ENTREVISTA A ALEXANDRE BALLESTER

Entrevista feta abans de la seva mort.

“La censura en el franquisme no va fer tant de mal al teatre com han fet els directors”

Alexandre Ballester és, sens dubte, l’autor dramàtic viu més important de ca nostra. A pesar d’això, la seva vida a Sa Pobla, lluny del tragí de la ciutat, el fet que en més de trenta anys sols hagi escrit tres obres dramàtiques i que les companyies illenques l’ignorin –com fan pràcticament amb tots els dramaturgs actuals-, l’han relegat a un cert oblit. D’alguna manera representa el que està passant avui en dia a la nostra literatura amb el gènere dramàtic: ha estat arraconat de l’escena. A l’entrevista, però, apunta clarament als culpables d’aquesta situació.

El tòpic diu que la poesia és “la parenta pobra”, però no creus que a casa nostra el gènere més pobre és el teatre?

D’uns anys cap aquí, sí. Es parla molt negativament de l’Artis, però com a mínim va popularitzar molts d’autors, cosa que avui en dia cap companyia fa. L’Artis va mantenir l’idioma en escena i va donar a conèixer una sèrie d’autors mallorquins que es varen fer populars; ara no tenim ni això.

Quines són les causes per les quals, malgrat que avui en dia es fa més teatre que mai a les illes, pràcticament no es representi cap muntatge d’autors nostrats?

No es fa teatre, es fan muntatges teatrals. Els autors fem obres de teatre, però els directors no estan interessats en representar-les sinó en fer muntatges propis o d’obres d’autors estrangers. Agafes la cartellera d’avui en dia i pràcticament no es du a escena cap autor mallorquí.

Què li falta al nostre teatre perquè es consolidi com a gènere literari?

No hi ha ambient teatral, ni es protegeix als nostres dramaturgs. Quin autor jove té la possibilitat d’estrenar avui en dia? No hi ha les bases sòlides per crear un teatre propi.

Qui en té la culpa d’això: autors companyies, institucions, públic...?

Els autors escriuen el que pensen que han d’escriure. El públic paga i mana. Els qui fallen són les institucions i les companyies. Les institucions subvencionen als directors i les companyies, no als dramaturgs. I els directors no pensen en representar teatre sinó en lluir-se ells. Fan els seus muntatges i obvien els nostres autors. S’acabaran carregant el teatre autòcton. La censura en temps del franquisme no va fer tant de mal al teatre com l’han fet els directors en aquests darrers trenta anys.

Quina fou la teva motivació per dedicar-te al teatre?

El cinema. Des de nin estava fascinat pel cinema. Mon pare arreglava els projectors quan s’espanyaven i jo anava de franc a totes les sessions que volia. La meva aspiració a l’adolescència era fer cinema. Ser director o guionista. Però com que anar a Hollywood era molt difícil, vaig començar a escriure teatre. És molt divertit veure com els crítics parlen de la “carpinteria teatral” i de l’agilitat dels diàlegs a les meves primeres obres perquè tot ho havia après al cinema. De fet quan vaig començar a escriure havia anat molt poques vegades al teatre. No sabia ni tan sols les dimensions que havia de tenir una obra; per escriure la meva primera peça, vaig agafar una edició d’una col·lecció de teatre, vaig copiar un acte a un quadern i llavors vaig fer càlculs de l’extensió que havia de tenir cada acte. Els crítics, per cert, parlaren amb admiració del meu maneig del temps dramàtic. 

Com és el teu procés creatiu?

A mi una obra de teatre em du devers mig any de preparació, de documentació, de reflexió. Llavors quan m’hi pos, faig molta via. L’escric en deu o dotze dies. Si dura més, he d’acabar deixant-la de banda. Quan escric una obra la visc intensament i m’hi obsession fins a acabar-la, és un procés molt intens i curt.

Sorprèn que de les 16 obres de teatre que has escrit, 13 les realitzassis entre 1966 i 1973, dues en els anys 80, i la darrera, La mort del Vienès, el 1995. Hi ha alguna causa que expliqui aquests períodes tan irregulars de creació?

Els primers anys tenia la il·lusió i les ganes d’arribar. També com més anava escrivint, més exigent em tornava amb mi mateix...

I no hi ha hagut un poc de desencís?

Sí, també. Quan comences a veure que qualsevol companyia s’estima més estrenar l’obra d’un autor xec perquè creu que això dóna més prestigi, et sents molt decebut.

En escriure una obra, estàs pensant en la representació?

La veig com si fos una pel·lícula. En el cervell veig les imatges com si l’estigués projectant a una pantalla. Quan començ a escriure abans he pensat les escenes mentalment. Això sí, a vegades la mateixa escriptura fa que les canvii o que afegeixi coses noves. Quan l’obra t’agafa, és l’escriptura la qui comanda a l’escriptor i no a l’inrevés.

Et condiciona pensar en la representació?

No. Jo escric el que pens, el que sent, el que vull escriure. Si hi ha problemes de muntatge els ha de resoldre el director. En aquest sentit, alguna obra meva no ha estat muntada perquè l’han trobada molt difícil. De fet, el Teatre Principal encara em deu el muntatge de Al caire de les campanes. Vaig guanyar el premi, que consistia en el muntatge, però el director al qual li encarregaren el projecte la trobà molt difícil de representar i l’obra no va ser estrenada.

El teatre pot funcionar com a lectura o ha de ser representat?

El teatre sols assoleix tot el seu màxim potencial quan és representat, però també s’ha de poder llegir. De tota manera, quan escrius una obra dramàtica fas una proposta teatral i la seva culminació és la representació. De fet, un escriptor aprèn més veient tres obres seves representades que en quaranta anys d’escriure teatre.

Les teves obres combinen elements innovadors amb la denúncia i la crítica social. El teatre ha de ser exigent i alhora ha de sacsejar a l’espectador?

El teatre sempre ha de procurar interessar, preocupar, sacsejar l’espectador. Fer-lo pensar. O fer-lo riure. Però no ha de ser gratuït. Hi ha d’haver un motiu. Si l’espectador riu ha de saber perquè riu.

I la conjunció d’elements tràgics i irònics, és per una actitud vital o literària?

No es poden separar. La meva actitud davant la vida també és literària. Envestesc la realitat de forma irónica, crítica o tràgica per denunciar una realitat que no m’agrada ja sigui política (com abans), o social (com ara).

La teva obra més representada és Siau benvingut. Fa poc, 40 anys després de ser escrita, es va tornar a representar al Teatre Principal. Què sentires quan la vas tornar a veure?

Vaig sentir una gran satisfacció, però també vaig tenir una preocupació: em vaig adonar que ningú ha muntat Siau benvingut com jo la vaig imaginar.

Alguna obra teva s’ha representat tal com la vares imaginar?

No. Però d’algunes m’ha agradat la posada en escena. Com Dins un gruix de vellut dirigida per Sergi Schaff, que va ser un muntatge molt imaginatiu però respectant l’essència del text. També em va agradar molt la versió de Josep Lluís Bozzo de Massa temps sense piano. 

Baltasar Porcel, després d’iniciar la seva obra amb el gènere teatral poc més o menys pels mateixos anys que tu, l’abandonà perquè no hi veia una sortida professional. Sentires tu la mateixa frustració?

No, perquè jo no m’he proposat mai viure del teatre. Això no sé si ha estat una sort o una desgràcia. Benet i Jornet em va dir en una ocasió que per viure professionalment d’això s’havia d’estar a Barcelona, “a l’ull de la tempesta” em va dir, però jo he preferit viure aquí, a Sa Pobla, a la meva manera i al meu gust. M’ho he passat molt bé i he viscut molt intensament la meva vida.