Eluana

Eluana

Miquel Àngel Vidal




«Senyor, teniu pietat» m’ensenyaren a cantar a missa. «Perquè els homes no en tenen», haurien d’haver afegit. Possiblement Jesús, com els metges de la “Quiete d’Udine”, hauria retirat l’alimentació assistida a Eluana Englaro i l’hauria deixada morir en pau. Si no per raó o per fe, sí per compassió. El Papa, els cardenals i el Vaticà en ple, en canvi, haurien prolongat la seva agonia. Desset anys més si hagués fet falta. Qualsevol cosa per a major glòria del seu Déu i també d’ells mateixos que són els únics depositaris de la seva voluntat. Però crec que Jesús, o almenys el Jesús que jo vaig aprendre a estimar de nin, no. De tota manera, ja veig que l’Església va retallant els trets i les idees del Messies segons la seva conveniència, i jo començ a tenir una imatge tan boirosa que no sé distingir quin és el vertader. Però vull creure que no és el venjatiu i cruel que durant segles ha utilitzat l’Església per legitimar els crims de la Inquisició o per justificar els carnatges amb l’únic propòsit d’imposar els seus dogmes; vull creure que no és l’inhumà que, després de desset anys d’una vida que no era vida i del sofriment d’una família, pretenia que la tortura continuàs endavant per satisfer la seva inclemència.
Però el cas d’Eluana no sols ens ha colpejat per la postura intransigent de l’Església, sinó també per la manipulació política que se n’ha fet. Berlusconi ha atemptat contra el poder judicial i el règim constitucional per demostrar, igual que el Vaticà, que sols hi pot haver una veritat absoluta i una manera de pensar única: la seva. I que està disposat a imposar-la amb els mecanismes que facin falta. Ara ja només li manca tornar a posar en marxa els camises negres. Perquè els adeptes, els té. Gaetano Quagliarello, quan va arribar al Parlament italià la notícia de la mort de la dona que havia viscut mitja vida en coma, va exclamar: «Eluana no ha mort, l’han matada!», i aleshores els diputats de dretes increparen els d’esquerra amb els crits d’«assassins, assassins!». Supòs que la descripció de l’escena és tan eloqüent que ni tan sols cal fer-ne una valoració. N’hi ha prou en dir que, per contra, el pare d’Eluana, que havia qualificat de tortura inhumana la situació de la seva filla, va posar fi a desset anys de malson. Probablement tots els que defensen que se l’hauria d’haver obligada a seguir en estat vegetatiu, si haguessin hagut de patir els desset anys d’infern que ha suportat Beppino Englaro, no serien tan dogmàtics.
Sortosament, en haver-li desconnectat l’alimentació, Eluana va morir abans que l’obligassin a tornar a ser fermada a la misèria. Dec ser un sacríleg, però pens que fou voluntat de Déu.