxa sense fer cap referència a qui pertocava, vaig proposar-los una senzilla compensació. Pensava que l’AELC, que és l’entitat que més s’ha de preocupar per vetllar pels drets d’autor dels seus afiliats, seria sensible al malbé que havien fet als meus i que estarien predisposats a esmenar el seu “error”. Però l’errat vaig ser jo. Malgrat acceptar que s’havia produït plagi, la directiva es negà a fer-me una pàgina web de 180 euros –que és el que jo vaig demanar com a compensació- i preferí que em donàs de baixa de l’associació. Única porta que em deixaren oberta un cop comprovat que els que haurien de protegir els meus drets els trepitjaven sense donar-los cap valor ni importància. És de suposar que, quan no són ells qui infringeixen els drets d’autor, estan més predisposats a defensar-los.
Publicat a Ultima Hora, 2-3-09
Miquel Àngel Vidal
El tema del plagi és gairebé tan vell com el de la literatura. Entre autors que s’han inspirat en obres alienes o que directament n’han copiat fragments faríem una nòmina ben extensa. A més en determinades èpoques, com el Renaixement, es considerava imprescindible seguir de prop els models que servien d’inspiració. Però des que el Romanticisme va fer dogma de l’originalitat, cada cop ens hem tornat més escrupolosos amb aquest concepte, fins al punt que, en l’actualitat, el plagi es considera èticament menyspreable i legalment punible.
Alguns escàndols de plagis han estat sonats. Un dels més curiosos fou el d’Ana Rosa Quintana i la seva novel·la Sabor a hiel: el “negre” que li va escriure l’obra hi va introduir paràgrafs sencers de novel·les de Danielle Steel i d’Angeles Mastretta. També ho fou el presumpte plagi de La cruz de San Andrés de Camilo José Cela que va denunciar Carmen Formoso. Altres, en canvi, per les repercussions, han quedat més ocults, com el de Bryce Echenique que a La tierra prometida va afusellar un conte de José Maria Pérez Alvarez. I alguns ni tan sols surten a la llum perquè tant els autors que plagien com els que són plagiats no tenen cap pes específic ni socialment ni literàriament. Aquest, em pens, és el meu cas.
Anem al gra. Fa unes setmanes navegant per Internet vaig entrar a la pàgina web de Llorenç Moyà Gilabert feta per l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) i em vaig quedar de pedra en comprovar que gran part dels continguts estan copiats del meu estudi introductori de les Memòries literàries d’aquest autor publicades el 2004, i que la meva edició ni tan sols constava a la bibliografia. Després de comprovar que la pàgina estava realitzada l’any 2006, com a soci vaig trucar-los per denunciar el fet. Com que la directiva de l’AELC va acceptar que els continguts de la pàgina web no havien estat “prou elaborats”, l’autor del text va cobrar tot aprofitant-se de la meva feina i durant més de dos anys la pàgina havia circulat per la xarxa sense fer cap referència a qui pertocava, vaig proposar-los una senzilla compensació. Pensava que l’AELC, que és l’entitat que més s’ha de preocupar per vetllar pels drets d’autor dels seus afiliats, seria sensible al malbé que havien fet als meus i que estarien predisposats a esmenar el seu “error”. Però l’errat vaig ser jo. Malgrat acceptar que s’havia produït plagi, la directiva es negà a fer-me una pàgina web de 180 euros –que és el que jo vaig demanar com a compensació- i preferí que em donàs de baixa de l’associació. Única porta que em deixaren oberta un cop comprovat que els que haurien de protegir els meus drets els trepitjaven sense donar-los cap valor ni importància. És de suposar que, quan no són ells qui infringeixen els drets d’autor, estan més predisposats a defensar-los.
Publicat a Ultima Hora, 2-3-09
sábado, 28 de febrero de 2009
Articles
Els 902
Miquel Àngel Vidal
Les companyies que més guanyen mai no en tenen prou i sempre estan cercant fórmules per sucar-nos encara més del que ja ens suquen. Les empreses telefòniques són un bon exemple de voracitat i obcecació en escurar les butxaques dels clients. El darrer gran invent per treure tallada dels soferts usuaris són les línies 902. Ara que gairebé tots els operadors proporcionen el paquet d’ADSL i de trucades locals i nacionals gratuïtes, han ideat una manera de seguir munyint-nos: fomentar que les empreses posin una nova línia especial de pagament, els famosos 902.
A les propagandes en què s’ofereix la instal·lació d’aquests números es deixa ben clar qui és el beneficiat i qui és la víctima: especifiquen que cada trucada rebuda genera ingressos a l’empresa i que el cost de les trucades l’assumeix íntegrament el client. És a dir, beneficis per a les telefòniques i les empreses que contracten la línia, i perjudicis únicament pels clients.
Bancs, asseguradores, companyies aèries i moltes altres que ja obtenen grans beneficis tenen aquest número d’atenció al client. I el pitjor és que també l’utilitzen empreses que donen un servei com clíniques, companyies elèctriques o, fins i tot, les ITV. Aquest darrer cas és d’una barra considerable: la llei obliga a passar una revisió dels vehicles i l’empresa concessionària, no satisfeta amb els importants guanys que aconsegueix, obliga a trucar un 902 per donar una cita.
A més dels doblers que et rapinyen, també emprenya el temps que et fan perdre. Allò que es podria solucionar en un màxim de dos minuts, s’eternitza incomprensiblement en trucar un 902. La cosa va, poc més o menys, així: et contesta una veu gravada que et demana que et mantenguis a l’espera. Després d’uns segons o uns minuts, si no has penjat abans, un individu que et dóna el seu nom, et fa la pregunta clau: “en què el puc atendre?” En realitat diu el contrari del que vol dir. Primer passa per una llarguíssima comprovació de dades personals i després, quan ja has explicat fil per randa quin és el problema, et desvia a un altre departament i has de tornar a contar-li tot, des del principi, a un altre individu. Sigui el primer, el segon o el tercer qui t’atén, en un moment del procés l’individu diu que ha de verificar alguna dada i et té minuts i minuts al telèfon sense entendre quins insondables i lentíssims procediments utilitzen per verificar l’adreça o el DNI. Si no has penjat, després de minuts d’estar penjat al telèfon, la veu et rescata del limb i t’ofereix miraculosament una solució. O no.
Per tot això em pensava que les associacions de consumidors estarien cansades de rebre denúncies sobre el maleït número i he entrat a internet per comprovar-ho. Me n’he duit un brou: a moltes comunitats el telèfon d’atenció d’aquestes associacions és un 902!
Publicat a Ultima Hora, 10-11-08
Miquel Àngel Vidal
Les companyies que més guanyen mai no en tenen prou i sempre estan cercant fórmules per sucar-nos encara més del que ja ens suquen. Les empreses telefòniques són un bon exemple de voracitat i obcecació en escurar les butxaques dels clients. El darrer gran invent per treure tallada dels soferts usuaris són les línies 902. Ara que gairebé tots els operadors proporcionen el paquet d’ADSL i de trucades locals i nacionals gratuïtes, han ideat una manera de seguir munyint-nos: fomentar que les empreses posin una nova línia especial de pagament, els famosos 902.
A les propagandes en què s’ofereix la instal·lació d’aquests números es deixa ben clar qui és el beneficiat i qui és la víctima: especifiquen que cada trucada rebuda genera ingressos a l’empresa i que el cost de les trucades l’assumeix íntegrament el client. És a dir, beneficis per a les telefòniques i les empreses que contracten la línia, i perjudicis únicament pels clients.
Bancs, asseguradores, companyies aèries i moltes altres que ja obtenen grans beneficis tenen aquest número d’atenció al client. I el pitjor és que també l’utilitzen empreses que donen un servei com clíniques, companyies elèctriques o, fins i tot, les ITV. Aquest darrer cas és d’una barra considerable: la llei obliga a passar una revisió dels vehicles i l’empresa concessionària, no satisfeta amb els importants guanys que aconsegueix, obliga a trucar un 902 per donar una cita.
A més dels doblers que et rapinyen, també emprenya el temps que et fan perdre. Allò que es podria solucionar en un màxim de dos minuts, s’eternitza incomprensiblement en trucar un 902. La cosa va, poc més o menys, així: et contesta una veu gravada que et demana que et mantenguis a l’espera. Després d’uns segons o uns minuts, si no has penjat abans, un individu que et dóna el seu nom, et fa la pregunta clau: “en què el puc atendre?” En realitat diu el contrari del que vol dir. Primer passa per una llarguíssima comprovació de dades personals i després, quan ja has explicat fil per randa quin és el problema, et desvia a un altre departament i has de tornar a contar-li tot, des del principi, a un altre individu. Sigui el primer, el segon o el tercer qui t’atén, en un moment del procés l’individu diu que ha de verificar alguna dada i et té minuts i minuts al telèfon sense entendre quins insondables i lentíssims procediments utilitzen per verificar l’adreça o el DNI. Si no has penjat, després de minuts d’estar penjat al telèfon, la veu et rescata del limb i t’ofereix miraculosament una solució. O no.
Per tot això em pensava que les associacions de consumidors estarien cansades de rebre denúncies sobre el maleït número i he entrat a internet per comprovar-ho. Me n’he duit un brou: a moltes comunitats el telèfon d’atenció d’aquestes associacions és un 902!
Publicat a Ultima Hora, 10-11-08
viernes, 27 de febrero de 2009
Articles
Déu i la publicitat
Miquel Àngel Vidal
Ningú no dubta dels efectes persuasius de la publicitat. A fil d’aquesta premissa, record una magnífica anècdota que es contà a una de les “Nits de la Comunicació”: Un publicista i un empresari passejaven per Central Park a Nova York. Acabaven de firmar un contracte de milions de dòlars, un gran negoci per a la companyia publicitària. Passaren per davant un cec que demanava almoina i cap dels dos no li donà res. Aleshores, l’empresari va dir al publicista que, després del beneficiós contracte que havien firmat, bé podia ser generós i ajudar al pobre cec. L’home tornà enrere. Quan l’empresari li demanà què li havia donat, l’altre contestà: “la meva professió”. En tornar a passar per davant, el cec tenia el capell ple de doblers. Al costat hi havia un cartell que deia: “És primavera, però jo no puc veure-la”.
S’entén perfectament, doncs, que empreses, negocis i fins i tot particulars utilitzin la propaganda per aconseguir els seus fins comercials. Però el que ja no és tan fàcil d’entendre és l’absurda campanya publicitària que s’ha desfermat, en plena crisi econòmica, sobre l’existència o no de Déu.
Tot va començar quan l’escriptora Ariane Sherine, després de llegir en una pàgina web religiosa que els no cristians passarien l’eternitat a l’infern cremant a un llac de foc, se li va ocórrer la idea de sol·licitar des de la seva columna al “The Guardian” cinc lliures esterlines a ateus i agnòstics per posar publicitat als autobusos de Londres en contra de la religió. Va aconseguir recaptar prop de 100.000 euros. Així que actualment alguns autobusos transiten per la capital anglesa amb el lema: “Probablement Déu no existeix. Ara deixa de preocupar-te i gaudeix de la teva vida”. La cosa no deixaria de ser simple anècdota si no fos pels seus efectes.
D’una banda, els ateus no han quedat gaire satisfets de la campanya per l’adverbi “probablement”. Creuen que la paraula ha llevat contundència al missatge. Pensen que l’eslògan hauria de ser: “Déu no existeix”. Supòs que debades Sherine, amb l’argument que la legislació britànica en matèria de publicitat és molt estricta, ha justificat que igual que no es pot afirmar l’existència de Déu, tampoc no es pot afirmar la seva inexistència. D’altra banda, la idea ha encetat una guerra publicitària: a Barcelona s’ha anunciat, a través del transport públic, la sentència dels ateus; i a Madrid, per acabar d’embullar la troca, una església evangèlica ha contraatacat i ha fet proclamar des dels autobusos de la capital: “Dios sí existe, disfruta de la vida en Cristo”. I sembla que la campanya de detractors i defensors s’està estenent a altres ciutats europees. No importa ser molt intel·ligent per saber qui guanyarà la insensata pugna: la publicitat.
Publicat a Ultima Hora, 12-1-09.
Traduït a l’alemany per Alexander Spasgosarian al Mallorca Magazin, 21-1-09
Miquel Àngel Vidal
Ningú no dubta dels efectes persuasius de la publicitat. A fil d’aquesta premissa, record una magnífica anècdota que es contà a una de les “Nits de la Comunicació”: Un publicista i un empresari passejaven per Central Park a Nova York. Acabaven de firmar un contracte de milions de dòlars, un gran negoci per a la companyia publicitària. Passaren per davant un cec que demanava almoina i cap dels dos no li donà res. Aleshores, l’empresari va dir al publicista que, després del beneficiós contracte que havien firmat, bé podia ser generós i ajudar al pobre cec. L’home tornà enrere. Quan l’empresari li demanà què li havia donat, l’altre contestà: “la meva professió”. En tornar a passar per davant, el cec tenia el capell ple de doblers. Al costat hi havia un cartell que deia: “És primavera, però jo no puc veure-la”.
S’entén perfectament, doncs, que empreses, negocis i fins i tot particulars utilitzin la propaganda per aconseguir els seus fins comercials. Però el que ja no és tan fàcil d’entendre és l’absurda campanya publicitària que s’ha desfermat, en plena crisi econòmica, sobre l’existència o no de Déu.
Tot va començar quan l’escriptora Ariane Sherine, després de llegir en una pàgina web religiosa que els no cristians passarien l’eternitat a l’infern cremant a un llac de foc, se li va ocórrer la idea de sol·licitar des de la seva columna al “The Guardian” cinc lliures esterlines a ateus i agnòstics per posar publicitat als autobusos de Londres en contra de la religió. Va aconseguir recaptar prop de 100.000 euros. Així que actualment alguns autobusos transiten per la capital anglesa amb el lema: “Probablement Déu no existeix. Ara deixa de preocupar-te i gaudeix de la teva vida”. La cosa no deixaria de ser simple anècdota si no fos pels seus efectes.
D’una banda, els ateus no han quedat gaire satisfets de la campanya per l’adverbi “probablement”. Creuen que la paraula ha llevat contundència al missatge. Pensen que l’eslògan hauria de ser: “Déu no existeix”. Supòs que debades Sherine, amb l’argument que la legislació britànica en matèria de publicitat és molt estricta, ha justificat que igual que no es pot afirmar l’existència de Déu, tampoc no es pot afirmar la seva inexistència. D’altra banda, la idea ha encetat una guerra publicitària: a Barcelona s’ha anunciat, a través del transport públic, la sentència dels ateus; i a Madrid, per acabar d’embullar la troca, una església evangèlica ha contraatacat i ha fet proclamar des dels autobusos de la capital: “Dios sí existe, disfruta de la vida en Cristo”. I sembla que la campanya de detractors i defensors s’està estenent a altres ciutats europees. No importa ser molt intel·ligent per saber qui guanyarà la insensata pugna: la publicitat.
Publicat a Ultima Hora, 12-1-09.
Traduït a l’alemany per Alexander Spasgosarian al Mallorca Magazin, 21-1-09
jueves, 26 de febrero de 2009
Eluana
Eluana
Miquel Àngel Vidal
«Senyor, teniu pietat» m’ensenyaren a cantar a missa. «Perquè els homes no en tenen», haurien d’haver afegit. Possiblement Jesús, com els metges de la “Quiete d’Udine”, hauria retirat l’alimentació assistida a Eluana Englaro i l’hauria deixada morir en pau. Si no per raó o per fe, sí per compassió. El Papa, els cardenals i el Vaticà en ple, en canvi, haurien prolongat la seva agonia. Desset anys més si hagués fet falta. Qualsevol cosa per a major glòria del seu Déu i també d’ells mateixos que són els únics depositaris de la seva voluntat. Però crec que Jesús, o almenys el Jesús que jo vaig aprendre a estimar de nin, no. De tota manera, ja veig que l’Església va retallant els trets i les idees del Messies segons la seva conveniència, i jo començ a tenir una imatge tan boirosa que no sé distingir quin és el vertader. Però vull creure que no és el venjatiu i cruel que durant segles ha utilitzat l’Església per legitimar els crims de la Inquisició o per justificar els carnatges amb l’únic propòsit d’imposar els seus dogmes; vull creure que no és l’inhumà que, després de desset anys d’una vida que no era vida i del sofriment d’una família, pretenia que la tortura continuàs endavant per satisfer la seva inclemència.
Però el cas d’Eluana no sols ens ha colpejat per la postura intransigent de l’Església, sinó també per la manipulació política que se n’ha fet. Berlusconi ha atemptat contra el poder judicial i el règim constitucional per demostrar, igual que el Vaticà, que sols hi pot haver una veritat absoluta i una manera de pensar única: la seva. I que està disposat a imposar-la amb els mecanismes que facin falta. Ara ja només li manca tornar a posar en marxa els camises negres. Perquè els adeptes, els té. Gaetano Quagliarello, quan va arribar al Parlament italià la notícia de la mort de la dona que havia viscut mitja vida en coma, va exclamar: «Eluana no ha mort, l’han matada!», i aleshores els diputats de dretes increparen els d’esquerra amb els crits d’«assassins, assassins!». Supòs que la descripció de l’escena és tan eloqüent que ni tan sols cal fer-ne una valoració. N’hi ha prou en dir que, per contra, el pare d’Eluana, que havia qualificat de tortura inhumana la situació de la seva filla, va posar fi a desset anys de malson. Probablement tots els que defensen que se l’hauria d’haver obligada a seguir en estat vegetatiu, si haguessin hagut de patir els desset anys d’infern que ha suportat Beppino Englaro, no serien tan dogmàtics.
Sortosament, en haver-li desconnectat l’alimentació, Eluana va morir abans que l’obligassin a tornar a ser fermada a la misèria. Dec ser un sacríleg, però pens que fou voluntat de Déu.
Miquel Àngel Vidal
«Senyor, teniu pietat» m’ensenyaren a cantar a missa. «Perquè els homes no en tenen», haurien d’haver afegit. Possiblement Jesús, com els metges de la “Quiete d’Udine”, hauria retirat l’alimentació assistida a Eluana Englaro i l’hauria deixada morir en pau. Si no per raó o per fe, sí per compassió. El Papa, els cardenals i el Vaticà en ple, en canvi, haurien prolongat la seva agonia. Desset anys més si hagués fet falta. Qualsevol cosa per a major glòria del seu Déu i també d’ells mateixos que són els únics depositaris de la seva voluntat. Però crec que Jesús, o almenys el Jesús que jo vaig aprendre a estimar de nin, no. De tota manera, ja veig que l’Església va retallant els trets i les idees del Messies segons la seva conveniència, i jo començ a tenir una imatge tan boirosa que no sé distingir quin és el vertader. Però vull creure que no és el venjatiu i cruel que durant segles ha utilitzat l’Església per legitimar els crims de la Inquisició o per justificar els carnatges amb l’únic propòsit d’imposar els seus dogmes; vull creure que no és l’inhumà que, després de desset anys d’una vida que no era vida i del sofriment d’una família, pretenia que la tortura continuàs endavant per satisfer la seva inclemència.
Però el cas d’Eluana no sols ens ha colpejat per la postura intransigent de l’Església, sinó també per la manipulació política que se n’ha fet. Berlusconi ha atemptat contra el poder judicial i el règim constitucional per demostrar, igual que el Vaticà, que sols hi pot haver una veritat absoluta i una manera de pensar única: la seva. I que està disposat a imposar-la amb els mecanismes que facin falta. Ara ja només li manca tornar a posar en marxa els camises negres. Perquè els adeptes, els té. Gaetano Quagliarello, quan va arribar al Parlament italià la notícia de la mort de la dona que havia viscut mitja vida en coma, va exclamar: «Eluana no ha mort, l’han matada!», i aleshores els diputats de dretes increparen els d’esquerra amb els crits d’«assassins, assassins!». Supòs que la descripció de l’escena és tan eloqüent que ni tan sols cal fer-ne una valoració. N’hi ha prou en dir que, per contra, el pare d’Eluana, que havia qualificat de tortura inhumana la situació de la seva filla, va posar fi a desset anys de malson. Probablement tots els que defensen que se l’hauria d’haver obligada a seguir en estat vegetatiu, si haguessin hagut de patir els desset anys d’infern que ha suportat Beppino Englaro, no serien tan dogmàtics.
Sortosament, en haver-li desconnectat l’alimentació, Eluana va morir abans que l’obligassin a tornar a ser fermada a la misèria. Dec ser un sacríleg, però pens que fou voluntat de Déu.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
