EL MÈTODE DE COMPOSICIÓ
Que si de genolls ella gaudia llepant aquella enorme polla,
que si se la ficava sencera entre els llavis i la succionava amb avidesa, que
si s’empassava amb delit tot l’esperma que ell vessava dins la seva boca, i
venga acumular imatges de saldo i tòpics retòrics que aclapararien la crítica
contemporània. Tota mena de trops: hipèrboles, metonímies, metàfores i símils.
Sobretot símils, això sí, barroers, del tipus “una polla com un trabuc”, que no
proporcionen originalitat ni gran bellesa a la prosa però que són del tot
intel·ligibles i visuals per a un lector que, mentre s’està masturbant, no és
gaire exigent amb la perfecció formal.
Sóc escriptor de relats pornogràfics. No és precís ser
Faulkner per fer-ho mitjanament bé. L’exposició
comença amb una situació poc menys que inversemblant: una alumna de primera
fila que va a classe sense bragues per provocar el professor, un veí que va a
sol·licitar a la veïna si li pot cosir el botó dels pantalons, una vídua que
troba l’empleat de la funerària en plena sessió d’onanisme... El nus sempre és
semblant: el professor i l’alumna, el veí i la veïna, l’empleat i la vídua,
practiquen una bona estona de sexe oral i, llavors, follen pel davant i pel
darrere practicant tota mena de postures. El desenllaç pot tenir diverses
variants, però essencialment, per contentar el consumidor que, segons els
estudis de mercat, és gairebé en un cent per cent masculí, sol incidir en el
vessament de semen pel rostre o dins la boca de la nimfòmana de torn. Aquí, de
feminisme poc. O millor dit, gens. La dona és sols un instrument de plaer, que
es sotment al mascle i gaudeix del seu domini, de la seves exigències, del
tamany afavorit del seu membre viril (allunyat, per cert, de tota coincidència
amb el del lector) i que la fa gaudir tant si usa un forat com un altre. El
sensualisme i l’erotisme queden descartats com a productes d’excessiu
refinament. Aquí el que importa és anar al gra. Es pontifica la passió,
l’instint, la carn; es ralentitza el plaer perquè ascengui lentament fins
arribar al clímax i es desbordi, que l’ejaculació es converteixi no sols en un
signe de possessió sinó en una marca inesborrable, i que la femella es vegi
consumida per un plaer arravatador, com mai abans no havia sentit.
La ficció és imprescindible perquè l’autor ha d’imaginar
fets sexuals que ni una esposa, ni una parella, i probablement encara menys una
desconeguda —com ocorre habitualment en aquests relats— permetrien posar en
pràctica. L’avantatge és que cap lector no es molesta per una incorrecció
ortogràfica, per la incoherència en els temps verbals, per algun adjectiu
forçat, o per una sintaxi exageradament senzilla.
Després d’haver escrit els aproximadament els 8.000
caràcters que m’exigeix l’editor per a cada relat, deixo l’ordinador i em bec
tres conyacs de cop per poder escupir i vomitar: és una mena de redempció; una
mena de penitència per fer nets estòmac i cervell i, en la mesura possible, un
acte de purificació.
El meu editor per ajudar-me a superar el penediment i les
crisis creatives que de tant en tant em desassosseguen, em diu que la
pornografia també és un art, que no qualsevol escriptor pot exel·lir en el
gènere, i que em consoli amb la idea que sóc més llegit que Günter Grass i Max
Frish junts, i jo agafo el xec que m’allarga i me’n torno a vomitar.
Sortosament som bestsellers anònims. No ens obliguen a
firmar els nostres relats. Ni amb pseudònim. Jo uso el de Julien Sorel només
per desconcertar algun lector culte. Tots els escriptors porno volem romandre
en l’anonimat, temem ser desemmarscarats. No sentim cap orgull del nostre
ofici. Amb ell paguem les factures i vivim, però no ens proporciona dignitat ni
honor. Som com els vampirs: no sortim a la llum del dia, sols vaguem entre les
ombres i la fosca.
Fa uns anys, com que em sentia un habitant del submón
literari, de les clavegueres de la creació, de la impostura de la bellesa, per fer
penitència em vaig proposar escriure una novel·la, una obra magna que em
reconciliaria amb mi mateix. Es tractava d’un projecte ambiciós: una novel·la
complexa formalment, amb tres narradors (en primera, segona i tercera persones)
que contaven tres històries que en un principi semblaven independents, però
així com avançava s’anaven conjuntant, imbricant, fins a fondre’s. Es tractava
d’una obra que tenia dues lectures possibles: com un tot i a parts. Les tres
narracions eren com tres edificis independents que formen part de la mateixa
unitat arquitectònica o, per ser més exactes, com tres peces geomètriques que
en encaixar componen una figura diferent. Estilísticament hi vaig posar tot el
meu saber, amb un llenguatge a les antípodes de la vulgaritat i barroeria de
les narrracions pornogràfiques. Després de c¡nc anys de dura feina, de polir i
corregir un cop i un altre cada capítol, cada seqüència, cada frase, estava
molt satisfet: considerava que el resultat era excel·lent i em sentia orgullós
d’haver realitzat una creació vertaderament
literària. En vaig fer còpies i la vaig enviar a sis editorials
prestigioses i a quatre premis de relevància a l’àmbit nacional. Dos dels
editors em retornaren l’original amb una breu nota que explicitava que hi havia
elements interessants a la meva obra però que no es decidien a publicar-la; la
resta ni es dignaren a contestar-me. Quant als premis, vaig saber que sols a un
la meva novel·la havia estat seleccionada entre les deu finalistes; als altres,
no havia passat ni aquest sedàs. Evidentment, a la vista dels resultats, no es
tractava d’una obra ni tan trencadora ni tan interessant com jo havia cregut.
Així que, humiliat, vaig retornar a l’única escriptura que domino.
Ara estic escrivint el desenllaç del meu darrer relat i he
decidit introduir una mica d’innovació a un gènere tan encarcarat i previsible:
la criada, insatisfeta perquè el senyor comte la té tan menuda que no ha gaudit
ni ficant-se-la dins el cul, enutjada, agafa el bufador de la xemeineia i,
mentre l’insulta per no ser ni mig home, el colpeja al cos i al cap fins a
deixar-lo mort estès a terra. Llavors, amb una destral fa bocins el cadàver del
comte i el llança als gossos. Afegir sang i fetge a balquena pot significar la
renovació del gènere. Ja veig els titulars: “Julien Sorel i el nou mètode de
composició”. Però no. L’editor, en llegir-lo, farà cara de fàstic, em dirà què
cony és això, i m’enviarà a porgar fum. Així que elimino el desenllaç i escric
que la criada va tenir un orgasme sorollós quan el comte la sodomitzà i, en
separar-se, ella pensà que aquella polla era la més gran i eficient de totes
les que havia tastat en tota la seva vida. Concloc: «El comte li assegurà que
qualsevol altre dia sol·licitaria els seus serveis íntims, fet que la criada
esperaria amb vertadera impaciència». Són un toal de 8.076 caràcters. És l’hora
de la purificació. Tot i que potser, en lloc de beure els tres conyacs
pertinents, seria més bell i honest decidir-me a prémer el gallet de la pistola
amb la qual m’estic apuntant el crani.
