ENTREVISTES A ESCRIPTORS

JAUME CABRÉ

JAUME CABRÉ, PREMI D’HONOR DE LES LLETRES CATALANES

Miquel Àngel Vidal

Jaume Cabré ha estat guardonat amb el “Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”, distinció que suposa el just reconeixement a una de les trajectòries narratives més interessants de finals de segle XX i principis del XXI. Algunes de les seves novel·les, com Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria, L’ombra de l’eunuc o Les veus del Pamano són algunes de les fites més importants de la literatura catalana de les darreres dècades.

Després de tota una vida dedicada a la literatura, després de tants de reconeixements i distincions, de què ets sents més orgullós?

Em sento orgullós de moltes coses: de la meva família, del meu país i també de la meva llengua. Quant a la literatura, em sento orgullós de ser feiner, de dedicar moltes hores diàries a escriure i de donar el màxim de mi mateix quan escric.

Quan vas publicar el 1974 Faules de mal desar intuïes que algun dia podries arribar tan lluny?

No. És cert que quan ets jove et consideres genial i penses que arribaràs al cim sense esforç, però quan madures i t’adones de com és de difícil, deixes de pensar així. Ara només penso en el llibre que tinc al davant, el que estic escrivint, no en l’evolució de la meva carrera. El que desig és fer alguna cosa que per a mi sigui important i necessària.

Perdurable?

Si perdura, millor. Però aquest no és l’objectiu, sinó escriure allò que necessito escriure.

Borges, en publicar la seva Obra Completa va rebutjar la seva poesia ultraista i els primers llibres de joventut, renunciaries tu d’alguna de les obres que has escrit?

No repudio res del que he escrit, però els primers llibres que vaig escriure no els he volgut reeditar. En el moment que l’editor em plantejà fer la biblioteca “Jaume Cabré” (Proa) vaig preferir no incloure les dues primeres obres, Faules de mal desar i Toquen a morts, i vaig reescriure Galceran, de la qual en reivindico la reescriptura.

Les veus del Pamano ha estat un èxit de vendes a Alemanya on s’han venut més de 300.000 exemplars, en canvi la traducció castellana no ha tengut el mateix ressó. Hi veus alguna causa?

L’editorial Destino, que l’ha publicada en castellà, està mirant de reaccionar a aquest fet, però és evident que la repercussió res no té a veure amb el cas alemany. Els editors espanyols tenen reticència a publicar autors en català perquè no es venen. De fet, sembla que hi ha reticència al que prové de la literatura catalana.

Creus, per tant, que hi ha un menyspreu a Espanya cap a la literatura i la cultura catalanes?

En general, atesos els mitjans de comunicació i els grups de pressió, Catalunya i, per tant, la literatura catalana som culpables de tot allò que va malament en el país. Igual que els jueus durant la història han carregat amb totes les culpes, a l’Espanya actual som els catalans els culpables de tots els mals. Atacar tot el que sigui català dóna vots. No ens accepten, però tampoc no accepten que ens anem, que ens independitzem.

Al discurs de la concessió del “Premi d’Honor” vares parlar d’aquest tema, de la independència, de veritat creus que és factible?

Sí, ho crec. La independència pot ser una realitat si ens ho creiem de debò. Hi ha tot un moviment civil i ciutadà que la reclama i els polítics hi haurien de reflexionar i treure’n conseqüències directes. El que fa por a Espanya més que el fet de la independència és la democràcia, que siguem nosaltres qui decidim sobre el nostre futur. Els fa pànic l’autodeterminació. Temen el simple fet que la gent es plantegi si Catalunya vol la independència. A Europa, a les darreres dècades, han aparegut molts de països nous a rel d’antigues reivindicacions nacionalistes, i algunes han generat un conflicte bèl·lic, i d’altres, no. El nostre és un moviment pacífic que reclama una consulta popular i que surti el que la gent lliurement vol.

Ets dels apocalíptics o dels esperançats quant al futur de la nostra llengua i la nostra literatura?

Crec que en la supervivència de la nostra llengua i la nostra literatura, i fins i tot en la revifalla. No entenc que algú no hi cregui i escrigui en català. No entenc aquesta actitud. Hi ha gent que li agrada anar de víctima i això no porta enlloc. Hem de creure en el nostre futur. Com més treballem en aquest sentit, més ho aconseguirem.

Tens, per tant, una visió òptima del panorama literari actual...

Sens dubte. La literatura catalana està vivint actualment una situació envejable. Està molt per sobre de qualsevol literatura amb una demografia semblant i gairebé al mateix nivell de les grans literatures. De fet, no crec que la literatura castellana d’avui en dia (com a mínim la que es fa a Espanya) estigui per sobre de la catalana.  

Passant a parlar una mica de la teva obra, la teva segona novel·la Carn d’olla la publicares a Mallorca, a l’editorial Moll, com fou el procés?

Josep M. Llompart va llegir el manuscrit perquè jo l’havia presentat al premi Sant Jordi, del qual ell n’era uns dels membres del jurat, i com que no vaig guanyar em proposà de publicar-la a la col·lecció “Raixa”. Per a mi, en aquells moments que estava decebut per no haver guanyat el premi, fou un vertader regal poder publicar el llibre a l’editorial Moll. Amb Llompart treballarem el text i les galerades. Fins i tot recordo una anècdota: un dels meus personatges “barrinava” i ell em féu saber que en mallorquí aquest verb no volia dir rumiar sinó que tenia l’accepció de fer l’acte sexual.

Un dels trets de les teves novel·les és la conjunció de l’exigència formal i estilística amb històries i personatges que interessen al lector. Quan escrius hi penses en el lector? Et condiciona?

No. El lector no em condiciona. O, si de cas, només quan he fet novel·les juvenils. En les altres narracions, la història em demana una manera de contar-la. Sé que el lector existeix, però també sé que és intel·ligent. Pots fer el que vulguis perquè ell et captarà. Pots tibar la corda. Jo també som lector i m’agrada pensar i no que m’ho donin tot mastegat.

Entens per quin motiu a casa nostra alguns crítics i escriptors consideren la novel·la negra com “alta literatura” i, en canvi, menyspreen la novel·la històrica?

La novel·la negra té pedigree, però no sé d’on li ve. No hi ha una novel·la negra mestra a les nostres lletres. Potser una de les raons és que el gènere de novel·la negra és fàcil de definir, i en canvi la novel·la històrica, no. Vull dir que des del moment que et poses a contar coses passades, como ocorre a tota narració, ja és “història”. La culpa del menyspreu és possiblement del màrqueting. Les llibreries abans tenien personalitat, ara són clòniques, uniformes, amb tots els bestsellers en munts i ben alineats, i molts usen el tema històric. Per això m’incomoda el segell d’històric. La gràcia d’una novel·la és que commogui al lector. Que se situi a una època o altra, és anecdòtic. A més encara que escriguis sobre successos de segles passats, els temes són contemporanis perquè estan vistos des d’avui en dia. En definitiva, el concepte de novel·la històrica és relatiu. L’escriptor ha d’escriure el que li doni la gana sense gèneres que el condicionin. 

El cicle de Feixes es construeix amb elements mítics o reals?

Quan jo em vaig instal·lar a Terrassa, em va impressionar la quantitat de fàbriques tèxtils tancades que hi havia. Com que a la meva família, que provenia de Rubí i hi havia tradició en la feina a fàbriques tèxtils (de fet, el meu pare en va dirigir una), pensava sovint en com serien. Jo, aleshores, estava escrivint Fra Junoy, i la vaig deixar de banda per escriure La teranyina. Vaig usar el topònim Feixes —feixa és sinònim de terrassa— per no anomenar-la directament Terrassa. De tota manera, els successos que passen a aquestes obres són completament ficticis.  

Apart de tractar altres èpoques històriques, el segle XX a Espanya queda perfectament reflectit a La teranyina, L’ombra de l’eunuc i Les veus de Pamano, tenies la intenció de fer-ne un fresc?

No. En vaig ser conscient a posteriori. I més que d’Espanya, de Catalunya. I no tan sols del segle XX, sinó que es remuntaria al XVIII. En certa manera he anat parlant de diverses èpoques del meu país, però no ha estat una cosa buscada.

Estàs treballant actualment en algun nou projecte?

Sí. Hi estic treballant molt i tinc molt de material, però no sé si serà definitiu. Tot el que faig ho poso en qüestió i per tant no sé quan ho enllestiré. Tanmateix, tot és per ara provisional i, per tant, m’estimo més no parlar-ne. (Aquest projecte era Jo confesso, que apareixeria un any després editat per Proa).

LA PEDRA DE LA FOLLIA

Amor a Espanya i comptes a Suïssa

Miquel Àngel Vidal

           

          

     La indignació que sent el ciutadà pels continus escàndols de corrupció política no es fonamenta sols en els fets —que evidentment són gravíssims—, sinó també que no derivin en actuacions judicials contundents i que, a sobre, sempre es posin excuses per eludir-ne responsabilitats. Estam indefensos davant un sistema que no funciona i, a més, hem de tolerar que els qui estan en el poder ens prenguin per estúpids i ens vulguin fer creure, com els il·lusionistes, la mentida per veritat. Que no es cansin de pregonar, a pesar d’anar plens de morques i de brutor, que tenen les mans netes i que proclamin el seu amor incondicional al país.

     El cas Bárcenas exemplifica clarament l’estat de la qüestió. Sense entrar en detalls en el que s’ha anomenat la comptabilitat B del PP (que presumptament aclarirà la justícia, tot i l’escassa confiança que en tenim), Luis Bárcenas, senador i tresorer dels populars, es va veure obligat a dimitir quan fou implicat en el cas Gürtel. A pesar de les evidències en contra, va tenir el suport de la plana major del PP, i fins i tot Rajoy va fer la críptica declaració de «nadie podrá probar que no es inocente». Ara, quan efectivament s’ha demostrat que Bárcenas tenia 22 milions d’euros en comptes a Suïssa, i s’apunta directament al finançament il·legal del PP i als sobresous mensuals (entre 5.000 i 15.000 euros) a dirigents populars, Rajoy i Cospedal s’apressen a desvincular l’actividad de Bárcenas amb el partit, tot oblidant-ne antigues intercessions i el fet que durant més de vint anys fou responsable de la comptabilitat. Fent una lliçó de cinisme absolut, han acunyat frases molt impactants però buides de significat: Cospedal ha dit que «este es un partido en el que quien la hace, la paga» (que ningú no sap a qui es refereix perquè aquí no paga ni l’apuntador) i Rajoy que «si alguna vez tengo conocimiento de conductas impropias, no me temblará la mano» (per fer crucigrames). Molt de parlar i no fer res. És l’especialitat de la casa: llançar pilotes fora i no actuar contra la corrupció. I davant tanta ignomínia, als ciutadans sols ens queda el recurs de la indignació.

Segona teoria de la conspiració universal

Miquel Àngel Vidal

     Si l’11-M el PP ja va ser víctima d’una confabulació de proporcions bíbliques per fer-li perdre les eleccions, ara, pràcticament nou anys després, s’ha iniciat la segona conspiració universal contra el partit. Aquest cop amb la malèvola intenció d’apartar-lo del poder. Després de la compareixença de Rajoy, tan contundent com les d’Acebes, ens hauria d’haver quedat clar que tot el que s’ha publicat a la premsa aquests dies és una pila d’invencions, insídies i injúries. Amb el «todo es falso» ja no hauria de ser necessari oferir cap prova més. Tot hauria de quedar explicat. I si encara ens queden dubtes, és a causa del tarannà escèptic i ingrat dels humans. D’altra manera no es pot entendre que un govern que, en poc més d’un any, ha incomplert gairebé totes les promeses electorals i ha aconseguit incrementar en més de mig milió els aturats, en lloc d’elogis constants, hagi de patir tanta persecució i calúmnies. El president va incidir també en la desvergonya de l’oposició. És inexcusable que donin crèdit a un tipus com Bárcenas que ja no té res a veure amb el PP. El fet que durant vint anys fos responsable de la comptabilitat i que fins fa dos dies mantingués despatx i secretària a la seu del partit, no és rellevant. ¿Com poden pensar que els 22 milions de Suïssa tenguin relació amb l’activitat principal del seu propietari? ¿Com poden creure que les seves notes manuscrites de la comptabilitat B són autèntiques? I el fet que alguns punts ja s’hagin comprovat (Pío García Escudero, Pablo Crespo i víctimes d’ETA...), ha de ser més creïble que l’etiqueta de comptes apòcrifs? Rajoy, davant tantes ignomínies propiciades per aquesta nova conspiració, exigí a la nació un exercici de fe: creure en la seva paraula i no en proves.

     En cas que la nació no estigui per empassar-se dogmes sobre la incorruptibilitat pepera, l’avantatge és que la segona conspiració universal no triomfarà tan fàcilment com la primera: a l’horitzó no hi ha cap procés electoral i, sobretot, la justícia al nostre país no fa res contra els polítics. I si ho fa, no és gens propícia a càstigs exemplars. A més, sempre queda el remei de l’indult.

Dimitir? No, gràcies

Miquel Àngel Vidal

      Annette Schavan, ministra alemanya d’Educació, ha dimitit per ser acusada d’haver plagiat la tesi doctoral. Anteriorment, el depurat per aquesta mateixa causa fou Karl Theodor Guttenberg, ministre de Defensa. A Espanya, aquest fet és del tot insòlit. I no perquè als nostres ministres no els tempti l’afició al plagi, ni perquè aquí no dimiteix ni Ana Mato (que deu ser l’única dona d’Espanya que «no le consta» res del que feia el seu marit), sinó perquè sols dos, Montoro i De Guindos, tenen el títol de doctor. Als altres és impossible que els acusin d’haver-se baixat la tesi de Google. Cosa similar passa amb els coneixements d’anglès. Els nostres ministres tampoc no tenen titulacions de llengua anglesa i, en general, no passen dels escassos coneixements en la matèria. Tot i així, alguns s’hi esforcen. Rajoy n’és l’exemple més sofisticat de la voluntat d’aprendre’n: fou proverbial el seu «It’s very difficult todo esto» en una reunió de ministres europeus en la qual va voler demostrar els seus espectaculars progressos lingüístics.

     Més que plantejar la qüestió de si realment Rajoy i els seus ministres estan preparats per dirigir el país o si tenen les titulacions, els coneixements i l’experiència que es necessiten per governar el timó de l’Estat, preferesc retornar a Schavan i al tema de les dimissions. A les explicacions l’exministra va afirmar que dimitia per no perjudicar el Govern i va afegir que «primer és el país, després el partit i després jo». Qualsevol dels nostres governants també faria seva aquesta sentència si l’ordre dels factors no alteràs el producte: aquí tots els ministres sense excepció tenen clar que primer jo, després el partit i, si de rebot es beneficia al país, cap problema. De fet, és impensable que cap d’ells dimitís com va fer el ministre anglès Chris Huhne a causa d’una infracció en un accident de trànsit, o menys encara com Liam Fox, en descobrir-se el tracte de favor a un amic. A Espanya, on el clientelisme, la prevaricació (i tota mena de sinònims) semblen una qüestió genètica, la dimissió per aquest motiu seria, com a mínim, motiu de befa col·lectiva. En definitiva, aquí ni el cas Bárcenas fa dimitir ningú.     

LA PEDRA DE LA FOLLIA

El femer del Mediterrani

             Ara que és a punt d’arribar, si no ha arribat ja, el primer vaixell ple de residus, i un cop conegudes les bondats del pla per convertir Mallorca en el femer del Mediterrani, estic per proposar a la senyora Catalina Soler que insisteixi als touroperadors que, en lloc d’excursions a sa Calobra o a Formentor, ofereixin una visita guiada a Son Reus perquè els turistes vegin in situ que allò que ens envien d’altres llocs d’Europa no és fems sinó «combustible de residus sòlids» i que comprovin que cremar els residus a casa nostra «suposa un estalvi de vint milions d’euros en combustible primari» i «la reducció de les emissions a l’atmosfera de 207 tones de CO2». Quan s’adonin del miracle del fems convertit en combustible que no contamina, i que, a més, crea 350 llocs de feina, suposa uns beneficis d’uns vint milions i una rebaixada de les taxes als contribuents, segur que es produiran dos efectes immediats: voldran tornar de vacances a Mallorca i, sobretot, es moriran d’enveja i voldran tenir una incineradora a la seva regió. Perquè amb tantes excel·lències, qui no vol tenir una incineradora?

            En política, hem escoltat tot tipus d’arguments maquiavèlics per defensar les coses més indefensables, però voler trobar avantatges a convertir Mallorca en un abocador de residus és com voler que Urdangarín faci feina de franc a una ONG. Com es pot creure que a una illa que viu del turisme no l’afectarà ser el gran femer del Mediterrani? Perdonau, però s’ha de ser beneit per no entendre que dur fems a Mallorca produirà més perjudicis que beneficis. Tots els números i els móns de yuppy que vulgui pintar la consellera se n’aniran en orri si a una petita part del turisme que ve a Mallorca li repugna la idea de passar les vacances a una illa importadora de fems. I per això n’hi haurà prou que altres mercats competidors esperonin els diaris sensacionalistes anglesos o alemanys. L’euro de l’ecotaxa, que tanta tinta va escampar, pot fer riure per les butxaques si es produeix una campanya de desprestigi per culpa dels residus. No importarà ni fer punta a l’enginy perquè surtin els eslògans. Serà el negoci del segle: per estalviar cent euros als contribuents ens arriscarem a fer trontollar tot el nostre sistema econòmic.  

             

LA PEDRA DE LA FOLLIA

Naufragi imminent

   

            «Dèiem ahir…» Em sembla adient encapçalar l’article amb l’estoic exemple de de Fra Luis de León en tornar a la càtedra de la Universitat de Salamanca, no perquè hagin passat més de tres anys des de la meva darrera col·laboració a aquest diari, ni evidentment, perquè hagi gaudit de l’hospitalitat inquisitorial de manera real ni metafòrica, sinó perquè les coses segueixen igual que abans. Bé, igual no. Pitjor. Molt pitjor. En el darrer article que vaig escriure, titulat “Climatologia adversa”, aprofitava el fet extraordinari que un dimarts de setembre de 2009 el cel enfurit hagués amollat 37.000 llamps a la zona de les Balears per fer una anàlisi de la maltempsada que, amb la crisi econòmica, estàvem patint. Totes les dades i pronòstics de les pitjors previsions han quedat més curtes que les pensions dels jubilats. Si la situació semblava crítica, amb uns polítics incompetents que havien perdut la brúixola i navegaven desconcertats, a mercè de les ones de l’atur, el dèficit i la corrupció, sense saber quin rumb prendre per sortir de la tempesta, ara estam a punt del naufragi.

            Si Zapatero no va ser capaç d’adreçar la proa ni de tapar les vies d’aigua, Rajoy, no content amb batre el rècord de promeses electorals incomplertes, s’ha obstinat en prendre mesures que, en lloc de fer surar la nau, l’han posada de costat contra les ones: mig milió d’aturats més, el dèficit que no s’acaba de corregir, escapçades duríssimes de drets i de sous... I, en lloc d’una mica d’esperança per al futur, la promesa de més dolor. Com si el masoquisme fos la perversió preferida dels espanyols.

            El pitjor, tanmateix, després d’un any de govern del PP és la sensació d’injustícia permanent: rescat dels bancs, amnistia fiscal pels grans defraudadors, indult de polítics corruptes i, enfront de la defensa incondicional dels privilegis de rics i poderosos, retallar els drets laborals, ofegar la sanitat i l’educació públiques i esmotxar les llibertats cíviques. La nau cada cop fa més aigua. I ja sabem per la llei de Murphy (tot i l’atribució errònia) que les coses que van malament...

LA BACANAL DELS ANDRIS

     

ESPOSA COMPLAENT

         —Que et donin pel cul! —li cridà autoritàriament a la seva esposa per acabar d’una vegada amb aquella discussió, que li semblava absurda, sobre les tasques domèstiques. I ella, que no solia fer gens de cas de les ximpleries que amollava el seu home quan discutien, en aquella ocasió se n’anà de casa pegant una portada i es dirigí a l’apartament de l’amant on obeí, sol·lícita, el desig del marit.

LA BACANAL DELS ANDRIS

ELS  CONJURATS

Són les sis i mitja del matí. La veïna s’ha aixecat i ha engegat la dutxa. El soroll em desperta. Les canonades de l’edifici són velles i estan mal aïllades: se senten per tot el pis, quan raja l’aigua, els tremolors i gemecs dels intestins de la finca.

En lloc d’imitar la veïna i netejar cos i ànima, entro a l’estudi i obro les persianes. La nit encara no s’ha esvaït del tot i un cel tèrbol i rovellat empedra la matinada. La claror, escassa, s’arrossega pel terra com una serp somnàmbula. Tota la resta roman en una fosca tènue, disciplinada, que no em permet veure més que aparences imprecises. L’estudi, ple de prestatgeries i columnes de llibres, sembla, amb el llum apagat, un laberint engolit per una boira espessa. Mentre les coses comencen a insinuar els seus perfils angulosos, encenc el llum i m’assec per escriure aquestes pàgines. És el que em queda per fer. Des que vaig començar a rumiar sobre aquest tema, a obsessionar-m’hi, sabia que inevitablement hauria de parlar dels conjurats.

La vida, lamentablement, no és lineal ni homogènia, sinó caòtica, mudable, imprevisible. Viure és un esforç balder per no sotmetre’ns al temps; i tanmateix, malgrat el coratge que hi posem, resulta una obcecació inútil. Una obcecació que ens fa deixar pel camí un rossegall de conviccions, de sentiments i d’experiències. Però, malgrat tot, no tenim altra opció que avançar. El camí és sempre cap endavant. Darrere no hi ha més que un bosc d’ombres: el passat no té cap consistència, només es congria a l’erm dels records. Aleshores, comprenem que viure significa renunciar. I d’això els conjurats en sabem molt. La literatura, essencialment, es nodreix de renúncies. Acluquem els ulls i ens emparem en el simulacre, en el recer de la imaginació. Donem vida a un món inert, fals, a successos que no ocorren en la realitat, a personatges que són espectres, aparicions.

Els fets i la retòrica no posseeixen la mateixa natura. Les coses són simples, rudimentàries i, malgrat tot, existeixen; la literatura és postissa, artificiosa, i malauradament, esdevé pura invenció: no té cap consistència més enllà de l’acte de lectura. En això rau la conjura dels escriptors: crear móns que no són aquest món.

Altre cop les canonades. El renou gutural de l’aigua que recorre l’interior de la finca em deixondeix. No sé si la veïna es dutxa, es renta les dents o acaba de pixar, però el soroll em torna a la realitat. La claror ja entra a glopades per la finestra i apago el llum de l’estudi. Ho veig tot diàfanament. De sobte, una cosa em crida l’atenció: un quadre. Un quadre de Miquel Barceló. Està penjat a la paret sobre les calaixeres: “Pluja contracorrent”. Em recorda un vaixell que descriu Conrad a El cor de les tenebres. És curiós perquè jo no tinc cap quadre de Barceló dins el meu estudi. Em dic que no em convé distreure’m, que cal tornar al tema. He de seguir parlant dels conjurats. Dels qui en comprendre que amb l’escriptura no podem subvertir ni capgirar l’estat de les coses, cerquem conhort en els subterfugis: ens endinsem en el territori de les mentides, dels simulacres, de les ficcions. Un escriptor cec va dir una cosa semblant: que els escriptors som vidents. Una paradoxa perfecta. Com també és paradoxal que, en no poder copsar la vertadera realitat, ens calgui, mitjançant visions, inventar-ne una altra. Jo, adesiara —no oblideu que, encara que humil, sóc també un conjurat—, tinc visions. De fet, quan m’ha despertat l’enrenou de la veïna, estava en la frontera boirosa de la vigília i la son i, en l’estupor del despertar, tenia una visió: estava cardant amb ella.

No sabria dir si aquesta escena (la de la veïna i jo cardant) ha estat un somni, un desig o la realitat. Em sembla que ahir, quan pujàvem amb l’ascensor, em va dir que el marit era de viatge, que feia quatre dies que estava sola i que durant tres nits havia dormit sola. I jo, que vaig entendre la insinuació, a mitjanit, subreptíciament perquè els veïns no s’adonessin, vaig anar a casa seva. Em va obrir la porta sense ni tan sols haver de prémer el timbre. M'esperava mig despullada, amb roba interior vermella i provocativa. Ens vam colgar. Crec que el nadó —té un fill de deu mesos— plorava en el bressol. Sí, no aturava de plorar. Jo li feia l’amor a la veïna però, amb tant de soroll, no hi havia manera de concentrar-me. Era pitjor que les canonades.

Sí, va ser així. Me la vaig follar ahir vespre en el seu apartament. Fins i tot potser que encara no hagi tornat a casa meva. Que estigui escrivint això des de l’estudi del seu marit. De fet, totes aquestes prestatgeries tan ordenades, la col·locació acurada del material d’escriptori, tanta pulcritud i arranjament no em semblen familiars. I el quadre de Barceló no és meu. D’això no en tinc cap dubte. Em faria pensar sovint en Conrad. És possible, doncs, que ella no estigui en el domicili veïnat, sinó aquí, a l’habitació contigua. Potser s’ha dutxat i ara sortirà amb els cabells mullats caient sobre l’espatlla i la tovallola cobrint-li el cos per davall de les aixelles. I potser es llevarà la tovallola i tornarem a fer l’amor. Sempre que aquest maleït nadó no comenci altre cop amb el seu somicoi insuportable.

LA BACANAL DELS ANDRIS

EL MÈTODE DE COMPOSICIÓ

      Que si de genolls ella gaudia llepant aquella enorme polla, que si se la ficava sencera entre els llavis i la succionava amb avidesa, que si s’empassava amb delit tot l’esperma que ell vessava dins la seva boca, i venga acumular imatges de saldo i tòpics retòrics que aclapararien la crítica contemporània. Tota mena de trops: hipèrboles, metonímies, metàfores i símils. Sobretot símils, això sí, barroers, del tipus “una polla com un trabuc”, que no proporcionen originalitat ni gran bellesa a la prosa però que són del tot intel·ligibles i visuals per a un lector que, mentre s’està masturbant, no és gaire exigent amb la perfecció formal.

       Sóc escriptor de relats pornogràfics. No és precís ser Faulkner per fer-ho mitjanament bé. L’exposició comença amb una situació poc menys que inversemblant: una alumna de primera fila que va a classe sense bragues per provocar el professor, un veí que va a sol·licitar a la veïna si li pot cosir el botó dels pantalons, una vídua que troba l’empleat de la funerària en plena sessió d’onanisme... El nus sempre és semblant: el professor i l’alumna, el veí i la veïna, l’empleat i la vídua, practiquen una bona estona de sexe oral i, llavors, follen pel davant i pel darrere practicant tota mena de postures. El desenllaç pot tenir diverses variants, però essencialment, per contentar el consumidor que, segons els estudis de mercat, és gairebé en un cent per cent masculí, sol incidir en el vessament de semen pel rostre o dins la boca de la nimfòmana de torn. Aquí, de feminisme poc. O millor dit, gens. La dona és sols un instrument de plaer, que es sotment al mascle i gaudeix del seu domini, de la seves exigències, del tamany afavorit del seu membre viril (allunyat, per cert, de tota coincidència amb el del lector) i que la fa gaudir tant si usa un forat com un altre. El sensualisme i l’erotisme queden descartats com a productes d’excessiu refinament. Aquí el que importa és anar al gra. Es pontifica la passió, l’instint, la carn; es ralentitza el plaer perquè ascengui lentament fins arribar al clímax i es desbordi, que l’ejaculació es converteixi no sols en un signe de possessió sinó en una marca inesborrable, i que la femella es vegi consumida per un plaer arravatador, com mai abans no havia sentit.

       La ficció és imprescindible perquè l’autor ha d’imaginar fets sexuals que ni una esposa, ni una parella, i probablement encara menys una desconeguda —com ocorre habitualment en aquests relats— permetrien posar en pràctica. L’avantatge és que cap lector no es molesta per una incorrecció ortogràfica, per la incoherència en els temps verbals, per algun adjectiu forçat, o per una sintaxi exageradament senzilla.

       Després d’haver escrit els aproximadament els 8.000 caràcters que m’exigeix l’editor per a cada relat, deixo l’ordinador i em bec tres conyacs de cop per poder escupir i vomitar: és una mena de redempció; una mena de penitència per fer nets estòmac i cervell i, en la mesura possible, un acte de purificació.

        El meu editor per ajudar-me a superar el penediment i les crisis creatives que de tant en tant em desassosseguen, em diu que la pornografia també és un art, que no qualsevol escriptor pot exel·lir en el gènere, i que em consoli amb la idea que sóc més llegit que Günter Grass i Max Frish junts, i jo agafo el xec que m’allarga i me’n torno a vomitar.

        Sortosament som bestsellers anònims. No ens obliguen a firmar els nostres relats. Ni amb pseudònim. Jo uso el de Julien Sorel només per desconcertar algun lector culte. Tots els escriptors porno volem romandre en l’anonimat, temem ser desemmarscarats. No sentim cap orgull del nostre ofici. Amb ell paguem les factures i vivim, però no ens proporciona dignitat ni honor. Som com els vampirs: no sortim a la llum del dia, sols vaguem entre les ombres i la fosca.

        Fa uns anys, com que em sentia un habitant del submón literari, de les clavegueres de la creació, de la impostura de la bellesa, per fer penitència em vaig proposar escriure una novel·la, una obra magna que em reconciliaria amb mi mateix. Es tractava d’un projecte ambiciós: una novel·la complexa formalment, amb tres narradors (en primera, segona i tercera persones) que contaven tres històries que en un principi semblaven independents, però així com avançava s’anaven conjuntant, imbricant, fins a fondre’s. Es tractava d’una obra que tenia dues lectures possibles: com un tot i a parts. Les tres narracions eren com tres edificis independents que formen part de la mateixa unitat arquitectònica o, per ser més exactes, com tres peces geomètriques que en encaixar componen una figura diferent. Estilísticament hi vaig posar tot el meu saber, amb un llenguatge a les antípodes de la vulgaritat i barroeria de les narrracions pornogràfiques. Després de c¡nc anys de dura feina, de polir i corregir un cop i un altre cada capítol, cada seqüència, cada frase, estava molt satisfet: considerava que el resultat era excel·lent i em sentia orgullós d’haver realitzat una creació vertaderament literària. En vaig fer còpies i la vaig enviar a sis editorials prestigioses i a quatre premis de relevància a l’àmbit nacional. Dos dels editors em retornaren l’original amb una breu nota que explicitava que hi havia elements interessants a la meva obra però que no es decidien a publicar-la; la resta ni es dignaren a contestar-me. Quant als premis, vaig saber que sols a un la meva novel·la havia estat seleccionada entre les deu finalistes; als altres, no havia passat ni aquest sedàs. Evidentment, a la vista dels resultats, no es tractava d’una obra ni tan trencadora ni tan interessant com jo havia cregut. Així que, humiliat, vaig retornar a l’única escriptura que domino.

       Ara estic escrivint el desenllaç del meu darrer relat i he decidit introduir una mica d’innovació a un gènere tan encarcarat i previsible: la criada, insatisfeta perquè el senyor comte la té tan menuda que no ha gaudit ni ficant-se-la dins el cul, enutjada, agafa el bufador de la xemeineia i, mentre l’insulta per no ser ni mig home, el colpeja al cos i al cap fins a deixar-lo mort estès a terra. Llavors, amb una destral fa bocins el cadàver del comte i el llança als gossos. Afegir sang i fetge a balquena pot significar la renovació del gènere. Ja veig els titulars: “Julien Sorel i el nou mètode de composició”. Però no. L’editor, en llegir-lo, farà cara de fàstic, em dirà què cony és això, i m’enviarà a porgar fum. Així que elimino el desenllaç i escric que la criada va tenir un orgasme sorollós quan el comte la sodomitzà i, en separar-se, ella pensà que aquella polla era la més gran i eficient de totes les que havia tastat en tota la seva vida. Concloc: «El comte li assegurà que qualsevol altre dia sol·licitaria els seus serveis íntims, fet que la criada esperaria amb vertadera impaciència». Són un toal de 8.076 caràcters. És l’hora de la purificació. Tot i que potser, en lloc de beure els tres conyacs pertinents, seria més bell i honest decidir-me a prémer el gallet de la pistola amb la qual m’estic apuntant el crani.