L'AELC vulnera els drets d'autor

Permissivitat amb el plagi


Miquel Àngel Vidal




El tema del plagi és gairebé tan vell com el de la literatura. Entre autors que s’han inspirat en obres alienes o que directament n’han copiat fragments faríem una nòmina ben extensa. A més en determinades èpoques, com el Renaixement, es considerava imprescindible seguir de prop els models que servien d’inspiració. Però des que el Romanticisme va fer dogma de l’originalitat, cada cop ens hem tornat més escrupolosos amb aquest concepte, fins al punt que, en l’actualitat, el plagi es considera èticament menyspreable i legalment punible.
Alguns escàndols de plagis han estat sonats. Un dels més curiosos fou el d’Ana Rosa Quintana i la seva novel·la Sabor a hiel: el “negre” que li va escriure l’obra hi va introduir paràgrafs sencers de novel·les de Danielle Steel i d’Angeles Mastretta. També ho fou el presumpte plagi de La cruz de San Andrés de Camilo José Cela que va denunciar Carmen Formoso. Altres, en canvi, per les repercussions, han quedat més ocults, com el de Bryce Echenique que a La tierra prometida va afusellar un conte de José Maria Pérez Alvarez. I alguns ni tan sols surten a la llum perquè tant els autors que plagien com els que són plagiats no tenen cap pes específic ni socialment ni literàriament. Aquest, em pens, és el meu cas.
Anem al gra. Fa unes setmanes navegant per Internet vaig entrar a la pàgina web de Llorenç Moyà Gilabert feta per l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) i em vaig quedar de pedra en comprovar que gran part dels continguts estan copiats del meu estudi introductori de les Memòries literàries d’aquest autor publicades el 2004, i que la meva edició ni tan sols constava a la bibliografia. Després de comprovar que la pàgina estava realitzada l’any 2006, com a soci vaig trucar-los per denunciar el fet. Com que la directiva de l’AELC va acceptar que els continguts de la pàgina web no havien estat “prou elaborats”, l’autor del text va cobrar tot aprofitant-se de la meva feina i durant més de dos anys la pàgina havia circulat per la xarxa sense fer cap referència a qui pertocava, vaig proposar-los una senzilla compensació. Pensava que l’AELC, que és l’entitat que més s’ha de preocupar per vetllar pels drets d’autor dels seus afiliats, seria sensible al malbé que havien fet als meus i que estarien predisposats a esmenar el seu “error”. Però l’errat vaig ser jo. Malgrat acceptar que s’havia produït plagi, la directiva es negà a fer-me una pàgina web de 180 euros –que és el que jo vaig demanar com a compensació- i preferí que em donàs de baixa de l’associació. Única porta que em deixaren oberta un cop comprovat que els que haurien de protegir els meus drets els trepitjaven sense donar-los cap valor ni importància. És de suposar que, quan no són ells qui infringeixen els drets d’autor, estan més predisposats a defensar-los.

Publicat a Ultima Hora, 2-3-09