ENTREVISTES A ESCRIPTORS

CARME RIERA: MEMBRE DE LA REAL ACADÈMIA DE LA LLENGUA ESPANYOLA

DUES ENTREVISTES

«Quan escrius una novel·la vius dues vides: la teva i la del creador.»

Carme Riera és una de les escriptores més importants de la literatura catalana actual. Des que al 1975 publicàs Te deix, amor, el mar com a penyora, ha escrit novel·les de calat com Una primavera per a Domenico Guarini (1981), Joc de miralls (1989), Dins el darrer blau (1994), Cap al cel obert (2000) i La meitat de l’ànima (2004). Aquesta entrevista fou arran de la publicació de Amb ulls americans, una novel·leta d’humor feta amb el propòsit de divertir-se ella i divertir el lector.

Hi ha alguna motivació especial per escriure una novel·la d’humor?

No. Senzillament trobava que havia escrit una sèrie de novel·les serioses i transcendents i que fer una novel·la d’humor, un divertimento, m’aniria bé per desembafar. A més, a la literatura catalana no hi ha massa novel·la d’humor, és un gènere poc desenvolupat, i també em va atreure per aquest motiu.

Usar un nord-americà per fer una crítica a la societat catalana dels nostres dies és una forma de distanciament o una manera de fer crítica personal per paraula aliena?

Les dues coses. El recurs s’ha usat sovint: el vell mètode de l’estranger que visita un país i el veu de manera diferent. És molt literari. Ja ho va emprar Montesquieu a les Cartes perses.

Per tant, què hi ha a Amb ulls americans de la mirada de C. Riera?

Hi ha, però no oblidem que és un recurs literari. Crees el personatge i et poses en situació: intentes veure el que veuria ell si vengués. És com si col·locassis una càmara però amb un angle diferent. No és un relat neutral ni objectiu. Però tampoc no és el meu portaveu.

Quina és la diferència de plantejar-se escriure Dins el darrer blau i Amb ulls americans?

La diferència és d’intensitat. Darrere Dins el darrer blau hi ha moltes hores d’arxiu, d’investigació, de feina, d’escenes i fragments que acabes eliminant de la narració... Quan et proposes un projecte tu ja saps la profunditat que tendrà. Tu saps el que vols escriure, el que vols fer i saps quin resultat obtendràs. Essencialment, però, és una qüestió d’intensitat d’escriptura i de temps que hi dediques. Vaig estar cinc anys per escriure Dins el darrer blau, en canvi Amb ulls americans em va dur, si ho comparam poca feina.

Què vols dir amb intensitat d’escriptura?

Quan estàs escrivint una novel·la vius dues vides: la teva i la del creador. El creador només pensa en la novel·la i viu absorbit per ella. És la sensació de viure com en un altre estat. Aquesta sensació és més viva com més complexa és la narració.

A vegades la crítica de l’obra és punyent però no va més enllà de la ironia. És el gènere de l’humor qui posa els límits o és que tu no volies aprofundir-hi?

A la novel·la no faig sang si és això al que et refereixes. En un principi la paròdia era molt més accentuada i grotesca, però llavors vaig decidir atenuar-la i fer-la més realista.

McGregor té una mirada innocent?

En absolut. La seva mirada és la del “pícaro”. Ell critica però no és cap sant. En realitat, és un immoral. L’únic que cerca és aprofitar-se de la situació. Primer amb Puigdeval i després intentant casar-se amb la neboda dels Forestier.

Hi ha en algun personatge (com Puigdeval o els Forestier) alguna venjança personal o els hem de considerar ficticis?

No. En alguna obra ho he fet això d’usar un personatge per passar comptes, però aquí no. A Amb ulls americans hi ha una protesta contra les coses que no m’agraden de Barcelona: la brutícia, les Rambles matxacades, la gent que fa les seves necessitats al mig del carrer... És una crítica més contra les institucions que contra les persones. M’interessava reflectir el mal funcionament d’una ciutat com Barcelona.

Quina diferència hi veus entre la Carme Riera de Te deix, amor, la mar com a penyora i la Carme Riera actual?

Una diferència de més de trenta anys.

Vull dir quina diferència com escriptora.

Quan escrivia Te deix, amor, la mar com a penyora era jo que m’emocionava amb l’escriptura, i ara el que vull és que s’emocionin els lectors.

Hi ha alguna incoherència en ser professora de literatura castellana i escriptora en català?

No, en absolut. És simplement ensenyar literatura en una altra llengua. Pere Calders pensava que els escriptors haurien de vendre sabates al matí i fer literatura els capvespres. Jo no. Que la teva professió tengui a veure amb la literatura és un avantatge per l’esciptor.

T’ho han retret en alguna ocasió?

Sí, però no li don cap importància. La literatura és literatura i punt. I tant és ensenyar literatura catalana com castellana, francesa o anglesa. Les llengües no fan qüestions polítiques. Són els parlants que les fan.

Passant a un altre tema. Record haver llegit a un article teu a “Serra d’Or” en el qual defensaves que Miquel Àngel Riera es mereixia el Nobel. Creus que Porcel també?

Jo som més partidària de Miquel Àngel Riera. Tot i que Porcel era un gran escriptor pens que Riera ho mereixia més.

Creus que seria important per a les lletres catalanes tenir un Nobel?

Seria important com ho va ser Saramago com a reconeixement de la literatura portuguesa. De tota manera, recordem que Frederic Mistral va obtenir el Nobel i tanmateix la literatura provençal va desaparèixer. Jo som pessimista amb la supervivència del català. Seria molt intressant tenir un Nobel però no crec que solucionàs el problema de la pervivència.

Per què, doncs, escrius en català?

Perquè és una actitud heroica. Però també escrivim en català perquè no ho podem fer d’altra manera: sents, penses, ets en la teva llengua. Jo podria escriure perfectament en castellà, i de fet molts d’editors m’ho han demanat, però em resistesc a fer-ho perquè el català és la llengua dels meus avantpassats, la llengua amb la qual som jo mateixa.

«La novel·la negra permet aprofundir en la realitat i fer crítica social».

Carme Riera, autora d’obres tan conegudes i llegides com el recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora o les novel·les Dins el darrer blau, Cap al cel obert i La meitat de l’ànima, ens parla de Natura quasi morta, una novel·la negra amb els millors ingredients del gènere.

Hi ha alguna motivació especial per escriure una novel·la policíaca?

Sí. Va ser com una espècie de repte personal. A les meves darreres novel·les havia emprat la sàtira i l' humor i vaig voler provar de fer una novel·la negra. Més que policíaca, m'interessava fer novel·la negra perquè et permet aprofundir en la realitat i fer crítica social. Mentre la policíaca es limita a la resolució enginyosa d'un crim, la negra permet el reflex de la realitat social i és més contemporània.

Ambientar-la en el món universitari, que és en el qual tu vius, et pot dur problemes?

He tingut molta cura en no reproduir cap persona o fet concret en la novel·la. Els llocs, evidentment, són reals i els descric tal com són. Els personatges són inventats. El professor Bellpuig, per exemple, és un tipus de personatge que es dóna molt entre els professors universitaris aquí, a Barcelona, o a Sebastopol. Fins i tot en altres professions, però no he usat cap persona en concret, sinó que he aprofitat un prototip.

Però vols dir que no hi ha a la novel·la cap anècdota real?

Alguna vegada he agafat algun fet aïllat però que no permeti una identificació. La vicedegana de la Universitat es posà de baixa pels fets que he exposat a la novel·la, però més enllà d'això res té a veure el meu personatge amb el real. Pel que fa als estudiants antibolonya, el llenguatge que empren està agafat dels seus pamflets. He procurat ser realista en la creació de personatges sense retratar ningú en concret.

A una presentació vares explicar que per ambientar-te durant un temps anares a una comissaria...

És cert. Jo sols coneixia les comissaries de la meva joventut, quan era estudiant i ens detenien en alguna protesta o manifestació, o més endavant quan hi vaig haver d'anar a posar una denúncia per robatori. La idea que en tenia d'aquelles experiències era la de comissaries cutres i policies cutres. I els primers capítols que vaig escriure responien a aquest model. Però vaig pensar que les coses devien haver canviat en els darrers anys i em vaig decidir a trucar a Andreu Martin, que sabia que estava en contacte amb policies. Andreu fou molt amable i em presentà un dels caps dels mossos d'esquadra que em va enviar a la comissaria de Cerdanyola, la més propera a la UAB. Allà em vaig trobar uns agents encantadors i unes instal·lacions modernes que res no tenien a veure amb el que havia escrit, així que vaig tirar a la paperera els dos capítols que ja tenia enllestits. També vaig visitar i conèixer mossos d'esquadra de la comissaria de Sabadell, que és la que s'hauria d'encarregar de la investigació si s'hagués produït un assassinat a la UAB. Van ser molt amables i em van ajudar en tot el que necessitava saber.

I quins aspectes t'interessaren més?

Em van mostrar com funcionen balística, les autòpsies i tot el que té a veure amb la logística policial. Ho vaig conèixer tot de primera mà. Tocar les coses amb les mans, féu que em carregàs moltes idees preconcebudes

Per a una novel·la de crims, quina importància té la d'improvisació i quina la planificació?

Normalment jo no planific massa. Vaig un poc al dia a dia. Segons el que he escrit avui, seguiré demà, no m'agrada tenir res tancat. En aquest cas, sols sabia que em feia ganes escriure una novel·la negra, però no sabia ni quan ni on la localitzaria. Vaig pensar que el campus universitari podia ser un bon espai per a l'acció: el conec bé perquè fa molts d'anys que faig feina de professora a la UAB i, a més, no sabia d'antencedents a la literatura catalana amb una ambientació semblant. Fer-ho sobre un lloc conegut em proporcionava la possibilitat de treballar a peu de camp.

A peu de camp?

Per exemple, vaig demanar al cap de seguretat on amagaria un cadàver, i ell em va dir que a la facultat de veterinària. Jo ho vaig descartar perquè era més fàcil concentrar-ho tot a la de lletres, que podia descriure amb més coneixement i convicció. Quant al temps, vaig pensar que l'època de protestes dels antibolonya eren un moment adequat per situar l'acció perquè fou una època de campi qui pugui.

Com se't va acudir mesclar Georg Flegel, pintor alemany barroc amb l'acció de la novel·la?

Sempre m'han interessat els bodegons. Ja a Una primavera per a Domenico Guarini apareixien moltes referències pictòriques. La pintura barroca m'agrada molt i, en una visita a un museu alemany, mentre estava contemplant quadres de Flegel, em va cridar l'atenció que hi hagués un element estrany. Quan estava escrivint la novel·la em va venir al cap i vaig decidir utilitzar-lo.

A algunes de les teves novel·les hi ha un gran esforç de documentació, en aquesta com a les darreres no sembla ser així...

Efectivament per escriure aquesta novel·la no vaig haver de fer una recerca erudita sinó, com he dit, feina de camp. Res d'hemeroteca. Vaig treballar directament sobre la realitat: conèixer com funcionen els mossos d'esquadra, el dia a dia a la universistat... Fins i tot la llengua que he usat és molt funcional. Aquí no m'interessava usar un llenguatge elevat, sinó senzill i directe.

Com fou el procés de creació d’aquesta obra?

En relació a Dins el darrer blau va ser un part ràpid. La vaig escriure en un any. Després de fer Amb ulls americans, vaig voler escriure una novel·la negra i durant pràcticament dos anys em vaig dedicar a llegir novel·les policíaques. La mateixa literatura fou un estímul per a la creació de Natura quasi morta.