Articles

Déu i la publicitat


Miquel Àngel Vidal



Ningú no dubta dels efectes persuasius de la publicitat. A fil d’aquesta premissa, record una magnífica anècdota que es contà a una de les “Nits de la Comunicació”: Un publicista i un empresari passejaven per Central Park a Nova York. Acabaven de firmar un contracte de milions de dòlars, un gran negoci per a la companyia publicitària. Passaren per davant un cec que demanava almoina i cap dels dos no li donà res. Aleshores, l’empresari va dir al publicista que, després del beneficiós contracte que havien firmat, bé podia ser generós i ajudar al pobre cec. L’home tornà enrere. Quan l’empresari li demanà què li havia donat, l’altre contestà: “la meva professió”. En tornar a passar per davant, el cec tenia el capell ple de doblers. Al costat hi havia un cartell que deia: “És primavera, però jo no puc veure-la”.
S’entén perfectament, doncs, que empreses, negocis i fins i tot particulars utilitzin la propaganda per aconseguir els seus fins comercials. Però el que ja no és tan fàcil d’entendre és l’absurda campanya publicitària que s’ha desfermat, en plena crisi econòmica, sobre l’existència o no de Déu.
Tot va començar quan l’escriptora Ariane Sherine, després de llegir en una pàgina web religiosa que els no cristians passarien l’eternitat a l’infern cremant a un llac de foc, se li va ocórrer la idea de sol·licitar des de la seva columna al “The Guardian” cinc lliures esterlines a ateus i agnòstics per posar publicitat als autobusos de Londres en contra de la religió. Va aconseguir recaptar prop de 100.000 euros. Així que actualment alguns autobusos transiten per la capital anglesa amb el lema: “Probablement Déu no existeix. Ara deixa de preocupar-te i gaudeix de la teva vida”. La cosa no deixaria de ser simple anècdota si no fos pels seus efectes.
D’una banda, els ateus no han quedat gaire satisfets de la campanya per l’adverbi “probablement”. Creuen que la paraula ha llevat contundència al missatge. Pensen que l’eslògan hauria de ser: “Déu no existeix”. Supòs que debades Sherine, amb l’argument que la legislació britànica en matèria de publicitat és molt estricta, ha justificat que igual que no es pot afirmar l’existència de Déu, tampoc no es pot afirmar la seva inexistència. D’altra banda, la idea ha encetat una guerra publicitària: a Barcelona s’ha anunciat, a través del transport públic, la sentència dels ateus; i a Madrid, per acabar d’embullar la troca, una església evangèlica ha contraatacat i ha fet proclamar des dels autobusos de la capital: “Dios sí existe, disfruta de la vida en Cristo”. I sembla que la campanya de detractors i defensors s’està estenent a altres ciutats europees. No importa ser molt intel·ligent per saber qui guanyarà la insensata pugna: la publicitat.

Publicat a Ultima Hora, 12-1-09.
Traduït a l’alemany per Alexander Spasgosarian al Mallorca Magazin, 21-1-09