Primer llibre de poemes d'Antònia Vicens

LOVELY: L’INTENS AROMA DELS RECORDS

Miquel Àngel Vidal


El risc és un dels components de tota obra literària de calat. El risc d’Antònia Vicens en escriure Lovely, el seu primer recull de poemes, ha estat doble: aventurar-se en un gènere que mai no havia conreat, la lírica, i autoconfessar-se sense el recer de la ficció narrativa. I se n’ha sortit prou bé. Vicens, escriptora amb una sòlida trajectòria narrativa, mai, ni tan sols a l’adolescència ─època tan propícia a deixar-se seduir per les veleïtats dels sentiments i dels versos─, no havia sentit la necessitat de fer poesia i, durant més de quaranta anys, sols ha escrit i publicat contes i novel·les. Enguany, de sobte, ens ha sorprès amb aquest poemari. Val a dir, però, que no ens trobam davant les primeres passes vacil·lants i els trontolls inevitables d’un neòfit, sinó amb el caminar segur i ferm d’una escriptora que té la maduresa i les armes necessàries per enfrontar-se a un repte nou en el conjunt de la seva obra.
En saber que Antònia Vicens havia escrit un recull de poesia, vaig pensar, per òbvies concomitàncies, en Arrels de llum de Mercè Rodoreda, però un cop llegit Lovely, el lector s’adona que aquesta poesia autobiogràfica, sincera, de versos trencats, és molt diferent de la lírica formalista i densa escrita sota els auspicis de Carner i Obiols per l’autora de La plaça del diamant. No és ─si hi ha algú que ho pugui pensar─ el llibre del narrador que es posa a fer versos per exercici o provatura, sinó un aplec íntim, sincer i vital.
El llibre s’enceta i es tanca amb uns versos de Joan Salvat-Papasseit del poema “Quina grua el meu estel”. Té una estructura treballada: un “Pòrtic” a l’inici i un “Epíleg” al final, que funcionen metafòricament com una presentació dels records que poblaran el llibre («Però no et perfumaràs. L’aroma de Lovely / no és compatible amb la pell dels teus records») i un desenllaç subjectiu («i / de puntetes / per no desvetllar la soledat adormida / com un infant sadoll del pit de la mare / parteixo / a la recerca del corall»). El llibre es divideix en quatre parts intitulades amb quatre substantius elementals (Absències, Olors, Colors, Camins) en les quals es van alternant un poema de certa extensió i un poema breu, epigramàtic. Dins aquest equilibri arquitectònic, els versos són clars i diàfans, les imatges senzilles i enginyoses, el llenguatge elaborat però fàcilment intel·ligible: un discurs unitari i corprenedor.
Els poemes breus no duen títol. Són sintètics, suggerents, fets d’imatges fugaces però intenses. Els llargs, intuïtius, amb paral·lelismes formals i temàtics, són els que duen el pes de la història personal, dels records. Perquè de records està fet el llibre: records del pare, de la mare, de la infància. El passat. Però no hi ha una mirada idíl·lica, de paradís perdut, sinó una evocació sincera, realista ─a cops fins i tot crua─, lluny del parany idealitzador al qual és tan propensa la nostra memòria. El dolor de l’aprenentatge, la fam, la religió i la hipocresia moral i social són els temes que va esgrellant l’autora a mesura que fixa els seus records.
A pesar que la poesia és clara i reveladora, que no s’extravia en versos críptics i hermètics, els símbols del mar, de l’aigua i dels peixos són una constant al llarg del recull. Els tres apareixen, explícitament o implícita, en un dels millors poemes del llibre, “Aigua”, en el qual es produeix l’únic diàleg en estil directe de tot el recull: «Va dir me’n vaig / el pare. / A on? Vaig demanar jo. / No ho sé però me’n vaig / va dir el pare. / Què vols que et prepari? Vaig demanar jo. / Aigua / va dir el pare. / Una llesca de pa? Vaig demanar jo / Aigua / va repetir el pare. / T’hi poso qualque peix? Vaig demanar jo. / Ja vindran tots sols els peixos / només vull aigua.» També “Decència” i “Oblit” són poemes trasbalsadors per la sinceritat i cruesa, i el darrer dels breus, molt crític i duríssim, diu així: «(Buidada, fragmentada / castrada: / cotorreta cul cosit. // Volien convertir el camí de les dones / de sol a sol / en una vagina // en una flor / muda.)»
Un darrer aspecte a destacar a Lovely és el joc d’equilibris: l’equilibri entre la intuïció i l’elaboració, entre el sentiment i la raó, entre el tema i la forma. Uns equilibris que proveeixen de solidesa a l’obra. En definitiva, de calat.

Publicat a Diari de Balears, 30-5-09