LA BACANAL DELS ANDRIS

ELS  CONJURATS

Són les sis i mitja del matí. La veïna s’ha aixecat i ha engegat la dutxa. El soroll em desperta. Les canonades de l’edifici són velles i estan mal aïllades: se senten per tot el pis, quan raja l’aigua, els tremolors i gemecs dels intestins de la finca.

En lloc d’imitar la veïna i netejar cos i ànima, entro a l’estudi i obro les persianes. La nit encara no s’ha esvaït del tot i un cel tèrbol i rovellat empedra la matinada. La claror, escassa, s’arrossega pel terra com una serp somnàmbula. Tota la resta roman en una fosca tènue, disciplinada, que no em permet veure més que aparences imprecises. L’estudi, ple de prestatgeries i columnes de llibres, sembla, amb el llum apagat, un laberint engolit per una boira espessa. Mentre les coses comencen a insinuar els seus perfils angulosos, encenc el llum i m’assec per escriure aquestes pàgines. És el que em queda per fer. Des que vaig començar a rumiar sobre aquest tema, a obsessionar-m’hi, sabia que inevitablement hauria de parlar dels conjurats.

La vida, lamentablement, no és lineal ni homogènia, sinó caòtica, mudable, imprevisible. Viure és un esforç balder per no sotmetre’ns al temps; i tanmateix, malgrat el coratge que hi posem, resulta una obcecació inútil. Una obcecació que ens fa deixar pel camí un rossegall de conviccions, de sentiments i d’experiències. Però, malgrat tot, no tenim altra opció que avançar. El camí és sempre cap endavant. Darrere no hi ha més que un bosc d’ombres: el passat no té cap consistència, només es congria a l’erm dels records. Aleshores, comprenem que viure significa renunciar. I d’això els conjurats en sabem molt. La literatura, essencialment, es nodreix de renúncies. Acluquem els ulls i ens emparem en el simulacre, en el recer de la imaginació. Donem vida a un món inert, fals, a successos que no ocorren en la realitat, a personatges que són espectres, aparicions.

Els fets i la retòrica no posseeixen la mateixa natura. Les coses són simples, rudimentàries i, malgrat tot, existeixen; la literatura és postissa, artificiosa, i malauradament, esdevé pura invenció: no té cap consistència més enllà de l’acte de lectura. En això rau la conjura dels escriptors: crear móns que no són aquest món.

Altre cop les canonades. El renou gutural de l’aigua que recorre l’interior de la finca em deixondeix. No sé si la veïna es dutxa, es renta les dents o acaba de pixar, però el soroll em torna a la realitat. La claror ja entra a glopades per la finestra i apago el llum de l’estudi. Ho veig tot diàfanament. De sobte, una cosa em crida l’atenció: un quadre. Un quadre de Miquel Barceló. Està penjat a la paret sobre les calaixeres: “Pluja contracorrent”. Em recorda un vaixell que descriu Conrad a El cor de les tenebres. És curiós perquè jo no tinc cap quadre de Barceló dins el meu estudi. Em dic que no em convé distreure’m, que cal tornar al tema. He de seguir parlant dels conjurats. Dels qui en comprendre que amb l’escriptura no podem subvertir ni capgirar l’estat de les coses, cerquem conhort en els subterfugis: ens endinsem en el territori de les mentides, dels simulacres, de les ficcions. Un escriptor cec va dir una cosa semblant: que els escriptors som vidents. Una paradoxa perfecta. Com també és paradoxal que, en no poder copsar la vertadera realitat, ens calgui, mitjançant visions, inventar-ne una altra. Jo, adesiara —no oblideu que, encara que humil, sóc també un conjurat—, tinc visions. De fet, quan m’ha despertat l’enrenou de la veïna, estava en la frontera boirosa de la vigília i la son i, en l’estupor del despertar, tenia una visió: estava cardant amb ella.

No sabria dir si aquesta escena (la de la veïna i jo cardant) ha estat un somni, un desig o la realitat. Em sembla que ahir, quan pujàvem amb l’ascensor, em va dir que el marit era de viatge, que feia quatre dies que estava sola i que durant tres nits havia dormit sola. I jo, que vaig entendre la insinuació, a mitjanit, subreptíciament perquè els veïns no s’adonessin, vaig anar a casa seva. Em va obrir la porta sense ni tan sols haver de prémer el timbre. M'esperava mig despullada, amb roba interior vermella i provocativa. Ens vam colgar. Crec que el nadó —té un fill de deu mesos— plorava en el bressol. Sí, no aturava de plorar. Jo li feia l’amor a la veïna però, amb tant de soroll, no hi havia manera de concentrar-me. Era pitjor que les canonades.

Sí, va ser així. Me la vaig follar ahir vespre en el seu apartament. Fins i tot potser que encara no hagi tornat a casa meva. Que estigui escrivint això des de l’estudi del seu marit. De fet, totes aquestes prestatgeries tan ordenades, la col·locació acurada del material d’escriptori, tanta pulcritud i arranjament no em semblen familiars. I el quadre de Barceló no és meu. D’això no en tinc cap dubte. Em faria pensar sovint en Conrad. És possible, doncs, que ella no estigui en el domicili veïnat, sinó aquí, a l’habitació contigua. Potser s’ha dutxat i ara sortirà amb els cabells mullats caient sobre l’espatlla i la tovallola cobrint-li el cos per davall de les aixelles. I potser es llevarà la tovallola i tornarem a fer l’amor. Sempre que aquest maleït nadó no comenci altre cop amb el seu somicoi insuportable.