DUES ENTREVISTES A ANTONI VIDAL FERRANDO

En motiu de la publicació de L'illa dels dòlmens

ANTONI VIDAL FERRANDO (Santanyí, 1945), a pesar d’escriure poesia des de ben jove, començà a publicar tardanament. El seu primer recull poètic, El brell dels jorns, aparegué el 1986, avalat pel premi Ausiàs March de poesia quan l’autor tenia quaranta anys. Això significa que ja des d’aquesta obra ens trobam amb un poeta madur lluny de les vacil·lacions i incerteses dels neòfits. Des d’aleshores ha publicat els reculls Racó de n’Aulet (1986), A l’alba lila dels alocs (1988), Els colors i el zodíac (1990), Cartes a Lady Hamilton (1990), Calvari (1992), Bandera blanca (1994), El batec de les pedres (1996), Cap de cantó (2004). En els darrers anys han aparegut diverses antologies de la seva obra lírica, entre les quals destaquen El jardí de les delícies i  A cops de ferro i àlgebra, totes dues el 2005. I si com a poeta va ser tardà, la seva labor narrativa també ha estat fruit de la maduresa: amb gairebé 50 anys s’inicià en el gènere amb Les llunes i els calàpets (1994), continuà amb La mà del jardiner (1999), premi Sant Joan de novel·la, i ara l’editorial Ensiola acaba de publicar la seva darrera novel·la L’illa dels dòlmens.

Abans de parlar d’aquesta obra, voldria que m’aclarissis un punt. Vaig llegir en una succinta biografia teva que el 1984, Antoni Vidal “va escriure un poema que li canvià radicalment la vida”. Explica’ns com va anar la cosa.

Passa que l’any 84 jo acabava de llegir la meva tesina sobre població i propietat de la terra. Hi havia fet cinc anys de feina. Des que havia acabat la llicenciatura d’Història m’havia dedicat a la investigació i a la divulgació d’aspectes relacionats amb aquesta disciplina social. Feia temps que havia expulsat la literatura de la meva vida. Com que ja tenia trenta-nou anys, ni si m’ho haguessin predicat m’hauria cregut que, algun dia, acabaria essent escriptor. Però sempre he sentit dir que el primer amor no s’oblida mai, i el meu primer amor havia estat la poesia. Aleshores el 84 havíem de  celebrar la Nit de Cap d’Any amb uns amics. Crec que ja ho dec haver contat alguna vegada. Per animar la festa havíem decidit que jugaríem a “L’amic invisible”. A mi, em va tocar fer un regal a la dona d’un gran amic meu d’infantesa. Després de més de quinze anys de no haver-ne escrit cap, se’m va ocórrer regalar-li un poema. Allò va ser com una il·luminació. No el tenia acabat, i ja vaig intuir que no sabria prescindir mai més del verí de les paraules.

           

Has escrit nou llibres de poemes i tres novel·les. Creus que hi ha una possible conciliació de gèneres o els veus com móns creatius impermeables?

En teoria no crec en els gèneres. Amb això, vull dir que no hi ha cap llei vàlida que digui com ha de ser un poema o com ha de ser una novel·la. De fet Kant ja va escriure que un artista ha d’evitar sotmetre’s a qualsevol tipus de regla; i és que l’art de debò comença sempre on acaba el domini de les acadèmies i de les preceptives. Si no fos així,  els grans escriptors serien els millors especialistes en assumptes literaris, cosa que no sol passar. Ara bé, personalment, hi ha temes que necessit explicar-los en vers i n’hi ha que necessit explicar-los en prosa. En tot cas, aquesta peculiaritat meva de què et parl, la consider més un defecte que no una virtut.

Tens, doncs, una actitud per a la poesia i una per a la narrativa...

En el meu cas he de dir que sí. Ni jo mateix ho acab d’entendre del tot. Perquè això ve a ser una mena d’esquizofrènia, que ben bé podria provenir de no haver sabut pair i reciclar prou bé tota la literatura que he anat llegint. Al capdavall, es veu que cadascú fa el que pot. Jo, si en sabia, no respectaria cap gènere.

             

Molts d’escriptors  que, com tu, varen començar fent poesia, s’han sentit temptats de provar la narrativa. Quina és la motivació d’un poeta per escriure novel·la?

La curiositat intel·lectual, l’esperit d’aventura, la necessitat de posar-te nous reptes, el desig d’arribar a una determinada casta de lectors, una sana ambició literària, algun apetit de l’inconscient... Potser també és un fenomen, fins a un cert punt, natural. Cada individu vendria a repetir la història de l’espècie, que, literàriament, primer s’expressà en vers i després en prosa. Hi ha una cosa que crida l’atenció, però que no sé si seria capaç d’explicar: escriptors que només tenien una vintena d’anys han estat capaços d’escriure grans poemes; en canvi, jo no record ningú que, tan jove, hagi escrit una gran novel·la.

La novel·la és, per tant, el gènere de l’experiència?

Segurament sí. Potser, en el futur, tal com he dit abans, ja no es parlarà de gèneres. Però fins ara han existit. Aleshores, pens que, en general, en el cas de la poesia, la intensitat dels sentiments, l’estat de gràcia espiritual o la intuïció són essències molt importants. Així, doncs, fins a un cert punt, un poeta jove juga amb avantatge. En canvi, per a la novel·la, d’alguna manera, es pot prescindir més de la passió. Del que s’alimenta un bon text narratiu és de l’experiència i de la saviesa.  De totes maneres, el que han de tenir tant un poeta com un novel·lista és el do de la paraula, que és innat i molt mal de definir.

I ara que ja sabem alguna cosa més de la teva manera d’entendre la literatura, anem a L’illa dels dòlmens. Primer, crec que se’ns fa imprescindible inscriure-la dins el tot que és la teva narrativa. Tu has parlat d’una trilogia. Quins són els trets característics de les teves tres novel·les?

Amb aquestes tres novel·les he intentat fer una crònica de la Mallorca del segle XX. Una crònica, és clar, literària; és a dir, lliure, sincera, subjectiva. Digues-li, si vols, una crònica sentimental. Una de les primeres coses que vaig tenir clares era que els principals protagonistes no havien de ser personatges de renom sinó la gent del carrer. Aleshores vaig pensar que la millor manera d’aconseguir-ho era plantejar els arguments de manera polièdrica, a partir de moltes històries i de molts de personatges. Per altra part, no volia que entre les tres novel·les hi hagués més relació que la de l’espai físic i la de l’espai humà. Res de repetir trames ni protagonistes. De fet, Les llunes i els calàpets és una obra coral, escrita en primera i en tercera persona per un narrador que es manté quasi bé en l’anonimat. Cronològicament, abasta des de finals del XIX fins a la guerra civil. La mà del jardiner ve a ser un ecosistema de personatges ambientat a la postguerra. Però, en aquest cas, el narrador, que parla en primera persona, ja no és un desconegut, sinó algú que té una opinió del que conta i que, mentre intenta recrear la seva infantesa, va teixint l’argument de la novel·la. A L’illa dels dòlmens, que abasta els últims seixanta anys, hi ha dos narradors: un que és el protagonista, parla en primera persona i, a moments, es mou dins els límits de la novel·la psicològica. Després, n’hi ha un altre que parla en segona persona i que enfoca les coses d’una manera que el protagonista no faria mai.

Podríem parlar també d’una unitat d’estil entre les tres obres?

No exactament. De fet he intentat crear un llenguatge específic per a cada novel·la. Per a la primera, vaig utilitzar un llenguatge exuberant, una mena de barreja de cultismes i dialectalismes. Per a la segona, vaig seguir amb aquesta tònica, però vaig intentar baixar la intensitat, llimar les puntes de tensió lingüística. A L’illa dels dòlmens he utilitzat un llenguatge menys barroc, menys tens, més fluid, més amb consonància amb els temps actuals. Particularment, pens que, així i tot, hi ha unes línies estilístiques essencials que es mantenen a les tres novel·les.

Quant a L’illa dels dòlmens, estam davant una novel·la amb majúscules: la complexa història d’un home derrotat, el  fresc impressionant del poble que l’envolta i, de rerefons, la crítica a la destrucció de Mallorca amb el turisme de masses. Quines són les estratègies per fer funcionar a la perfecció aquest mecanisme narratiu?

La creació no té fórmules màgiques perquè cada llibre és únic i mai no es tornarà repetir. Però, generalment, és el resultat de dues grans forces que convergeixen: per una part, una inesgotable capacitat de treball, de planificació i d’autocrítica; i, per l’altre, una certa inspiració, una certa energia espiritual indescriptible, que prové de l’inconscient i que és la que, al final, donarà o no donarà al que hauràs escrit la categoria d’obra literària.

Molts dels personatges i de les anècdotes semblen agafats del natural...

Un no pot parlar del que no coneix. Quasi sempre parteixes d’alguna realitat que has viscut o que t’han contat i, després, la vas transformant a mesura que t’ho demana la mateixa narració. Al final, acabes que deixes comandar els personatges i les paraules. A això jo li dic mitificar, és a dir, convertir una cosa particular en quelcom accessible als homes de totes les races i de totes les èpoques.

Fins a quin punt els espais mítics com Macondo o Comala t’han influït a l’hora de crear Almandaia i fins a quin punt es tracta d’ un espai típic de la realitat mallorquina des del creixement turístic?

Quan vaig publicar Les llunes i els calàpets, Francesc Parcerisas ja va dir a “El País” que jo havia escrit un homenatge al meu Macondo, o a la meva Mequinenza, particular. Tant García Márquez com Juan Rulfo com Jesús Montcada formen part de la nòmina dels meus escriptors predilectes. Però la darrera cosa que et proposes en escriure un llibre és repetir el mateix que ja han fet els altres. Per altra part, l’Almandaia de L’illa dels dòlmens és una recreació personal d’aquesta Mallorca dels últims seixanta anys, presidida per la desorientació, la pobresa moral, el poder dels diners i la pèrdua dels signes d’identitat.

Sí. De fet, l’obra és molt crítica amb el model de societat que hem creat i amb la gent sense escrúpols que s’ha enriquit i s’ha fet amb el poder...

L’obra parla de gent drogada per l’ambició material, però també de la indefensió humana. Al final, no hi ha bons ni dolents i tots són uns perdedors. Personatges que no troben un sentit a la seva existència. Els qui tenen algun ordre de valors no han pogut evitar de trair-lo en algun moment. Aleshores cadascú intenta superar les frustracions a la seva manera: sexe, diners, drogues, viatges, prestigi social, poder polític. Tanmateix la vida no té pietat de ningú.

           

Pot ser per això la crítica en certs moments es converteix en sarcasme. Sobretot amb les opinions del protagonista quant a l’art contemporani i el seu món. Les opinions del protagonista són les de l’autor?

            Això crec que no. Ara, és ver que jo sempre acab enamorat dels meus personatges. Potser tots deuen tenir alguna part de mi i, per això, mai no els neg el dret d’exterioritzar la seva cara més humana. A L’illa dels dòlmens ningú no és intrínsecament pervers.

La novel·la té dos elements que avui en dia han usat alguns dels nostres narradors més sòlids: la novel·la de personatge col·lectiu i l’anàlisi del profund canvi de la societat mallorquina de la segona meitat del segle XX. Per què aquestes coincidències?

Dit així és ver que aquestes coincidències hi són. I això, si passa, deu ser per qualque cosa. Jo crec que els escriptors són d’alguna manera la veu pública de tanta gent que no es resigna a romandre mans aplegades davant la destrucció física i moral d’aquest país. Tot i que cada escriptor ho fa a la seva manera. Si analitzes els resultats veuràs que els autors donen un tractament molt distint als mateixos temes.

Creus que és necessari que l’escriptor es prengui posicions davant de la realitat illenca de la corrupció i l’urbanisme desenfrenat?

            Necessari no ho és. Però es veu que la provocació és tan grossa, l’escàndol tan evident que, al cap i a la fi, no ho pots evitar.

 Darrerament han aparegut algunes novel·les molt ambicioses com la teva i que gairebé no han tengut repercussió. Creus que és un problema del autors illencs en particular i de la literatura catalana en general o de les directrius salvatges que imposa el mercat editorial?

            No és una pregunta bona de contestar. S’ha arribat a un punt que moltes editorials volen vendre versos o relats com si venguessin bosses de plàstic o carn congelada. Això fa mal perquè els llibres poden considerar-se un producte del mercat, però la literatura no ho és. Així i tot, el problema és molt més complex i té molt a veure amb els temps que corren. Avui en dia hem arribat a uns extrems en què la qualitat ja no és cap valor.   

Per acabar, una curiositat: fins a quin punt els personatges de David Ferragut i Don Víctor es poden identificar amb Blai Bonet i Bernat Vidal i Tomàs?

            A mesura que t’acostes al present corres el perill que la gent intenti identificar els personatges. Dic el perill perquè, voluntàriament, no he volgut fer cap retrat de ningú conegut, sinó parlar de fets, d’atmosferes i de mentalitats. Tens raó que, en el cas de David Ferragut i de don Víctor, el que es conta et pot dur a pensar en les persones que esmentes, per les quals, des de nin, he sentit una gran fascinació.

En motiu de la publicació d'Amors i laberints

 “M'interessen més les obres literàries que trenquen les normes que no les que les segueixen”

Així s'expressa Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) quan parla de la seva darrera obra, Amors i Laberints, publicada per l'Editorial Ensiola. Després de nou reculls de poemes i tres novel·les, que l'han convertit en un dels més destacats escriptors illencs d'avui en dia, ara ens sorprèn amb aquesta obra de difícil filiació genèrica.

Comencem per aquí, pel gènere d'Amors i laberints. Sembla difícil de precisar. Dietari, prosa memorialista, impressions de lector i creador... Què és segons l'autor aquesta obra?

Per a mi és un dietari. A un dietari hi pots escriure el que vols: contar el que fas, contar el que veus, contar el que penses, contar el que recordes, contar el que t’inventes en aquell moment..., i així. Aleshores jo crec que, en aquest dietari meu, hi ha un poc de tot: crònica, assaig, impressions, autobiografia, retrats literaris, lírica i èpica. De la mateixa manera que hi ha molts d’estats d’ànim: tendresa, indignació, escepticisme, desencís, entusiasme...Llavors, a tot plegat, ho pots estructurar així com vulguis. Al capdavall, el que jo volia fer era literatura; i, a mi, m’interessen més les obres literàries que trenquen les normes que no les que les segueixen.

Per tant, fer literatura era l’objectiu que et proposares en escriure aquest llibre?

Bé, dit així, s’ha d’explicar. Com escriptor, sempre que faig un llibre vull fer literatura. Però, és clar, la literatura la fas sobre algun tema. Jo, a “Amors i laberints” volia parlar de vivències i records, de problemes i contingències del món actual i del nostre país, de la visió que tenc de la literatura i de l’art en general; volia parlar una mica de la meva obra literària i també d’escriptors que ja no hi són i que jo vaig conèixer; parlar-ne, més que per res, per retre’ls un homenatge. Finalment, hi ha una part important del dietari que són els poemes en prosa. Cada tema que tract acaba amb un poema en prosa, amb el qual intent anar més enllà dels dominis de la lògica i enriquir la perspectiva dels lectors.

Com situaries Amors i laberints dins el conjunt de la teva obra?

És una nova experiència. Encara que, en el fons, sempre escrivim el mateix llibre. El que passa és que m’agrada posar-me reptes i, un d’ells, és cercar maneres diferents de dir les coses. També pens que aquest llibre és, en certa manera, un producte de l’edat. Jo, al menys, no l’hauria pogut escriure mai quan era jove.

Parles d'escriptors venerats i de lectures apassionades, en vas fer una tria prèvia? Com és el procés d'escollir autors i citacions?

No hi ha res previ. El dietari no és cap cànon ni cap inventari d’escriptors. Pensa que no parl en cap moment de Ramon Llull ni de Shakespeare ni de Rimbaud ni de Kafka. Tampoc no parl, per exemple, de llibres com Pedro Pàramo o Il gattopardo, que per mi són una meravella. Per què tot això? En primer lloc, perquè no tenc una memòria enciclopèdica i només he pogut escriure d’allò que ja havia pres nota prèviament; en segon lloc, perquè, a vegades, no trobava la relació per unir uns determinats autors amb els temes que volia tractar; i, en tercer lloc, perquè la idea d’anar escrivint un dietari feia que donàs prioritat a alguns aspectes temporals: els dos-cents anys del naixement de Poe, el centenari de la publicació de “Cap al tard”, el 85è aniversari de Tàpies...

Per què has volgut parlar de la teva obra?

Per aportar dades que contribueixin al seu coneixement i a la seva comprensió. Per aclarir-me jo mateix. Potser, d’alguna manera, per justificar-la. Tot i que sé que l’única visió que val de les obres literàries és la que en tenen els lectors.

Ara que dius això: no creus que els poemes en prosa, en comptes d’ajudar el lectors a comprendre els temes del dietari, els poden provocar confusió?

De principi, podria ser que sí. Però, a la llarga, no. Els lectors són molt intel·ligents i saben que la poesia sempre ajuda a conèixer, sempre il·lumina els angles morts. El que passa és que, més que instruir o alliçonar, el que fa la poesia és obrir camins, a fi que cadascú trobi les seves pròpies respostes.

Fas un retrat excepcional dels teus dos grans mestres, Bernat Vidal i Tomàs i Blai Bonet, la visió que n'ha fet la posteritat és justa?

Primer et diré que jo ho voldria ser, just. A tots dos, els tenc molt que agrair. Després, en general, aquest país sol pecar d’ingratitud. I quan dic aquest país em referesc a tot l’àmbit lingüístic català. Bernat Vidal va ser una figura excepcional, un dels que més va contribuir a la represa de la cultura catalana illenca, després de la guerra; les enciclopèdies el presenten com a mestre de la Generació dels 50, i em tem que hi ha gent jove que ni el coneix. Blai Bonet és un dels més grans de la literatura catalana de tots els temps i, ja ho veus, tretze anys després de la seva mort encara no s’ha començat a publicar la seva obra completa.

Malgrat l'escepticisme religiós i polític, sembles tenir una optimista confiança en l'ésser humà, en l'art i en les teves creences...

El món seria inhabitable sense una bona dosi d’esperança, de tendresa, de bona voluntat i no sé si dir d’ingenuïtat. Aleshores, encara que vegem tantes d’injustícies, tant de dolor, tants de crims reals i metafòrics; a pesar de tantes realitats calamitoses: guerres, fam, amenaça nuclear, exterminis físics, culturals i de tota mena, fanatisme polític i religiós, hem de fer tot el possible per seguir creient en la vida i per no claudicar ni davant la història ni davant nosaltres mateixos.

Amors i laberints s'està convertint en un èxit de vendes entre els llibres de “no ficció”, et sorprèn?

Jo ja ho voldria que ho fos, un èxit. No per vanitat, perquè, quan ja tens una certa edat, la vanitat és com una grolleria. Però hi ha allò de la satisfacció davant la feina ben feta. Això sí que és un sentiment digne. El que passa és que tu no arribes a saber mai si te n’has sortit prou bé o no, i has d’esperar que ho diguin els altres.