LA PEDRA DE LA FOLLIA

Amor a Espanya i comptes a Suïssa

Miquel Àngel Vidal

           

          

     La indignació que sent el ciutadà pels continus escàndols de corrupció política no es fonamenta sols en els fets —que evidentment són gravíssims—, sinó també que no derivin en actuacions judicials contundents i que, a sobre, sempre es posin excuses per eludir-ne responsabilitats. Estam indefensos davant un sistema que no funciona i, a més, hem de tolerar que els qui estan en el poder ens prenguin per estúpids i ens vulguin fer creure, com els il·lusionistes, la mentida per veritat. Que no es cansin de pregonar, a pesar d’anar plens de morques i de brutor, que tenen les mans netes i que proclamin el seu amor incondicional al país.

     El cas Bárcenas exemplifica clarament l’estat de la qüestió. Sense entrar en detalls en el que s’ha anomenat la comptabilitat B del PP (que presumptament aclarirà la justícia, tot i l’escassa confiança que en tenim), Luis Bárcenas, senador i tresorer dels populars, es va veure obligat a dimitir quan fou implicat en el cas Gürtel. A pesar de les evidències en contra, va tenir el suport de la plana major del PP, i fins i tot Rajoy va fer la críptica declaració de «nadie podrá probar que no es inocente». Ara, quan efectivament s’ha demostrat que Bárcenas tenia 22 milions d’euros en comptes a Suïssa, i s’apunta directament al finançament il·legal del PP i als sobresous mensuals (entre 5.000 i 15.000 euros) a dirigents populars, Rajoy i Cospedal s’apressen a desvincular l’actividad de Bárcenas amb el partit, tot oblidant-ne antigues intercessions i el fet que durant més de vint anys fou responsable de la comptabilitat. Fent una lliçó de cinisme absolut, han acunyat frases molt impactants però buides de significat: Cospedal ha dit que «este es un partido en el que quien la hace, la paga» (que ningú no sap a qui es refereix perquè aquí no paga ni l’apuntador) i Rajoy que «si alguna vez tengo conocimiento de conductas impropias, no me temblará la mano» (per fer crucigrames). Molt de parlar i no fer res. És l’especialitat de la casa: llançar pilotes fora i no actuar contra la corrupció. I davant tanta ignomínia, als ciutadans sols ens queda el recurs de la indignació.

Segona teoria de la conspiració universal

Miquel Àngel Vidal

     Si l’11-M el PP ja va ser víctima d’una confabulació de proporcions bíbliques per fer-li perdre les eleccions, ara, pràcticament nou anys després, s’ha iniciat la segona conspiració universal contra el partit. Aquest cop amb la malèvola intenció d’apartar-lo del poder. Després de la compareixença de Rajoy, tan contundent com les d’Acebes, ens hauria d’haver quedat clar que tot el que s’ha publicat a la premsa aquests dies és una pila d’invencions, insídies i injúries. Amb el «todo es falso» ja no hauria de ser necessari oferir cap prova més. Tot hauria de quedar explicat. I si encara ens queden dubtes, és a causa del tarannà escèptic i ingrat dels humans. D’altra manera no es pot entendre que un govern que, en poc més d’un any, ha incomplert gairebé totes les promeses electorals i ha aconseguit incrementar en més de mig milió els aturats, en lloc d’elogis constants, hagi de patir tanta persecució i calúmnies. El president va incidir també en la desvergonya de l’oposició. És inexcusable que donin crèdit a un tipus com Bárcenas que ja no té res a veure amb el PP. El fet que durant vint anys fos responsable de la comptabilitat i que fins fa dos dies mantingués despatx i secretària a la seu del partit, no és rellevant. ¿Com poden pensar que els 22 milions de Suïssa tenguin relació amb l’activitat principal del seu propietari? ¿Com poden creure que les seves notes manuscrites de la comptabilitat B són autèntiques? I el fet que alguns punts ja s’hagin comprovat (Pío García Escudero, Pablo Crespo i víctimes d’ETA...), ha de ser més creïble que l’etiqueta de comptes apòcrifs? Rajoy, davant tantes ignomínies propiciades per aquesta nova conspiració, exigí a la nació un exercici de fe: creure en la seva paraula i no en proves.

     En cas que la nació no estigui per empassar-se dogmes sobre la incorruptibilitat pepera, l’avantatge és que la segona conspiració universal no triomfarà tan fàcilment com la primera: a l’horitzó no hi ha cap procés electoral i, sobretot, la justícia al nostre país no fa res contra els polítics. I si ho fa, no és gens propícia a càstigs exemplars. A més, sempre queda el remei de l’indult.

Dimitir? No, gràcies

Miquel Àngel Vidal

      Annette Schavan, ministra alemanya d’Educació, ha dimitit per ser acusada d’haver plagiat la tesi doctoral. Anteriorment, el depurat per aquesta mateixa causa fou Karl Theodor Guttenberg, ministre de Defensa. A Espanya, aquest fet és del tot insòlit. I no perquè als nostres ministres no els tempti l’afició al plagi, ni perquè aquí no dimiteix ni Ana Mato (que deu ser l’única dona d’Espanya que «no le consta» res del que feia el seu marit), sinó perquè sols dos, Montoro i De Guindos, tenen el títol de doctor. Als altres és impossible que els acusin d’haver-se baixat la tesi de Google. Cosa similar passa amb els coneixements d’anglès. Els nostres ministres tampoc no tenen titulacions de llengua anglesa i, en general, no passen dels escassos coneixements en la matèria. Tot i així, alguns s’hi esforcen. Rajoy n’és l’exemple més sofisticat de la voluntat d’aprendre’n: fou proverbial el seu «It’s very difficult todo esto» en una reunió de ministres europeus en la qual va voler demostrar els seus espectaculars progressos lingüístics.

     Més que plantejar la qüestió de si realment Rajoy i els seus ministres estan preparats per dirigir el país o si tenen les titulacions, els coneixements i l’experiència que es necessiten per governar el timó de l’Estat, preferesc retornar a Schavan i al tema de les dimissions. A les explicacions l’exministra va afirmar que dimitia per no perjudicar el Govern i va afegir que «primer és el país, després el partit i després jo». Qualsevol dels nostres governants també faria seva aquesta sentència si l’ordre dels factors no alteràs el producte: aquí tots els ministres sense excepció tenen clar que primer jo, després el partit i, si de rebot es beneficia al país, cap problema. De fet, és impensable que cap d’ells dimitís com va fer el ministre anglès Chris Huhne a causa d’una infracció en un accident de trànsit, o menys encara com Liam Fox, en descobrir-se el tracte de favor a un amic. A Espanya, on el clientelisme, la prevaricació (i tota mena de sinònims) semblen una qüestió genètica, la dimissió per aquest motiu seria, com a mínim, motiu de befa col·lectiva. En definitiva, aquí ni el cas Bárcenas fa dimitir ningú.