ENTREVISTES A ESCRIPTORS

JAUME CABRÉ

JAUME CABRÉ, PREMI D’HONOR DE LES LLETRES CATALANES

Miquel Àngel Vidal

Jaume Cabré ha estat guardonat amb el “Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”, distinció que suposa el just reconeixement a una de les trajectòries narratives més interessants de finals de segle XX i principis del XXI. Algunes de les seves novel·les, com Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria, L’ombra de l’eunuc o Les veus del Pamano són algunes de les fites més importants de la literatura catalana de les darreres dècades.

Després de tota una vida dedicada a la literatura, després de tants de reconeixements i distincions, de què ets sents més orgullós?

Em sento orgullós de moltes coses: de la meva família, del meu país i també de la meva llengua. Quant a la literatura, em sento orgullós de ser feiner, de dedicar moltes hores diàries a escriure i de donar el màxim de mi mateix quan escric.

Quan vas publicar el 1974 Faules de mal desar intuïes que algun dia podries arribar tan lluny?

No. És cert que quan ets jove et consideres genial i penses que arribaràs al cim sense esforç, però quan madures i t’adones de com és de difícil, deixes de pensar així. Ara només penso en el llibre que tinc al davant, el que estic escrivint, no en l’evolució de la meva carrera. El que desig és fer alguna cosa que per a mi sigui important i necessària.

Perdurable?

Si perdura, millor. Però aquest no és l’objectiu, sinó escriure allò que necessito escriure.

Borges, en publicar la seva Obra Completa va rebutjar la seva poesia ultraista i els primers llibres de joventut, renunciaries tu d’alguna de les obres que has escrit?

No repudio res del que he escrit, però els primers llibres que vaig escriure no els he volgut reeditar. En el moment que l’editor em plantejà fer la biblioteca “Jaume Cabré” (Proa) vaig preferir no incloure les dues primeres obres, Faules de mal desar i Toquen a morts, i vaig reescriure Galceran, de la qual en reivindico la reescriptura.

Les veus del Pamano ha estat un èxit de vendes a Alemanya on s’han venut més de 300.000 exemplars, en canvi la traducció castellana no ha tengut el mateix ressó. Hi veus alguna causa?

L’editorial Destino, que l’ha publicada en castellà, està mirant de reaccionar a aquest fet, però és evident que la repercussió res no té a veure amb el cas alemany. Els editors espanyols tenen reticència a publicar autors en català perquè no es venen. De fet, sembla que hi ha reticència al que prové de la literatura catalana.

Creus, per tant, que hi ha un menyspreu a Espanya cap a la literatura i la cultura catalanes?

En general, atesos els mitjans de comunicació i els grups de pressió, Catalunya i, per tant, la literatura catalana som culpables de tot allò que va malament en el país. Igual que els jueus durant la història han carregat amb totes les culpes, a l’Espanya actual som els catalans els culpables de tots els mals. Atacar tot el que sigui català dóna vots. No ens accepten, però tampoc no accepten que ens anem, que ens independitzem.

Al discurs de la concessió del “Premi d’Honor” vares parlar d’aquest tema, de la independència, de veritat creus que és factible?

Sí, ho crec. La independència pot ser una realitat si ens ho creiem de debò. Hi ha tot un moviment civil i ciutadà que la reclama i els polítics hi haurien de reflexionar i treure’n conseqüències directes. El que fa por a Espanya més que el fet de la independència és la democràcia, que siguem nosaltres qui decidim sobre el nostre futur. Els fa pànic l’autodeterminació. Temen el simple fet que la gent es plantegi si Catalunya vol la independència. A Europa, a les darreres dècades, han aparegut molts de països nous a rel d’antigues reivindicacions nacionalistes, i algunes han generat un conflicte bèl·lic, i d’altres, no. El nostre és un moviment pacífic que reclama una consulta popular i que surti el que la gent lliurement vol.

Ets dels apocalíptics o dels esperançats quant al futur de la nostra llengua i la nostra literatura?

Crec que en la supervivència de la nostra llengua i la nostra literatura, i fins i tot en la revifalla. No entenc que algú no hi cregui i escrigui en català. No entenc aquesta actitud. Hi ha gent que li agrada anar de víctima i això no porta enlloc. Hem de creure en el nostre futur. Com més treballem en aquest sentit, més ho aconseguirem.

Tens, per tant, una visió òptima del panorama literari actual...

Sens dubte. La literatura catalana està vivint actualment una situació envejable. Està molt per sobre de qualsevol literatura amb una demografia semblant i gairebé al mateix nivell de les grans literatures. De fet, no crec que la literatura castellana d’avui en dia (com a mínim la que es fa a Espanya) estigui per sobre de la catalana.  

Passant a parlar una mica de la teva obra, la teva segona novel·la Carn d’olla la publicares a Mallorca, a l’editorial Moll, com fou el procés?

Josep M. Llompart va llegir el manuscrit perquè jo l’havia presentat al premi Sant Jordi, del qual ell n’era uns dels membres del jurat, i com que no vaig guanyar em proposà de publicar-la a la col·lecció “Raixa”. Per a mi, en aquells moments que estava decebut per no haver guanyat el premi, fou un vertader regal poder publicar el llibre a l’editorial Moll. Amb Llompart treballarem el text i les galerades. Fins i tot recordo una anècdota: un dels meus personatges “barrinava” i ell em féu saber que en mallorquí aquest verb no volia dir rumiar sinó que tenia l’accepció de fer l’acte sexual.

Un dels trets de les teves novel·les és la conjunció de l’exigència formal i estilística amb històries i personatges que interessen al lector. Quan escrius hi penses en el lector? Et condiciona?

No. El lector no em condiciona. O, si de cas, només quan he fet novel·les juvenils. En les altres narracions, la història em demana una manera de contar-la. Sé que el lector existeix, però també sé que és intel·ligent. Pots fer el que vulguis perquè ell et captarà. Pots tibar la corda. Jo també som lector i m’agrada pensar i no que m’ho donin tot mastegat.

Entens per quin motiu a casa nostra alguns crítics i escriptors consideren la novel·la negra com “alta literatura” i, en canvi, menyspreen la novel·la històrica?

La novel·la negra té pedigree, però no sé d’on li ve. No hi ha una novel·la negra mestra a les nostres lletres. Potser una de les raons és que el gènere de novel·la negra és fàcil de definir, i en canvi la novel·la històrica, no. Vull dir que des del moment que et poses a contar coses passades, como ocorre a tota narració, ja és “història”. La culpa del menyspreu és possiblement del màrqueting. Les llibreries abans tenien personalitat, ara són clòniques, uniformes, amb tots els bestsellers en munts i ben alineats, i molts usen el tema històric. Per això m’incomoda el segell d’històric. La gràcia d’una novel·la és que commogui al lector. Que se situi a una època o altra, és anecdòtic. A més encara que escriguis sobre successos de segles passats, els temes són contemporanis perquè estan vistos des d’avui en dia. En definitiva, el concepte de novel·la històrica és relatiu. L’escriptor ha d’escriure el que li doni la gana sense gèneres que el condicionin. 

El cicle de Feixes es construeix amb elements mítics o reals?

Quan jo em vaig instal·lar a Terrassa, em va impressionar la quantitat de fàbriques tèxtils tancades que hi havia. Com que a la meva família, que provenia de Rubí i hi havia tradició en la feina a fàbriques tèxtils (de fet, el meu pare en va dirigir una), pensava sovint en com serien. Jo, aleshores, estava escrivint Fra Junoy, i la vaig deixar de banda per escriure La teranyina. Vaig usar el topònim Feixes —feixa és sinònim de terrassa— per no anomenar-la directament Terrassa. De tota manera, els successos que passen a aquestes obres són completament ficticis.  

Apart de tractar altres èpoques històriques, el segle XX a Espanya queda perfectament reflectit a La teranyina, L’ombra de l’eunuc i Les veus de Pamano, tenies la intenció de fer-ne un fresc?

No. En vaig ser conscient a posteriori. I més que d’Espanya, de Catalunya. I no tan sols del segle XX, sinó que es remuntaria al XVIII. En certa manera he anat parlant de diverses èpoques del meu país, però no ha estat una cosa buscada.

Estàs treballant actualment en algun nou projecte?

Sí. Hi estic treballant molt i tinc molt de material, però no sé si serà definitiu. Tot el que faig ho poso en qüestió i per tant no sé quan ho enllestiré. Tanmateix, tot és per ara provisional i, per tant, m’estimo més no parlar-ne. (Aquest projecte era Jo confesso, que apareixeria un any després editat per Proa).