Estratègies de confusió

Imposicions lingüístiques


Miquel Àngel Vidal




Llibertat és una paraula molt bella que ha servit de justificació de moltes atrocitats. De fet, és tant abstracta que va encapçalar el lema de la Revolució francesa, però també la va usar el franquisme (amb allò d’una, grande y libre) o l’han usada els Estats Units com a excusa per a la guerra d’Iraq. Per tant, quan sent pronunciar la paraula llibertat en segons quines boques m’esmussa perquè es pot convertir en una coartada magnífica per a qualsevol disbarat. Bon exemple en són Carlos Delgado o Jorge Campos. Quan parlen de llibertat lingüística, què volen dir? Perquè no conec ningú a qui usant la llibertat de parlar castellà no se l’entengui a les nostres illes, i en canvi jo (i milers de mallorquins com jo) m’he trobat en moltes situacions ─gairebé m’atreviria a dir que a diari─ en les quals no tenc la llibertat d’usar la meva llengua perquè no m’entenen o no em volen entendre. ¿O hi ha algun mallorquí que pugui fer ostentació que mai no li han contestat amb el tòpic “Hábleme en castellano que no le entiendo” (amb tots els matisos que vulgueu: des de la grosseria més absoluta fins al prec més educat)? No conec, en canvi, cap cas del contrari.
Per tant, de quina llibertat parlen? De la llibertat a no saber gens de català per part dels funcionaris de sanitat i de l’Administració? De la llibertat que els al·lots no aprenguin català a les escoles? De la llibertat d’atendre el públic en castellà i sols tolerar que es faci en mallorquí quan emissor i receptor són catalanoparlants? De la llibertat, en definitiva, a fer un gueto lingüístic amb els mallorquins i només permetre’ls usar la seva llengua endogàmicament? És hora de deixar de banda la hipocresia del bilingüisme i que els defensors de la llibertat s’apuntin obertament a la imposició lingüística. Malgrat ser el que en teoria critiquen, és allò que en realitat exigeixen: poder viure en una societat monolingüe castellana. Això sí, condescendent amb els que vulguin parlar entre ells en català. Per alguna cosa són els defensors a ultrança de la llibertat.
L’excusa de la llibertat és, doncs, una estratègia molt adient per confondre i mentir. Voler fer creure que el català s’ha imposat a casa nostra i que el castellà viu en una situació de submissió permanent i absoluta és una tàctica que només es poden empassar els que són incapaços de reflexionar sobre quina és la vertadera realitat que ens envolta. A mi quan escolt aquestes estUPiDeses em semblen com un conte de ciència-ficció. De quina societat parlam? De la balear? La realitat, a les Illes Balears, és que Carlos Delgado pot viure ─i viu, sens dubte─ només parlant castellà, i jo no puc viure ─i no visc─ només parlant mallorquí. Vaja una merda d’imposició!


Publicat a Ultima Hora, 8-6-09