jueves, 26 de marzo de 2009

CASANOVA

Miquel Àngel Vidal





Tenc un amic que és un vertader Casanova. No deixa res per verd. Dona que es posa a tret, dona que aconsegueix. O d’això braveja. I jo ho tenc per cert. Cal reconèixer que gaudeix d’unes qualitats que l’ajuden: és ben plantat, té duros i en fa ostentació i, sobretot, exhibeix una eloqüència que astora. Fa uns dies, abans de Cap d’any, es posà a fer balanç del 2007: vuit divorciades, quatre fadrines, tres casades i una vídua; total, setze. I jo, que no he sumat setze conquestes no amb un any sinó tota la meva vida, escoltava el recompte i feia denteta.
Llavors començà a fer plans per enguany. Sembla que el 2008 li serà encara més propici. Els afers de femellut en perspectiva són òptims. En té tres o quatre a punt de caramel. I, segons diu, des que usa la xarxa de contactes a internet les opcions se li han multiplicat. Jo pos cara d’orella i procur seguir al peu de la lletra els seus consells de seductor.
-A les dones els escrius quatre coses tendres i ja són al sac.
I jo faig capades com si entengués del que em parla per experiència pròpia, però ni d’enfora: a mi, per internet, les femelles no em fan ni cas. Bé, ni per internet ni en viu i en directe.
-També és fàcil conquerir-les per insistència.
I jo apunt: “Insistència”. I no dubt que a ell li funcioni, però a mi a la tercera o quarta vegada que insistesc em diuen que som un pesat i m’envien a rodar.
-I si una no cau, en cerques una altra.
I jo apunt: “una altra”. Però després d’una altra en ve una altra i una altra, i així indefinidament. I cap no cau. Li deman que sigui una mica més explícit.
-Mira, te’n vas a una disco. Demanes un malta, com faria Lázaro, poses cara de poeta turmentat i pegues un cop d’ull al personal femení. A la que vegis que et torna la mirada durant uns segons, l’ataques. I si entre les cinc primeres frases et diu que ha vengut amb unes amigues, mulles segur.
I jo em veig negre perquè després d’uns centenars de mirades alguna em torni un esguard gairebé d’indiferència. I si atac, mai no arriba la frase famosa de les amigues.
-I si no, prova amb el mercat estranger. No saps parlar idiomes?
-No.
-Idò com la majoria d’escriptors pedants. Molt de fer citacions en llengües de les quals no en sabeu ni gota, com si així poguéssiu passar per autèntics poliglotes, però a l’hora de la veritat, ni per encetar una conversa.
M’he apuntat a classes d’anglès, de francès i d’italià. Però estic una mica desanimat. No sabria dir per què, però m’ensum que la cosa no funcionarà.


Publicat a Ultima Hora (7-1-08) i al llibre Res no és el que sembla (Can Sifre, 2008)

No hay comentarios:

Publicar un comentario